Dolor

En la condició humana sempre hi ha un denominador comú: La búsqueda de la felicitat. No conec a ningú que no faci això. Tothom tenim aquesta tendència. Busquem un lloc còmode, on sentir-nos segurs, a on no hi hagi perill.

He recorregut un camí llarg, no en el temps, però si en la fatiga que això suposava. Suposo que, com tothom, buscava, inconscientment, aquest lloc bucòlic, la muntanya més bonica, amb els prats més verds, els rius més nets i cristal·lins.

Vaig trobar la muntanya, vaig torbar els prats, vaig trobar el riu i a més, amb flors de tots colors, llacs extraordinàriament plens de vida, ocells, arbres.

Tot!!! Aquell lloc ho té tot.

He estat vivint aquí, sent feliç, amb tot el que una persona pot voler, però no se perquè hi ha alguna cosa que em falla. Sóc jo? Què m’està passant? On radica el problema? Perquè em costa tant de viure en aquest lloc? Quina és la pregunta correcta? I si la trobo, quina serà la resposta?

Tot ha estat comprensió, simbiosis amb la natura, amb tot el que m’envoltava, però perquè ha de fallar alguna cosa? Realment falla? On és l’equilibri ara que el necessito? L’únic que m’ajuda és l’autosuficiència. Perquè haig de ser autosuficient? Perquè no puc dependre d’allò que m’envolta? D’allò que m’estava fent feliç!!! Potser era tot mentida? No m’ho puc creure!!! És increïble!!!

Això em provoca un DOLOR en el meu interior. Dolor per tot. Dolor per mi, dolor per la muntanya, que ha après a estimar de la mateixa manera que jo l’he estimo. Dolor intens. És més fàcil de suportar quan et fas un tall, que quan el tens interioritzat.

Només puc arribar a una conclusió. És l’únic que ara per ara té un argument sòlid. Si no he estat capaç d’aguantar en aquest lloc meravellós, és que HE FRACASSAT. I això ho dic des de la humilitat, i des de la reflexió, des d’el pensament més profund. El meu voltant no té la culpa, és la meva persona que no és capaç de estar segur en un lloc a on es pot estar segur.

Aquesta és una primera conclusió, ho sé!!! Però ara mateix és la que té més força. Però intentaré buscar en el meu interior un altre conclusió. Potser la primera és la bona, però, ara mateix no em conformo.
PEP

queda prohibido (de Pablo Neruda)

Això és un text que un amic a enviat com a felicitació de Nadal. "Muy bien Tito, tu no lo sabes, pero quizás has dado en el clavo"

Queda prohibido llorar sin aprender,
Levantarte un día sin saber que hacer,
Tener miedo a tus recuerdos…

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
No luchar por lo que quieres,
Abandonarlo todo por miedo,
No convertir en realidad tus sueños,…

Queda prohibido no intentar comprender
A las personas,
Pensar que sus vidas valen menos que la tuya,
No saber que cada uno tiene su camino y su dicha…

Queda prohibido no crear tu historia,
No tener un momento para la gente que te necesita,
No comprender que lo que la vida te da,
También te lo quita…

Queda prohibido, no buscar tu felicidad
No vivir tu vida con una actitud positiva,
No pensar en que podemos ser mejores,
No sentir que sin ti, este mundo no sería igual…

Potser he d'aprendre molt d'aquestes paraules, potser hi han lliçons a la vida que encara no he aprés. Sempre sóc tan equilibrat, tan positiu, tant autosuficient. Potser no ho sóc tant. Ara toca reflexionar i fer cas d'aquestes paraules i...en definitiva el que diu en Pablo Neruda, es que...està prohibit no ser feliç. Me'n adono de tantes coses, de tantes alhora que és difícil estar tranquil amb un mateix. Se el que tinc, se a que m'arrisco i se el que puc guanyar. Doncs tot i saber totes aquestes coses i sent conscient...no se que fer. Espero la llum, aquella llum que m'arriba sempre per adonar-me'n de les coses en l'últim suspir. L'espero i l'espero amb anhel. Potser la actitud "positiba" és la correcta i no la positiva. També he aprés i haig d'aprendre més de tu.

Un petó

PEP

SI TÚ NO VUELVES

Si tú no vuelves, se secarán todos los mares

y esperaré sin ti

tapiado al fondo de algún recuerdo

Si tú no vuelves, mi voluntad se hará pequeña

me quedaré aquí

junto a mi perro espiando horizontes...

Si tú no vuelves, no quedaran más que desiertos

y escucharé por si

algún latido le queda a esta tierra

que era tan serena cuando me querías

había un perfume fresco que yo respiraba

era tan bonita, era así de grande, y no tenia fin...

Y cada noche vendrá una estrella a hacerme compañía

que te cuente como estoy y sepas lo que hay

dime amor, amor, amor....estoy aquí, ¿no ves?

Si no vuelves no habrá vida no sé lo que haré...

Si tú no vuelves, no habrá esperanza ni habrá nada

caminaré sin ti, con mi tristeza bebiendo lluvia...

que era tan serena cuando me querías

había un perfume fresco que yo respiraba

era tan bonita, era así de grande, y no tenia fin...

Y cada noche vendrá una estrella a hacerme compañía

que te cuente como estoy y sepas lo que hay

dime amor, amor, amor....estoy aquí, ¿no ves?

Si no vuelves no habrá vida no sé lo que haré...

Y cada noche vendrá una estrella a hacerme compañía

que te cuente como estoy y sepas lo que hay
dime amor, amor, amor....estoy aquí, ¿no ves?

Si no vuelves no habrá vida no sé lo que haré...

no sé lo que haré...

no sé lo que haré...

Si no vuelves no habrá vida no sé lo que haré...

no sé lo que haré...

Si no vuelves no habrá vida no sé lo que haré...

no sé lo que haré...

no sé lo que haré...

Si no vuelves no habrá vida no sé lo que haré...

Pep (by M.B.)

Gràcies, gràcies, gràcies

Gràcies, gràcies, gràcies,

Per parlar amb mi, per compendre'm, per acariciar-me, per besar-me, i a més en català. Per aquesta abraçada plena de sensacions, de veritat, transparent i sense mentides. Aquest primer petò, l'últim, i els que han hagut en mig, humit i sensitiu, amb...i sense.

Gràcies per la mirada neta i clara, costa d'aguantar-te la mirada més d'un segon, sense tenir la temtació d'apropar-me i...

Per la nit sencera, per la romanticitat, per menjar i no menjar, per la companyia.

Gràcies per la màgia d'aquesta vetllada, per la teva veu dolça, musical, bendició per l'oïda, el teu to la teva serenitat.

Per convicar-me a ballar, en un joc de seducció i de sensualitat, difícil d'oblidar; No vull oblidar.

Gràcies per la fussió, barreja de sensacions positives, de sensibilitat, sensualitat, entrega, carinyo, de tu i jo. No existeix el temps i l'espai.

Per obrir-te, per fer-me obrir.

De moment ens quedem amb el moment viscut, ni passat, ni futur, com tu dius present. I potser aquest present ens depara sorpreses. Esperem a veure com venen els esdeveniments?

Ets positiva amb v vaixa, i maravellosa.

I desprès de molt buscar he decidit ficar la meva foto, crec que és la més encertada.

Josep

EL BUSCADOR

De nuevo se hizo de noche.

Salió la luna entre el cielo oscuro y vaga entre las estrellas.

Como muchos de los mortales que vagamos entre las cuatro paredes de casa y

víctimas de nuestro corazón solitario buscando llenarlo de algún modo.

¿Que sería el amor sin sentir o padecer?

¿Quién no tiró las llaves de su corazón herido al mar?

¿Quién no alberga la esperanza de que un corazón intrépido, de con esas llaves?

¿Que sentido tiene la vida sin amor?

Tal vez sea una tortura bajo un cielo gris. Es el no poder darle rienda suelta aquellos sentimientos banales y animales que todos en algún momento hemos sentido.

El no poder levantarte una mañana, con la sonrisa en la boca y ver su cara recostada en la almohada. El recordar el olor de su piel aunque el no esté a nuestro lado.La esperanza es lo último que se pierde.

Y en algún lugar, por muy escondido o lejano que este, todos tenemos ese buscador de llaves que llame algún día a la puerta de nuestro corazón y las abra.

La clave tal vez sea, que hay que aprender a amar y no tener miedo al sufrimiento de amar.

Busco tus llaves, y no desistiré en esta búsqueda.

Me despertaré una noche, miraré por la ventana y te susurraré luna, que mi corazón ya tiene dueño.

Anònim (un bitxet i cul inquiet)

Espero que hagis trobat les claus, bitxet. Com deia en elgun dels meus artícles anteriors: "Em sento tan sol rodejat de gent". Tu ho has entès perfectament, la soledat és no poder compartir el teu cor. Gràcies de nou per aquest regal.

PEP

SI MARXESSIS

Saps, estimat,

voldria que si marxessis...

el temps entre nosaltres

no poguessis oblidar.

Que recordis per uns instants

d'aquesta història els successos,

el caminar amb els seus riscos;

i el que jo et vaig saber estimar.

Que no oblidis per mi,

un moment, un suspir...

i sigui lent el seu gemec,

i aquest calmi el meu patir.

Que per les nits, recordis,

les entregues... les passions,

dels dies.. il.lussions

que vam viure tu i jo.

Saps estimat,

que voldria si marxessis....

que mai oblidis,

a qui un dia et va estimar tant.

Anònim (una bruixa bona)

Tots els meus sentits a flor de pell desprès de llegir aquesta poesia, llegeixo i la vista en gaudeix. Desprèn musicalitat, que és fa resò l'oïda. L'olor de sentiments profunds. El gust de les coses ben fetes y l'imaginació de tocar.

Gràcies amiga meva, és un regal. Però saps que m'has de regalar més d'un. Hauré de pensar en pagar-te drets d'autor.

Una forta abraçada:
PEP

No, no, no, no vull morir

Senyor, aquest cop la prova ha esta massa dura per al meu cor, la bomba d’Hiroshima a esclatat i a trencat aquest cor en mil trossets. Però encara queda un trosset que es nega a morir, i que batega amb força.
Senyor; no he passat prou proves? Què més haig d’aguantar? Quina altre prova haig de superar? Us prometo que aquest trosset de cor que em queda aguantarà.
Però Senyor, he fet tot el que se m’ha demanat. He corregut llargues distàncies per un sol moment. He callat perquè m’ho heu demanat. He tancat els braços, quan els volia obrir i ser abraçat.
Senyor, què més proves necessiteu?
Exigeixo una oportunitat.
Senyor, creieu que no me la mereixo?
És injust!!! Senyor, no sou just amb mi. No ha passat prou temps? Faig tot el que em demaneu i més.
No, no, no, no vull morir.
Us ho prego Senyor, deixeu-me demostrar. Deixeu-me els llavis, deixeu-me el cos, deixeu-me les paraules, DEIXEU-ME UNA ESTONA.
Senyor, potser sóc jo qui viu en el món de Disney. Però no vull anar-me’n cada nit a dormir amb el meu somni. SI US PLAU FES EL MEU SOMNI REALITAT.

Demaneu-me el que vulgueu, Senyor, demaneu el que vulgueu. Però no la feu mal, deixeu-la tranquil·la.

Senyor, deixeu-me plorar. No ho he pogut fer, però ho necessito.

SENYOR, M’HO MEREIXO, vos ho sabeu. Mereixo una oportunitat, em mereixo una estona, em mereixo rebentar a plorar d’una vegada. Mereixo una alegria.

No, no, no, no vull morir

Josep

No eres ningún desastre

No te he olvidado. Sigues dentro de mi, provocando en mi cerebro nueva conexiones, cada una de ellas evocando un recuerdo de lo que no pasó, pero hace volar mi imaginación, sueños agradables, estampas de situaciones en las que tu y yo volamos juntos cogidos de las alas del amor, de los sentimientos más profundos, más primitivos, que están dentro de mi ser, intentando romper esa coraza de acero que envuelve esta situación.

Acércate a mi; tan cerca que nuestras almas sean sólo una; tan cerca que podamos fusionar nuestros corazones; tan cerca que...nadie pueda arrancar ese único ser.

Tus labios están sellados por la situación, y se que si pudieras los acercarías a los míos para convertirlos en húmeda pasión. Tu cuerpo está encerrado en un círculo que no puede traspasar, y se que si estuviera fuera de ese círculo lo acercarías al mío y se fusionaría en un calido y apasionado abrazo.

Pero ten en cuenta que nadie puede controlar tu mente, nadie puede controlar tus instintos, ni tus sentimientos. Libéralos para poder liberar así tus labios, tu cuerpo, tu corazón, tu pasión, tus sentimientos, tus instintos...todo.

Supongo que las promesas están para romperlas y si es por amor, pongo a Dios por testigo que la romperé. El tiempo es implacable, el tiempo es duro, el tiempo va al revés en el amor:

Cuando no estás los segundos derivan en minutos; los minutos, en horas; las horas en días; los días en semanas; las semanas en meses y los meses en años.

Pero cuando estás, las horas son minutos; los minutos son segundos.

Me agarro a una cuerda de esperanza; la cojo muy fuerte y no quiero soltarla. Necesito que cojas el otro lado de la cuerda, y no te preocupes, que en el otro lado estaré yo tirando de ella. Pase lo que pase no la soltaré. Esta es la promesa que no romperé, porque esta se hace con amor.

No sueltes ni una lágrima más, déjame que esté a tu lado para ir recogiéndolas. No te sientas ni un sólo minuto sola, porque cuando yo no esté te enviaré mi alma.

Déjame formar parte de tu mundo y...del paralelo también.

PEP

Temps era temps

Encara tinc la teva mirada tendre gravada dins del meu cap.

Recordes aquella mirada? Aquella dins de la qual era capaç de veure el teu interior. Aquests ulls de mirada clara i transparent. Em miraves i un tremolor recorria tot el meu cos. Recordo que quan els teus ulls es clavaven dins dels meus, el temps deixava de ser temps, tot parava, no existia res més. Tu senties el mateix, jo ho notava, però...
He tornat a sentir el mateix, i tu també, no ho pots negar. Però seguirà el silenci. I en silenci tindrem aquests moments, els moments teus i meus. I passarà el temps i seguirà sent pur, sense contaminar, sense prostituir. Nomes ho saps tu i jo. I tu no m’ho diràs, perquè? I jo, no t’ho diré, ja saps perquè. El primer petò no es dona amb la boca, sino amb els ulls.
Temps era temps,
quan el temps no passava.

Hores i hores xerrant,
no existia el temps.

Paraules i sentiments purs,
el temps s’aturava.

Jo un àngel,
per a tu, tota la vida.
Tu un raig de llum
que il·lumina el meu camí.

Si parles amb el cor,
vindràs amb mi.
Si penses amb el cap,
t’allunyes,

Deixa que l’ocell descansi sobre l’arbre,
recordes?
Deixa que la llum blanca vingui cap a mi.

Obre els braços
i l’àngel t’abraçarà.
K DE KOR,
EL MEU EL TENS ATRAPAT.
LLUNA PLENA,
LLUNA NOVA.
ES PER A TU.

Es fàcil, oi?
PEP

L’amor

Mocedades deien:
“Y los muchacho del barrio la llamaban loca,
y unos hombres vestidos de blanco le dijeron ven,
y ella gritó:
no señor, ya lo ven, yo no estoy loca,
estuve loca ayer, pero fue por amor”.
Que passa? No es bonic estar boig per amor? Que és el que no faries tu per amor? No faries bestieses per amor? Es clar que si, però, que diran? Hi ha alguna cosa més bonica que el sentiment d’estimar i ser estimat?

Arribat a aquest punt tan se val, estima si us plau, se’ns acaba el temps, i n’hi han moments els quals no els has de deixar perdre. Perquè és un sentiment que omple. La sequera no està als pantans, està dins d’un mateix, podem esperar a que plogui indefinidament, però si pots omplir el teu cos de l’aigua de l’amor i calmar la teva set, FES-HO. Ves a buscar l’aigua a un altre riu, si veus que el que tens està sec. SI !!! he dit buscar, la frase “tot arribarà” està molt bé, però a vegades has d’obrir la porta i deixar entrar els sentiments, quan els tens no cal buscar-los, potser arriben de nous, però quan saps que hi son i als has viscut, costa no tenir-los. Tot arribarà (pos vale).

ESTÀ DEDICAT A TU QUE M’HAS OBERT ELS ULLS, A VEGADES PARLANT, A VEGADES SENSE DIR RES. TROBARÀS, SEGUR !!!!, PERO SI HAS DE TIRAR LA CANYA, NO ET TALLIS, SEGUR QUE PESCARÀS UN PEIX AMB EL COR MOLT GROS.

NO POSSIS MÉS BARRERES!!!

SI US PLAU FES UNA BOGERIA, FES-HO. T'HO DIC CRIDANT.
PEP

Fills meus

Tinc molta sort, fills meus.

Hi han coses en les quals m'he equivocat, però no amb vosaltres. Hi han moments que m'agradaria no reviure, però no esteu vosaltres en aquests moments. Dies en que m'agradaria no haber-me llevat, però val la pena perquè us veig. Et malaeixes per la mala sort que tens...Però quina sort de tenir-vos.

Perquè us veig quan em llevo, i quan me'n vaig a dormir.

Sang de la meva sang, pell de la meva pell, carn de la meva carn. No us podeu imaginar el que el vostre pare faria i fa per vosaltres.

Però menys us podeu imaginar tot el que feu per mi. Estic segur que algun dia ho entendreu.

Cada dia tinc les vostres abraçades, els vostres petons, les vostres rialles. Tant dur que ha estat per vosaltres i sempre em dediqueu un sonriure. SOU GENIALS.

Tant que em costa dir-ho, amb vosaltres em surt sol des de dins del meu ser:

US ESTIMO,

Y al final sempre poso PEP, però no avui...

Un PARE orgullòs.

Josep

Dr. Jekyll, o Mr. Hyde?

Quan penses que si, es que no.
Quan penses que no, es que si.
Donar, sense res a canvi.
Rebre. A canvi de què?

Es aquesta la següent fase?
Hem oblidat un temps!
Ara toca oblidar un altre.
És la fi de la paciència.

Ara necessito...no tinc!!!
Ara busco...no trobo!!!
Vas en direcció nord...i no canviaràs, perquè?
Jo nedo cap al sud...i t’allunyes!!!

Aire sóc, a l’aire. Invisible.
Deixaré que se’m vegi.
Mai he estat així.
Potser és el moment de canviar.

Realment penses que el temps cura?
El temps enquista, et deixa en l’oblit.
El temps t’acostuma i no et deixa realitzar.
L’únic temps que val és el present.

Però si t’has oblidat del passat.
Si no tens futur.
Si no vius el present.
Ets mort!

Jo ja he jugat les meves cartes.
Tenia una bona mà, i he perdut.
Aquesta ha estat l’última partida noble.
Mai he tingut un as sota la màniga,
he jugat net. Com sempre.

POTSER HA ARRIBAT EL TEMPS DEL JOC BRUT.

El Dr.Jekyll canviarà.
Es convertirà en Mr. Hyde?
O, sempre ha estat Mr.Hyde,
i ara es convertirà en Dr.Jekyll?PEP

La isla de los sentimientos

El meu amic que és molt savi, m'ha deixat un altre joia de llegenda que expliquen els mariners.

Erase una vez una isla donde habitaban todos los sentimientos: La alegría, la tristeza y muchos más, incluyendo el amor.
Un día, se les fue avisando a los moradores, que la isla se iba a hundir.
Todos los sentimientos se apresuraron a salir de la isla, se metieron en sus barcos y se preparaban a partir, pero el amor se quedó, porque se quería quedar un rato más con la isla que tanto amaba, antes de que se hundiese. Cuando por fin, estaba ya casi ahogado, el amor comenzó a pedir ayuda. En eso venía la riqueza y el amor dijo: Riqueza, llévame contigo!, -No puedo, hay mucho oro y plata en mi barco, no tengo espacio para ti dijo la riqueza.
El le pidió ayuda a la vanidad, que también venía pasando… Vanidad, por favor ayúdame!, -No te puedo ayudar, amor, tú estás todo mojado y vas a arruinar mi barco nuevo!
Entonces, el amor le pidió ayuda a la tristeza: Tristeza, me dejas ir contigo? Ay amor! Estoy tan triste que prefiero ir sola…
También pasó la alegría, pero ella estaba tan alegre que ni oyó al amor llamar.
Desesperado, el amor comenzó a llorar, ahí fue cuando una voz le llamó: Ven, amor, yo te llevo. Era un viejito, y el amor estaba tan feliz que se le olvidó preguntarle su nombre.
Al llegar a tierra firme, le preguntó a la sabiduría: Sabiduría, quién era el viejito que me trajo aquí?
La sabiduría respondió: Era el tiempo.
El tiempo? Pero por qué sólo el tiempo me quiso traer?
La sabiduría respondió: Porque sólo el tiempo es capaz de ayudar y entender al amor…

No us fa pensar? El temps és l'únic que ajuda, fa entendre i cura l'amor. Serà veritat? Potser cura o fa possar més malalt? No ho sé...

PEP

L’Illa

Vaig veure l’altre dia un amic meu que em va explicar una història que em va fer pensar. El meu amic és, diguem-ne, mariner. En la seva professió s’expliquen moltes històries i llegendes.
Un cop una petit vaixell va arribar a una illa a on hi havia un petit port. Aquest petit port era de pas, ja que estava al ben mig de l’oceà. Era normal que els vaixells que arribaven, s’estaven pocs dies i inclús hores. Agafaven el que calia i tornaven a marxar.

El vaixell va estar algun dia més del conte a l’illa, ja que tenia alguns desperfectes. Aquest vaixell es va fer amic del port de l’illa. Passat un parell de dies el vaixell preguntà a l’illa el perquè de la seva tristesa.

- Perquè estic sola – contestà-
- Com pots dir això? Amb els vaixells que passen per aquí cada dia! Per a ells ets molt important.
- Tens raó, tinc constància. Tots em diuen que important sóc per a ells. Tots em diuen que estic en un bon lloc de pas. Tothom parla de que les meves instal·lacions son del millor que han vist. Inclús que no sabrien que fer sense un port com el que tinc, tan ben cuidat i sempre a punt per a qualsevol imprevist. No puc queixar-me.
- Docs, perquè d’aquesta tristor?
- Dels dies que portes aquí, has vist algun vaixell que vulgues quedar-s’hi?
- No però es que tots son de pas. Però ets important.
- Si estan de pas. Perquè desprès no tornen per quedar-se? Que potser seràs tu el primer que es quedarà a fer-me companyia?
- Jo es que estic de pas...

L’illa sabia que no es quedaria. L’illa ja ho havia viscut tot allò. L’illa sabia que el vaixell no li diria que es quedaria amb ella. Ja sabia quin era el seu destí. LA SOLEDAT.
El meu amic m’ha dit que passen coses molt estranyes en aquesta illa. Diu que si passen més de dos dies que no passa ningú per allà, el cel s’ennegreix i una forta tempesta cau, curiosament, sobre de l’illa (diuen que es la desesperació de l’illa pel sentiment de soledat). Però en quan s’apropa algú, el cel s’obre i surt el sol (diuen que es perquè l’illa es posa contenta).

Només és una llegenda, però podeu preguntar a qualsevol mariner que conegueu. Ells us diran de la certesa d’aquesta llegenda.
PEP

Sant Jordi

El dia de Sant Jordi es tradició, si ets home, regalar una rosa a la dona que estimes i si ets dona, regalar un llibre a la persona que estimes. Aquest any ho regalaré a varies dones que han estat molt importants per a mi aquest darrer any.
Aquesta rosa la dedico a molt d’amor a tres dones que m’han estat fent costat i que, sense elles probablement hagués estat molt dur de passar tot un any d’entrebancs i de problemes varis. La meva mare i les meves dues germanes. Elles han estat per a mi un recolzament importantíssim. Elles tenen un trocet del meu cor, un cor trencat, que encara tinc trencat, però que es va recomposant poquet a poquet gràcies a persones com elles. No ho podré oblidar.


PEP

Ironman

Esta es la historia de un padre, Australiano, que realizaba año a año el 'Ironman' de Australia. Su mayor ilusión era competir al lado de su hijo en dicha prueba, el cual, por desgracia, nació con parálisis cerebral. El Australiano nunca vio la situación de su hijo como un obstáculo y entrenó muy fuerte -junto con su hijo- por varios años hasta que llego la hora. El australiano de aproximadamente 60 años inscribió a su hijo y a él mismo en la 'Ironman' de Australia. Esta es una prueba para gente grande... realmente gente con mentalidad ganadora, ejemplar, y con convicciones realmente fuertes. Terminar un 'Ironman', es algo fuera de este mundo. La prueba esta compuesta de tres partes, comenzando casi siempre al amanecer:1.- Nadar en el mar o lago, un tramo de 4 kms (con el frío de la mañana).2.- Salir de nadar, tomar la bicicleta de ruta y recorrer un trayecto de 180 kms ininterrumpidos, con subidas y bajadas muy pesadas.3.- Terminando la ruta de bicicleta, termina la prueba con un maratón de 42.5 kms, lo cual es una prueba extremadamente agotadora físicamente, pero sobre todomentalmente. Los campeones del mundo lo hacen en 8 horas y 15 minutos aproximadamente. Uno de los tantos que compitieron -un Mexicano- terminó el pasado fin de semana su primer 'Ironman' de Australia con un tiempo de 12 horas y 8 minutos ininterrumpidos. El Australiano de esta historia, lo terminó en un increíble pero cierto tiempo de casi 17horas. Las autopistas, carreteras, etc.. son abiertas para el transito de los lugareños y continuar la vida como cualquier otro día, despues de la prueba. Pero en este caso, al ver la prueba y quien la estaba ejecutando, la dejaron cerrada hasta que la terminaran por completo, hasta el punto de que se hizo de noche. !Lo mas bonito y sorprendente de esta persona -y las que hacen este tipo de eventos- es que son personas más fuertes mental que físicamente. Logró terminarla prueba con su hijo, realmente es motivante y muy fuerte. Quería compartir este gran regalo, porque realmente es un vídeo que impacta, de mucho empuje y que no te puede dejar indiferente.Ocasionalmente lo transmiten en el canal de ESPN, pero vale la pena verlo, y lo quiero compartir con vosotros. Espero lo disfrutéis, porque es un ejemplo de vida, coraje, amor propio, orgullo, superación y amor al deporte. El vídeo se llama 'CAN' (puedo)....Tanto si has sido deportista como si no. vas a valorar muchísimo este video.



Hoy he llorado, se me ha puesto la piel de gallina y un nudo en la garganta. Me ha impresionado mucho. ¿Quien es el hombre de hierro? ¿El que ha llegado primero en la prueba? ¿O el padre que lleva a su hijo a conquistar la meta después de 17 horas?
¿De que nos quejamos? ¿Porque le damos tanta importancia a algunos problemas? Como se puede ver hay verdaderos problemas, problemas de verdad y que se superan. Este hombre demuestra una voluntad de hierro, una mentalidad fuerte (muy fuerte).
No tengo palabras para describir la azaña de este padre. Estoy impresionado.

PEP

Elegy

Aquest cap de setmana he anat al cinema. La pel·lícula escollida ha estat ELEGY. La protagonista es Penélope Cruz. Normalment vaig al cinema perquè m’agrada i no faig gaires comentaris de les pel·lícules en qüestió, però aquesta ha estat quelcom més.

De fet no deixa de ser una pel·lícula romàntica amb argument més o menys gastat. Però la manera de plantejar-ho és molt interessant, i, com a mínim a mi, no m'ha deixat indiferent.

Es un professor d’universitat entrat amb edat (prop dels seixanta anys) que li agrada seduir a les universitàries de la seva classe, mostrant-se com un home interessant, seductor i amb experiència. Però un dia va conèixer a una universitària de la qual es va enamorar (Penélope Cruz). El pitjor de tot per ell, es que ella (més de trenta anys més jove que ell) també s’enamora. Ell pasa per tota la fase d’enamorament com si tingués divuit anys.

El que realment m’ha seduït d’aquesta pel·lícula és la manera de veure tots aquest sentiments. Realment emociona de la mateixa manera, com quan llegeixes un llibre. Ho notes.

Us la recomano de debò.

PEP

Para decir adiós...

No sempre es tan fàcil, realment es molt més difícil del que la cançó explica, ho sé. Però s'ha d'entendre que quan s'acaba no pots anar-hi contra corrent. Pot quedar alguna cosa...SI!!!, pots intentar-ho una i un altre vegada..SI!!!, Però val la pena el patiment que això soposa per ambdues persones?

Es un consell de qui es va donar conte a temps, i, que parla des de l'experiència.

Si us plau simplement tinga-ho amb consideració.

Ven siéntate a mi lado

Hablemos un momento

Tengo algo que decirte que tú debes saber

Es cierto que te amaba

No me arrepiento

Pero el amor se escapa y ya no ha de volver

No quiero que te afanes pensando que tal vez

Tu logres que me quede a tu lado

Prefiero no mentirte ya nada puedo hacer

Te juro que en verdad ya lo he pensado

Para decir adiós vida mía

Y que estaré por siempre agradecido

Me acordaré de ti algún día

Para decir adiós solo tengo que decirlo

Comprendo por mi parte tu triste decisión y aunque el corazón lo tengo herido

Si no puedo tenerte

Entonces pues adiós

No podremos fingir cuando el amor se ha ido

No quiero que te afanes pensando que tal vez

Yo implore que te quedes a mi lado

Guardemos el recuerdo de la primera vez

Del amor que ambos hemos dado.

Para decir adiós vida mía

Cuando el amor al fin se ha ido

Acuérdate de mi algún día

Para decir adiós, solo tienes que decirlo

Para decir adiós vida mía

Y que estaré por siempre agradecido

Me acordaré de ti algún día

Para decir adiós Solo tengo que decirlo.

PEP

En silenci

En silenci...Un dia et vaig veure, i vaig notar quelcom que encara no he pogut oblidar, vaig sentir com es clavava la fletxa.
En silenci...Vaig parlar amb tu, vaig despullar els meus sentiments.En silenci...T’has convertit en la Dulcinea d’aquest humil Quixot, el cavaller que està sempre pendent, vigilant.En silenci...M’agafo a un fil de llum molt fort perquè no vull que s’escapi, tan fort que fins i tot fa mal.En silenci...T’he besat, t’he estimat...Cada dia, cada nit, cada moment.
I he cridat...Per trencar el silenci.I he cridat...Perquè m’escoltis.I he cridat...Perquè ho necessitava.I he cridat...Però només ho he sentit jo.
I, en silenci...seguiré estimant.I, en silenci...estaré amb tu.I, en silenci...no et deixaré sola.I, en silenci...et necessito.I, en silenci...em necessites.

Ara he après a estimar, a esperar, a cridar, a enyorar...sempre en silenci.

Anònim (o no)

PEP

Samba pa ti

Una de les millors cançons de Carlos Santana, interpretada per la fantàstica veu de José Feliciano. Si teniu l'oportunitat esculteu-la. La veu de Feliciano amb els acords de Santana, una combinació única.

I aquí la lletra...Descriu com ningú uns sentiments, la soletat de qui ha estimat.

Soy la sombra de una pena...

soy el eco de un dolor...
triste soledad que me queda hoy

El recuerdo de que te amé
y una extraña desolación
Soy la sombra de una pena
soy el eco de un dolor
quiero olvidar...
quiero encontrar perdón..
ten piedad de mi corazón
yo te imploro, oh mi señor

Borraré las tinieblas
y esconderé mi llanto
el recuerdo que sufro
se volverá un canto...
volveré a la vida ...hey..!
volveré a cantar...ya verás
volveré a la vida ...
volveré a cantar...ya verás..

Són més de les once de la nit i no puc més que desitjar bona nit i que, com sempre, somiis amb l'àngel de la guarda. Mentre el recordis seguirà viu, mentre el recordis estarà amb tu, mentre el recordis hi haurà un fil d'esperança, de llum blanca.

PEP

Bellesa

Ha arribat a les meves mans aquest escrit. Sota està signat com a anònim, però jo si se qui és l'autor.

No puc fer res més que treure'm el barret quan parla de la vellesa amb tanta bellesa i imaginació en les descripcions.

Denota en l’autor un elevat grau de dolçor, delicadesa i creativitat. Tot combinat amb toc de maduresa de qui ha estat treballant fins l’últim detall en la narració.

No hi ha cap títol, però no seré jo qui el posi. Simplement posaré una imatge, espero que t’agradi el que he escollit.

Crec que ha arribat el moment de que calli i us deixi gaudir d’aquest text.

PEP

Oggi posso parlare di quello che è successo senza nemmeno un’emozione. Dopo tanti anni, posso perfino raccontare la storia come se fosse accaduta a un’altra persona. Oggi, vorrei raccontarla a te.

Forse non lo sai –perché non ve lo spiegano a scuola-, però Barcellona era davvero distrutta negli anni 50. Una guerra civile, che purtroppo perdemmo, e una dopoguerra che tolse ogni speranza a mio padre ed a tanti altri. Hai mai sentito menzionare lo sciopero dei tram del 51? Avevo 19 anni... guarda che anch’io sono stata giovane una volta. Magari credi che io sia nata già vecchia e col viso solcato di rughe! E invece no, nel 51 ero una bella ragazza dagli occhi verdi e vivaci e un sorriso che faceva che tutti gli sguardi si volgessero quando passeggiavo sulla Rambla. Tuttavia, adesso quando mi guardo nello specchio, non mi riconosco più. Gli occhi sono pieni di macchie giallastre, non resta niente della loro vivacità e il sorriso è piuttosto una smorfia. Non sai com’è difficile accettare la vecchiaia quando una si sente così viva... Dicono che accade a tutti... anche a te capiterà un giorno.

Beh, come ti dicevo, Barcellona era una città annientata : gli edifici in rovina, la popolazione disperata e scoraggiata. Per fortuna, i giovani non avevamo quasi vissuto la guerra, non conoscevamo né i bombardamenti né la paura né la morte.

In quel momento il mio miglior amico lavorava in una tipografia e non finiva fino a mezzanotte. Andavo spesso a cercarlo e poi cenavamo dalla sua nonna, una donna di Valladolid che, in 32 due anni, non aveva imparato neanche una parola di catalano... non che potessimo parlarlo in quei giorni!!!

Comunque, il fatto è che un giorno, credo che fosse in ottobre, sono arrivata alla tipografia e Giuseppe non aveva ancora finito. Mi sistemai in una delle sedie di plastica rossa che erano nell’ingresso e iniziai a chiacchierare con il guardiano del turno di notte. La tipografia era un luogo speciale per me: mi piaceva l’odore dell’inchiostro, il rumore delle stampe –che tutti giudicavano insopportabile- era per me una musica ipnotica. Erano quasi le due quando entrò l’uomo che avrebbe sconvolto la mia esistenza per sempre. Nonostante il tempo passato, il fascino che ho provato per quest’uomo si conserva intatto fino ad ora. Luca aveva 48 anni, i pochi capelli già grigi e lo sguardo stanco ma il più dolce che abbia mai visto.
...
Cosa succede? Mi guardi come se tu non potessi concepire che io abbia amato. Suppongo che tu non possa immaginare che queste mani, adesso tremanti a causa dell’età, abbiano fremito dal turbamento.

Oggi avrei voluto raccontarti tutta la storia ma non c’è più tempo. Vieni domani a trovarmi, ti parlerò di Luca e chissà se non mi vedrai più come una vecchietta un po’ decrepita ma semplicemente come una donna che cammina verso la fine della sua vita.

Anònim

Pedro Navaja

Avui he sentit aquesta cançó mentre venia amb el cotxe. Feia molt de temps que no l'escoltava i m'ha portat molts bons records. La vull compartir perquè, encara que amb argument trist, té la sàvia combinació de musica "ballable" amb una bona lletra. Els seus ritmes llatins, que tant i tant m'agraden i que, sense voler fan que no paris quiet ni un moment, sense adonar-te comences a bellugar els melucs, els peuets i el culet. Una ma a la panxa i l'altre cap amunt i "dale".

I, si estàs content i ets optimista, difícilment et poden sortir les coses malament, encara que hi hagi gent capficada a fer-te passar un mal dia, una mala setmana, un mal any...EM NEGO!!! Transmet optimisme i l'alegria i el bons momets et vindràn.

Com diu la cançò: "La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida". Estic convençut que les sorpreses no poden ser sempre dolentes, també vindràn de bones i en aquell moment hem de estar preparats per a rebre-les.

"y ahi va la letra, para disfrutarla un poco más"

Por la esquina del viejo barrio lo vi pasar
con el tumbao' que tienen los guapos al caminar,
las manos siempre en los bolsillos de su gabán
pa' que no sepan en cuál de ellas lleva el puñal.

Usa un sombrero de ala ancha de medio lao'
y zapatillas por si hay problemas salir volao',
lentes oscuros pa' que no sepan qué está mirando
y un diente de oro que cuando rie se ve brillando.

Como a tres cuadras de aquella esquina una mujer
va recorriendo la acera entera por quinta vez,
y en un zaguán entra y se da un trago para olvidar
que el día está flojo y no hay clientes pa' trabajar.

Un carro pasa muy despacito por la avenida
no tiene marcas pero toos' saben ques' policia uhm.
Pedro Navaja las manos siempre dentro 'el gabán,
mira y sonríe y el diente de oro vuelve a brillar.

Mientras camina pasa la vista de esquina a esquina,
no se ve un alma está desierta toa' la avenida,
cuando de pronto esa mujer sale del zaguán,
y Pedro Navaja apreta un puño dentro 'el gabán.

Mira pa' un lado mira pal' otro y no ve a nadie,
y a la carrera pero sin ruido cruza la calle,
y mientras tanto en la otra acera va esa mujer,
refunfuñando pues no hizo pesos con qué comer.

Mientras camina del viejo abrigo saca un revolver, esa mujer,
iba a guardarlo en su cartera pa' que no estorbe,
un trenta y ocho esmithanhueson del especial
que carga encima pa' que la libre de todo mal.

Y Pedro Navaja puñal en mano le fue pa' encima,
el diente de oro iba alumbrando toa' la avenida, ¡se le hizofacil!,
mientras reia el puñal le hundía sin compasión,
cuando de pronto sonó un disparo como un cañon,
y Pedro Navaja cayó en la acera mientras veía, a esa mujer,
que revolver en mano y de muerte herida ahí le decía:
"Yo que pensaba 'hoy no es mi día estoy salá',
pero Pedro Navaja tu estas peor, no estas en na'

"Y creanme gente que aunque hubo ruido nadien salió,
no hubo curiosos, no hubo preguntas nadie lloró,
Sólo un borracho con los dos cuerpos se tropezo,
Cojio el revolver, el puñal, los pesos y se marchó,
Y tropezando se fue cantando desafinao'
El coro que aqui les traje y da el mensaje de mi cancion.

"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida" ay Dios...
pedró navajas matón de esquina
quien a hierro mata, a hierro termina

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida ay Dios...
Valiente pescador, al anzuelo que tiraste,
en vez de una sardina, un tiburón enganchaste.

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay Dios
Como decía mi abuelita, el que último rie, se rie mejor....

PEP

A LA MERDA!!!

PRIMERA PART - ENCANTAMENT -

Com qualsevol altre dia vaig sortir de casa a una bona hora. Ni molt tard, ni molt aviat. Una hora en la qual, el sol fa una de les funcions per les quals va ser inventat; Escalfar.

La meva bici, la meva motxilla i la meva novia, la pilota de bàsquet.

En cap moment pensava en el que el destí em tenia preparat.

Vaig arribar a la pista. No hi havia ningú, com sempre. Quan entreno, entreno sol, no hi ha ningú. Estic acostumant-me a aquesta soledat.

Començo a fer els meus exercicis d'escalfament, tot pensant en les parts del meu cos que més atenció necessita. Bàsicament genolls i turmells.

Ara ja estic preparat per a “maxacar-me” davant d’un cercle de ferro sostingut per un pal a una alçada de 3,05 m.

No em vaig adonar fins al cap de mitja hora. Notava que algú em mirava, era una sensació. Vaig començar a perdre l’atenció en el que feia i a tenir més consciència del que pasava al meu voltant, fins que, vaig veure a un home amb vestit elegant al costat d’un arbre.

L’home s’apropà. Era alt, diria que aproximadament 1,95 m, vestit impecable, que a més li feia una esquena immensa. Mandíbula quadrada i caminar segur. Semblava que tenia uns 50 anys, però era d’aquelles persones que la vida no la maltractat gaire malament i podria ser que fins i tot arribes als 60, encara que no ho semblés. Em mirava fixament mentre s’apropava i somreia.

- Bon dia – digué.
- Bon dia – Vaig dir, sense deixar de fer el que estava fent.
- Veig que t’agrada molt el que fas.
- Si – No volia donar-li gaire corda.
- Jugues en algun equip?
- No – Semblava que ell si tenia ganes de corda.
- T’he observat i ets molt bo. Sembla que tens moltes qualitats. Es una llàstima que no juguis en cap equip.
- Be, m’agrada – vaig dir – m’entreno molt.
- Em presentaré, sóc entrenador d’un equip de primera i no es el primer cop que t’observo, visc molt a prop. M’agradaria portar-te al meu equip i que provessis. Em falta una peça i crec que tu ets l’home ideal. Tens les qualitats individuals necessàries i faltaria saber com t’integres en el grup. Què et sembla?
- No ho se – Evidentment la idea em va emocionar i afalagar.

Després d’una estona xerrant em va convèncer i vaig accedir a provar...
-----------------------------------------------------------------------

SEGONA PART - DECENSÍS -

Ja porto un mes a l’equip, la gent és increïble. M’entreno cada dia al pavelló, tant els dies d’entrenament, com els dies que no hi ha, a més pels matins, vaig com cada dia a les pistes de sempre. Estic molt il·lusionat, amb aquesta nova etapa de la meva vida. Encara no he entrat en les convocatòries, però haig de ser pacient.

Després de dos mesos vaig a parlar amb l’entrenador, perquè tenia moltes expectatives, i no es compleixen els meus somnis. M’entreno més que ningú, però l’oportunitat no arriba.

Aquell dia em vaig enfonsar, em vaig enfonsar un altre cop. Com pot ser que hagi tornat a ensopegar amb la meteixa pedra?

Pensava que aquest cop seria diferent, però la història de la meva vida es torna a repetir. Sóc un il·lús!!!

- Ho sento – va dir – Ja se que t’ho havia de dir abans, però es que no ha arribat el moment, a més ha d’arribar un nou jugador...
- Joder !!!!
- No et preocupis tens molt per demostrar al mon, tens qualitat, ets fantàstic amb el grup, amb l’entrenador, etc. A més com a persona...ets una gran persona. Potser en algun altre equip...Jo et puc donar referències.

No el vaig deixar acabar, no vaig dir res, vaig agafar les coses per marxar. L’entrenador em va aturar per parlar, però...

- Tranquil entrenador, ho entenc, sempre ho entenc tot. Estic be.

Vaig aixecar la ma lleument per acomiadar-me dels (fins aquells moments) companys.

Quan estava a la dutxa de casa vaig fer un crit sord, no volia que ningú em sentís.

- A LA MERDA, N’ESTIC FINS ELS COLLONS!!!!
Aquell entrenador em va dir el mateix que els altres, tampoc em va enganyar, potser si que em vaig il.lusionar, però no em va enganyar. Deia que tenia qualitats, que era bona persona, treballador, amb dedicació, que esperava que estés molt de temps en l’equip, etc. “A LA MERDA”.

Cada cop més penso que em quedaré sense equip.

De tant en tant, vindrà algú a les pistes i jugarem. Però serà un dia un, i un altre dia un altre.
Fins que un dia deixi de jugar.

Aleshores...No ho se!!! Provaré amb la petanca.


PEP

Against All Odds - Phil Collins - Contra Toda Posibilidad

Soposo que hi ha gent, com jo, que l'anglès ho porta bastant fluix. Com es una cançò que sempre que l'escoltat se m'ha posat el nus a la gola, m'he tingut que buscar la vida per saber el que volia dir. Finalment ho he trobat, i ara pitjor, no tinc un sol nus, en tinc dos. Sempre és l'amor impossible entre dues persones (noi i noia).
Ho canviaré per un petard i una petarda; Què us sembla?

Bona nit i sommieu amb un àngel, l'únic àngel.

Contra Toda Posibilidad (Contra las fuerzas superiores)

Como puedo solamente dejarte ir,
solo dejarte ir sin una huella
Cuando permanezco aquí tomando cada respiro contigo, ohh
Tu eres la única que realmente me conoció del todo

Como puedes solamente alejarte de mi,
cuando todo lo que hago es verte partir
Porque hemos compartido risas y dolor e incluso hasta las lagrimas
Tu eres la única que realmente me conoció del todo.

Así que echa una mirada hacia mi ahora,
oh, solo existe un espacio vacío
Y no queda nada aquí para recordarme,
tan solo la memoria de tu rostro
Ooh echa una mirada hacia mi ahora
Y el que tu vuelvas a mi es algo "Contra las fuerzas superiores"
Y eso es algo que tengo que afrontar

Desearía que pudiera solamente hacerte voltear,
Que voltearas y me vieras llorar
Hay tanto que necesito decirte,
Tantas razones de por que
Tu eres la única que realmente me conoció del todo

Asi que echa una mirada hacia mi ahora,
Bien pues solo hay un espacio vacio
Y no queda nada aqui para recordarme,
tan solo la memoria de tu rostro
Ahora echa una mirada hacia mi,
porque solo hay un espacio vacio

Pero el esperarte,
es todo lo que puedo hacer y eso es lo que tengo que afrontar
Echa una buena mirada hacia mi ahora,
porque aquí permaneceré todavía
Y el que tu vuelvas a mi es algo "Contra toda Posibilidad"
Es la oportunidad que tengo que tomar


Echa una mirada hacia mi ahora


PEP

Mi vida rosa - Los Romeos

COM A MÍNIM ESCOLTEU LA LLETRA, PAREU ATENCIÓ

Potser algú ho troba "hortera"(menys que el chiqui, chuqui), SEGUR QUE SI!!!!

Jo ho trobo, senzillament, de l'època que la vaig escoltar per primer cop, de ballaro a la "disco", de dir-li aquestes "cursilades" a una tia, de portar el cabell llarg, els texans apretadets, marcant paquet i samarretes estretes.

La sort de penjar aquests video, es que a qui li agradi pot apretar el play i a qui no li agradi que no l'apreti (i punto pelota).

Penjaré alguna "joieta" més. Tu ja m'entens, oi?

PEP

Un petó

Avui llegint un llibre he trobat un parell de frases, las quals m'han fet pensar. He trobat de moltes altres relacionades amb molts temes, però ara mateix i en aquest moment són les que més...be vosaltres mateixos.

No olvides nunca que el primer beso no se da con la boca, sino con los ojos. (O.K.Bernhardt).

En un beso, sabrás todo lo que he callado. (Pablo Neruda).

PEP

La porta

Aquesta és la història d’algú que sempre va voler buscar una porta oberta. Quan a la fi la va veure, es va quedar sense sentit, no va respirar, va intentar contenir l’emoció.

Va intentar entrar. Amb por. No sabia que fer, si mirar dins...o no. Si tancar la porta...o no. Només volia prendre-li al temps un moment.

No entenia el perquè d’aquella porta oberta i el perquè li costava tan entrar-hi. Però va comprendre que tenia dos camins. Deixar la porta oberta, sense entrar, vivint amb il·lusió el moment d’entrar-hi, imaginant el que pot donar de si el destí.

O tancar definitivament la porta...

Potser no ho decideixi ara, potser ho decideixi demà...

PEP

Vola colom

Vola colom, sense rumb, vola ferit.

Cansat de volar li han dit que ho oblidi tot. Presoner dels seus propis sentiments, només demana una cosa; Una illa en mig de l’immens mar, una illa que es diu llibertat. Una illa a on els vents bufen a favor, a on cada nit vingui una estrella a fer-li companyia, a on les històries no porten dolor.

Un lloc a on es pot volar amb tu sense ferir, ni ser ferit.

Aquí vola colom, vola amb companyia, vola amb llibertat.

PEP

Un pensament especial

Un pensament especial. No fa mal a ningú emocionar-se de tant en tant. Ara ho estic per vosaltres pares. Heu fet algú gran.

Que dir d'una mare que no s'hagi escrit ja? Que dir de tu mare? Diré una cosa que ho engloba tot: T'ESTIMO

I vosaltres? Barreja d'emocions. Part de mi, part de vosaltres, un sol pastís, el més bo que s'hagi preparat mai.

PEP

Secreto

Tengo un secreto, que es secretísimo. Lo tengo muy bien guardado. Es un secreto tan importante que recorre físicamente todo mi cuerpo, desde la cabeza hasta los pies. Pero también está en mi interior, está dentro de mi pensamiento constantemente, está en mi corazón, es parte de mis sentimientos, es parte de mí. No quiero contárselo a nadie, no quiero que nadie me lo robe, quiero que sea mío para siempre. No contarlo lo hace especial, porque lo tengo guardado y me hace cosquillas dentro de mí, así son los secretos. En ese caso nadie me lo va a quitar, pero tampoco se sabrá lo importante y bonito que es.

Y por otro lado se lo quiero decir a todo el mundo, chillarlo a los cuatro vientos. Contarlo me haría libre para expresarlo, para madurarlo, para intimar.

Ssssssss, ¡silencio!!!

No es el momento de decir nada, pero si lees esto, cierra los ojos, respira hondo y abre el corazón. Deja en ese momento volar la imaginación, descubrirás ese secreto, porque seguro que a ti te pasa. También lo tienes muy dentro. Descubre y analiza lo importante que es, te reconfortará.

No digas nada, ¡ya lo has descubierto! ¡Disfrútalo! y si quieres se lo cuentas a un amigo.

PEP

L’arbre i l’ocell

Temps era temps en un bosc ple de vida vivia un arbre. Era un arbre gran, amb molt de temps, amb experiència, madur i savi. Tenia unes grans arrels, ben agafades a la terra. Amb ell vivia en una de les branques un ocell que li feia companyia tots els dies, des de feia molt de temps. Eren feliços. Però un dia l’ocell volà més del conte i un caçador el va empaitar.
Des d’aleshores l’arbre està trist.
Van passar molts dies de fredor, de tristor, de melangia, de negror...
Fins que un dia va sentir el cant d’un ocell, va tancar els ulls i es va deixar encisar per la música. Quan van passar uns dies l’arbre es va decidir a parlar, va bellugar les branques tot el que va poder fins aconseguir que aquell soroll sembles una crida a l’ocell.
A aquell ocell li va agradar el soroll de l’anar i venir de les branques de l’arbre, i li va contestar. A tots dos els agradava cantar l’un per l’altre. I així parlaven i cantaven durant hores al dia. Eren feliços.
Una tarda d’hivern l’arbre li va dir a l’ocell:
- Vine amb mi i posat sobre de les meves branques.
I l’ocell contestà
- Si, vull venir, però no puc, perquè jo ja tinc arbre.
- Però, parles i cantes per a mi!!!!
Silenci.
L’arbre no entenia. Tenia dies de tristor i dies de felicitat. I l’ocell també, volia i no podia. Intentava volar cap a ell, però no podia.
Fins que un dia per sorpresa l’ocell es va posar a les branques de l’arbre.
A l’arbre li queien les llàgrimes. A l’ocell li queien les llàgrimes.
No es van dir res, però no calia, perquè va ser un moment intens, un moment feliç, un moment,...el seu moment.
L’ocell va marxar.
Hi ha dies en que l’arbre busca i troba, i a vegades no. Vol parlar, vol expressar-se, vol emocionar-se...vol l’ocell a les seves branques.
Era tant intens aquell sentiment que l’arbre decidí anar a buscar l’ocell, però les arrels l’impedien, eren massa fortes.
Més fortes eren encara les ganes d’anar a buscar l’ocell. Ho intentà amb tantes ganes i tantes forces que va aconseguir desempallegar-se de les arrels fortes que el van mantenir viu durant tant de temps.
Caigué a terra, volia continuar, però no podia. Li faltava l’aire, el sol, l’aigua, la terra, les arrels i... l’ocell.
Li quedava ben poc de vida, i no podia més que obrir els ulls per poder veure l’ocell, el seu ocell. Intents desesperats per aferrar-se al record, a la vida.
De sobte el va veure, majestuós volant i posant-se sobre les branques ja seques. L’ocell plorava i les llàgrimes relliscaven al voltant de la cara de l’arbre.
L’arbre li va dir amb veu tremolosa:
- Si us plau no ploris, cantem, parlem. Vull marxar amb el record de la teva mirada, de la teva música, de la teva presència.
I així ho va fer l’ocell, fins que...l’últim sospir de l’arbre el va fer callar. Durant uns moments es va fer el silenci. Un crit de l’ocell va trencar el silenci. Va ser tant fort que ningú va poder estar de sentir-ho. Era un crit de desesperació, de no saber que fer, inclús diria que d’amor...Un crit perquè el seu amor el sentís també.
Es va refer i va decidir seguir cantant i no marxar d’allà fins que l’arbre li contestes, però ell no era conscient que no li tornaria a contestar mai més...
L’arbre no li va dir mai que l’ocell era el seu amor, i l’ocell es va adonar que l’arbre era el seu amor. Va ser bonic, perquè s’estimaven...en silenci, s’estimaven...en vida, s’estimaven...en la mor, s’estimaven i ja està.
L’ocell va deixar de cantar, de respirar, de viure...
Ara estan junts, feliços, ja no hi ha barreres que els impedeixi estar junts, ja no hi ha arrels que el mantinguin, ni altres arbres, ni res de res.

PEP

Mediterrani

- Home Manel, que et passa? Fas una cara una mica...diguem-ne...Feliç?- Doncs si Pep.- Perquè no m’ho expliques?- Bé em fa una mica de vergonya
- Joder tiu, quan de temps fa que ens coneixem? A no ser...No fotis tiu t’has enamorat!!!!- No siguis així Pep, ets molt poc sensible
- Però si ho estàs desitjant. Diguem home.- D’acord. Mira ho tinc aquí escrit, com que em fa vergonya havia pensat que ho pengessis al teu bloc. Si es que vols, es clar.- Molt bé ho llegiré i et dic alguna cosa
- D’acord, adéu- Adéu
CARTA
Per primera vegada t’he vist els ulls, la mirada sincera, no has tingut por de convidar-me a passar dins de la teva intimitat, sense complexes, sense pensar.

Molta gent, però només tu i jo.

Amb la companyia d’aquest sol calent, d’aquesta brisa suau de la Mediterrània. L’olor de la teva ànima despullada davant meu. La teva pell desprenia una llum blanca de pau i sinceritat, era el moment de no amagar res.

M’he fixat en els teus llavis roses; Hi ha res més perfecte? Sé que m’estaven convidant a passar i no vaig entrar. Amarga prudència.

La teva cara, el teu cabell, tot era perfecta. Era el nostre moment de glòria.

De què parlàvem? Es igual, no tenia importància. Teníem que gaudir d’allò. El dia, el sol, el mar, tu, jo...nervis, què dir...parlar, callar, mirades...MÀGIA.

Ara se que el que estem vivint és real, és de veritat, és sincer, no té truc.

Recorda-ho, ho recordo.

Segur que el proper cop les sensacions de màgia es faran realitat.

MANEL
Molt bé Manel, com pots veure ho he penjat al bloc, perquè m’agradat i perquè se que hi ha molts Manels i moltes...bé, quan vulguis em diràs qui es. El que realment importa es aquesta màgia de la que parles. Els dos sou molt afortunats de viure moments així, es molt bonic. Et confesso que tinc enveja sana.
PEP

Moments

Són moments en els quals pots veure les ànimes, estàs rodejat d’elles, estan per tot arreu. Algunes s’apropen, algunes et parlen, algunes inclús t’encisen, et captiven. Però tot és negre, tot és fosc. Plores, i plores en silenci, rodejat d’ànimes i sol. N’estàs segur de tot i de res, perquè un dia és negre i l’altre també, però no es por, és solitud.

Estàs esperant el dia en que arribi un raig de llum, però no ha de ser qualsevol raig, ha de ser de color blanc. Perquè el blanc és totalment contrari al negre i si plores és pel color negre. Però el raig de llum blanca va marxar lluny un dia de calor, i va arribar el fred i la negritud, i, des d’aleshores no ha arribat cap més raig.

L’ansietat per aquest raig blanc és fa cada cop més forta, tot esperant, i les ànimes segueixen voltant, no saps les intencions que tenen, però estan.

Ara comença a importar-te poc el color de la llum, l’esperes blanca, però saps que si té un altre color es igual, perquè cada cop més necessites i desitges la llum.

L’ànima se’n va cada nit a voltar, però és fosc, negre, fred...

Ja no hi color, ja no hi ha llum, ja no hi ha calor...

Ansietat, solitud...

Tinc una corda a la qual m’agafo, i m’agafo molt fort, tant fort que fins i tot em sagnen les mans. Veig una paraula escrita a la corda, ESPERANÇA, i intento envoltar-me, omplir-me, gaudir-ne.

I cada vegada que s’esborra, amb els dits i la sang de la meva ma escric: ESPERANÇA. Un cop i un altre, fins que s’esgoti la tinta del meu cos.

PEP

Amic meu, t’ho dedico

Es que t’ho ha dit!!!!!!!!:

Amb la pau de les muntanyes, amb bogeria i equilibri, amb un crit amb carn viva. En secret i en silenci, arrisca’n en lo prohibit, tant en el fals com en el cert, amb el cor obert, per ser quelcom no perfecte, amb els teus defectes i manies.

T’ha dit “t’estimaré”.

Tu ho saps. I, desprès d’això dubtes?

Ja que em demanes consell, te’l donaré. No perdis l’oportunitat. Un cop a la vida passen aquestes coses, agafa-ho. Ho saps, veritat? Tens por, veritat?. Però m’has demanat consell, veritat?. Doncs això es el millor que et puc dir. Les coses no són tan senzilles, ho sé!!! Però es que som nosaltres qui les compliquem. De fet no son tan complicats els camins del cor, de fet només hi ha un de camí, SEGUEIX-LO.

Espero que et serveixi el consell.

Una abraçada!!!!!

PEP

SI TE CUENTAN QUE CAI

Dicen que los chicos no lloran, ¿realmente es cierto?. No!!!! Los chicos también lloran. Supongo que cuando Miguel Bosé le puso título al álbum, estaba llorando.

Y...si te cuentan que caí...pon tu boca de la mía siempre cerca.

Si te cuentan que caí... si

besa al vuela mi herida de paloma

que beso amando tu perfil

y en tu abrazo deriva mi persona

donde perdí el corazón

vive en tus ojos buscando calor...

Si te cuentan que caí

pon tu boca de la mía siempre cerca

boca bálsamo de olvido

que tu risa es como una voltereta

donde perdí el corazón

sueña sereno y se ha partido en dos...

moriré por ti

viviré lo que queda de mi

volaré, hasta un punto que quiebra en deseo.

Átame con tu amor inmenso

a un cielo mayor

clávame tu delirio al tiempo

que encuentre valor

átame con tu amor mas fuerte

que espero tu ley... siente

tócame y clávate en mi mente

tu amor es mi rey.

Noche madre noche espina

noche tibia que se asoma luna turca

si me quieres estaré... si

enhebrando mi vida por tu aguja,

donde perdí el corazón.

creo que al fin en tus manos cayo.

moriré por ti

viviré lo que queda de mi volaré,

hasta un punto que quiebra en deseo.

Átame con tu amor inmenso

a un cielo mayor

clávame tu delirio al tiempo

que encuentre valor

átame con tu amor mas fuerte

que espero tu ley... siente

tócame y clávate en mi mente

tu amor es mi rey.

Puedes tu?, puedo yo?, romper este silencio

quieres tu?, quiero yo? despacio me voy...

PEP

Tenzing particular

Fa un temps que segueixo un blog del més interessant. Es d’una parella fantàstica i amb molta sensibilitat, us ho recomano, es diuen Carolina i Joan.

Avui quan m’he llevat he vist l’últim article que han publicat i m’ha fet pensar.

La idea ve d’un article de Josep Mª Espinàs en referència al sherpa Tenzing Norgay, que va ser el que va ajudar a Edmund Percival Hillary a assolir l’everest.

Espinàs, al final de l’article, ens proposa que fen cinc minuts de reflexió i pensem en els nostres Tenzing particulars.

Al igual que el meu amic Waipu Joan, intentaré fer el que em demana l’Espinàs.

Durant la meva vida he tingut molts Everest que pujar, però potser aquest estiu vaig haver de pujar el més alt de tots, potser més que el propi Everest.

Però gràcies a molts Tenzing que m’han fet costat, el camí de pujada, encara que dur, s’ha fet més planer.

Sobretot als meus dos fills, Aaron i Joel, gràcies als quals la vida té un sentit. Gràcies.
A la meva família, germans, mare, pare (que sigui on sigui deu estar fen-me un cop de ma). Gràcies.
A qui m’ha arrancat literalment de casa meva perquè no em quedes tancat i que per norma ha de saber qui es. Han estat molt bones estones i, sobretot, enriquidores. Gràcies.
També una menció a algú molt especial, i que des de el seu món paral·lel particular em fa sentir be. Amb ella he pogut reflexionar durant moltes hores de la importància de moltes coses petites d’aquesta vida, han estat moltes hores de xerrada sense mirar el rellotge, sense importar-nos grans coses, però si les petites coses del dia a dia. Gràcies.
No es un caprici ni casualitat el fet que hagi llegit aquests articles que fa referència al sherpa Tenzing. Els havia de llegir per recordar-me lo afortunat que sóc de tenir els Tenzings que tinc, que m’han ajudat a pujar l’Everest, i que encara m’ajuden per assolir altres cims.
A TOTS MOLTES GRÀCIES.

PEP

Per pensar...

Avui us deixaré un frase que m'ha enviat una molt bona amiga meva:

No existe la casualidad, y lo que se nos presenta como azar surge de las fuentes más profundas. Johann Christoph Friedrich von Schiller

Crec que a més d'un li sonarà. Segur que en el decurs de la vida heu pensat i, potser, ara més.

PEP

Dímelo

Dime que no sientes nada,
Dímelo a la cara,
Dímelo cuando me veas,
Dímelo mirándome a los ojos,

Dime que no sientes tu corazón palpitar deprisa
Cuando nos vemos
Dímelo.
Dime que no sientes un escalofrío recorrer todo el cuerpo
Cuando nos vemos
Dímelo.

Dime que no quieres fundirte en un abrazo,
Ese primer abrazo,
Dímelo.
Dime que no quieres que nos besemos,
Ese primer beso,
Dímelo.

Y en esa situación dime que no quieres verme.
Dímelo

Te diré una cosa.
Puedes mentirme,
Pero tus ojos no.


Això és quelcom que m’han explicat, o no. Això és veritat, o no. Això és una fantasia o una experiència personal. És algú conegut? Ets tu mateix lector?
Si ets tu mateix no tinguis por de fer-t’ho teu.
Una cosa si que és veritat...hi ha un missatge, l’he somiat!!!
PEP

Guerra

Davant la circumstància de intentar guanyar una guerra a la qual no hi participo, però de la qual sóc element convidat, hi han zero possibilitats que pugui guanyar quelcom. La raó és ben clara si no hi participo activament no tinc cap possibilitat. Ni siquiera crec que sigui element convidat, potser m’he convidat jo sol. Potser estic recreant una fantasia de la qual intento ser protagonista, quan me n'adono, cada cop més, que no sóc res en aquesta batalla.

D’una sola cosa n’estic segur, hi ha parets massa altes, massa amples, massa gruixudes. Segur que sense aquestes parets, la batalla s’hagués lliurat a camp obert, sense cap condicionant.

També estic segur del camí que haig d’agafar, se quin és el correcte, se a quin costat haig d’estar i a qui haig de recolzar en la batalla. Això ho tinc clar, ho he viscut, ho he somiat. I se del cert que hi guanyaríem tots.

Però els camins son llargs i la vida es curta i bonica. M’esperaré al desenllaç final, però de tots els que van lluitar en la guerra dels cent anys al principi, cap va veure el final. Ara em pregunto: Va valer la pena 100 anys de guerra?. NO!!, podia haver acabat abans.

De moment esperaré, perquè, realment, val la pena. Seguiré sent observador.

Això és un article més, és un pensament, és una fantasia o és realitat.

Però hi ha un missatge...aquesta és la única veritat.

PEP