M'has fet veure tants cops la llum, m'has fet veure tants cops la vida.
Cada cop que et veia era una ensenyança.
Ho sento, però encara em pregunto...
Gràcies per la llavor que vas deixar, que és tot sapiensa, com tu deies, el mestre.
I aquesta llavor ha esdevingut planta, i ara és arbre. Està en bones mans, la jardinera és extraordinària.
I encara m'ho pregunto...
Ja són tres generacions i amb un ordre no natural. Però només parlo amb tu. Tu eres qui veies en mi el que jo no veia, tu que creies quan jo no creia. Per què tu creies en tothom.
I encara les preguntes volen pel meu cap sense resposta...
Un petó etern del teu germà
Josep
Caminant pel mig de la muntanya i, m'aturo tot veient una colònia de formiguetes. Totes tenen el seu rol, totes tenen una tasca, totes tenen un full de ruta.
Totes menys una, m'apropo i veig que està sola, sense el GPS que va dotar la natura a la resta de la seva espècie, sense un camí...perduda!!!
En ella es nota l'angoixa de saber-se estèril en les coses que fa, en els camins que escull.
A primer cop de vista totes les formigues són iguals, però una mirada més acurada te n'adones que, aquesta és diferent a la resta.
Al dia següent, al mateix lloc i, la mateixa formiga visiblement més diferent...ara ha vist a les altres formigues i intenta entrar amb la dinàmica, però el rebuig és evident.
És així, ja no pot ser com elles, ja està fora de la societat...poc a poc, dia dia es va consumint sense ningú que pugui entendre la seva diferència, la diversitat, potser no és l'única, però es veu sola...
http://www.youtube.com/watch?v=ujkjhXF5xB8
PEP