I ara assegut en l'escriptori de la meva ment, deixo anar la fantasia. Planen en mi moments entre núvols inconsistents de memòria, d'anades i vingudes, de connexions neuronals que fan que un tros de paper virtual prengui vida, prengui sentiments i desperti en mi dolçors fins ara oblidades. La meva vida ha fet de mi el que sóc. No ho puc canviar. Una cosa és certa, he estat sincer amb tothom i a mi també. No tinc cap rancúnia. Josep
diumenge, 26 de juliol de 2015
Un senyal
Necessito un senyal
Només en vull un per llençar-me un altre cop, per abordar el teu vaixell de nou.
Visc en un desert sense aigua, noto que les energies es van esgotant a mida que camino. Sento l'efecte del desert, parlo sol, veig aigua on no hi és, gent d'aqui, d'allà que desapareix entre les dunes...fals.
Buit per dins.
Però hi ha una idea que no marxa, una imatge, un sentiment, sempre dins meu sense oblidar-lo.
La malaltia d'uns mesos m'ha portat fins aquest desert, sense remei. Miro enrere i torno a desitjar, miro ara i desitjo, miro el futur i encara vull...no pots sortir del cap, segueix en mi...
Per això vull que aixequis la bandera, la ma, el que sigui que ho pugui veure...si no, es que segueixo sense sumar...sense aportar...buit...
PEP
Subscriure's a:
Missatges (Atom)