A casa tinc dos mestres, i som tres, això vol dir que jo no ho sóc.
Jo sóc el vostre deixeble fills meus.
Per la senzillesa dels vostres comentaris,
per la tendresa de la vostra mirada.
Per la puresa del vostre cor.
Un sol comentari vostre té més saviesa,
que qualsevol xerrada que jo us pugui donar,
amb tota la meva experiència.
M'heu donat una lliçó...
una lliçó d'humilitat.
Si, fills meus, no té importància
Tot és pur egoisme.
- Papa, vols dir què és tant important? T'has de preocupar?
I després una abraçada i un petó, tendre, pur, sense camí de tornada, per què si
Un caminet d'aigua un pel salada,
baixava pel meu rostre
No poden aguantar l'emoció.
- Estàs trist papa?
- No, no, no...sóc l'home més feliç de la terra, sou la meva llum quan la necessito, i ara ho necessitava i esteu amb mi, sempre quan us necessito esteu amb mi, per donar-me saviesa i fer-me costat.
Us escolto, amb el cor...
I després de tantes i tantes lliçons, no se jo si he arribat a ser el pare que ells necessiten. Espero haver donat el que realment necessiteu...
Josep
