dissabte, 24 d’octubre del 2015

Bufa vent


La porta es va tancant, poc a poc,
com una ferida mal curada,
sembla que la porta no tanca de cop.

Són els punts de sutura que van saltant.
Torno a cosir un cop i un altre i
la ferida va tancant...

Per la finestra aire nou, aire fresc.
Però miro la porta i segueix sense tancar.
Sagna la ferida i vens a curar...

I un cop, i un altre cop
fil nou per cosir, gases noves per sanar
però costa de curar...

I al final la ferida tancada...
I al final la porta tancada...
I al final la finestra oberta...

Entra aire!!!
Entra d'un cop!!!
i bufa amb força!!!

No deixis morir un ànima que un cop va ser, capità del veler, d'aquell veler que volava segur per sobre de l'arc de Sant Martí.

Bufa fort si us plau, bufa fins que l'ànima marinera torni amb les seves cançons, amb la seva poesia i amb el seu caminar a recordar qui sóc i tornar a navegar...

Bufa...
Bufa...
Bufa...

Bufa fort i fes la distància curta i els petons propers. Obre les ales i fes-me volar...

Bufa vent!!!


PEP

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Deixa'm...



Ja conec aquesta sensació,
Tots em estat sols algun cop,
Jo tambe he volgut apagar el llum,

Però

Deixa'm cantar-te una cançó de cuna...
Deixa'm dir-te que tots em estat sols algun cop...
Deixa'm explicar-te que jo també he tocat fons...
Deixa'm obrir els braços i tancar-los amb tu dins...
Deixa'm tornar-te a recordar...que el millor està per venir.

i plora, vull plorar amb tu!



PEP

dilluns, 12 d’octubre del 2015

ENS VA FALTAR UN DIA MÉS

No va ser fàcil deixar-te anar, necessitava un dia més, unes hores...

No ho puc explicar.
Va ser prou intens com per no trobar les paraules adequades, probablement les hauria d'inventar.
En poc temps, riures, emocions, confidencialitat, mirada, gestos, carícies.

Passejant vora el mar, al costat dels vaixells, sense veure'ls.
Per carrers antics amb la història de tants amants fent la mateixa ruta, rient un al costat de l'altre.
Apagant-se el llum del dia, tocant-nos sense voler...volent

El color del vi negre canviava quan s'apropava la copa als teus llavis, es tornava més vermell.
Et veia els ulls negres, grans, amb la mirada tímida, tendre i alhora notava que baixaves la mirada als meus llavis.

Vas insistir en aquell ball, aquell ball que va fer que ens toquessim, que ens acaronem per primer cop, el propi ball ens portava. Què va passar? Els nostres llavis s'aproparen sense tocar-se.

Vas obrir la porta del teu cos i no van caler més paraules. L'idioma va ser amb les mans, la boca, la tendresa del nostre propi ball...sense saber un de l'altre, sense haver-ho parlat abans.

La teva mirada tendre em va captivar, m'ha captivat...

I pel matí vares marxar...amb la mateixa mirada, amb la delicadesa, caminant sabent que jo et seguia, et seguia mirant...

Si, ens va faltar un dia més, unes hores...el temps. Si, bonic, especial.

No calia fer cap paper, cap cara i creu. Tu tenies la teva creu, jo tenia la meva creu i les creus estaven calentes!!!


PEP