dilluns, 1 de juny del 2015

Cops



Com el martell de Thor colpeja ben fort l'ànima en el pitjor dels moments.
És com un càstig buscat.
Sense cap tipus de pietat un cop i un altre, dia a dia.

La paciència, única amiga que fa costat en aquells moments de feblesa en que dirigeix la mirada cap a un camí que porta a l'indret més llunyà...lluny de tot món conegut.

Però dins la cova és el lloc escollit. El refugi aïllat de qualsevol cop de càstig.

I la paciència dins la cova fa enfosquir l'ànima que un dia lliure, capaç de donar el cor, la ment, el cos, ennegreix dia a dia sense remei, sabent que ja no suma...si no que resta, sabent que dona patiment i no alegries. Cada cop més invisible.

Encara queda el camí de l'esperança, un camí però, que cada cop més apartat, més difós i fora del plànol.


PEP

8 comentaris:

  1. Que tal, si et deixes ajudar? Que tal si ho expliques mirant els ulls al altre? Que tal si et deixes acariciar pel que et puguin dir per pers ones que els importes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona nit "anònim" i gràcies per donar-te un tomb pel meu cau virtual.

      L'ajut vindrà quan un es sent útil, quan suma, quan no resta, quan no fa patir, si no que dona alegries. Aleshores la cerca de l'ajut és millor.

      Gràcies i abraçada sincera

      Elimina
  2. Sovint llegeixo el teu bloc! Crec q no enfoques be la situació. Penso q es ara quan necessites ajut. No la necessitaràs quan sentis tot el contrari al que sents ara! T ho dic per experiència. Acaricia aquest Consell com si fos enviat de cel! I Sisplau, no et tanquis tant en la teves idees i obret al món. Només així podràs entendre que estas aquí per apendre de les teves equivocacions i perdonar les per pogueren evolucionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona nit de nou.
      Reitero la meva gratitud pel teu passeig per aquí.
      Com poso en algun lloc, molt del que escric és fruit de la meva fantasia i qui em coneix ho sap. No tot el que escric parla de mi i no tot el que escric és cert, ni es pot fer un examen de personalitat al respecte.
      De totes maneres valoro sempre els consells i els guardo per quan els necessiti.

      Gràcies i espero que segueixis llegint-me.

      Elimina
  3. Les reclusions i les coves no són bones companyies, experiència personal. El patiment cerca qualsevol esquerda per sortir i el nostre cos és el seu cau que colpeja sense pietat. Cal treure, vomitar, cridar, compartir allò que crema per dins, tard o d'hora ...perquè deixi de fer mal.Clar que sols és una manera de sentir..
    Abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones Audrey!!!

      Tota la raó. L'ànima ha de ser lliure i no tancada. Són els moments de cridar, vomitar, compartir...però amb orelles per ser escoltat, el crit...

      Abraçada!!!

      Elimina
  4. Bones!
    Quan vulguis sóc tota orelles amic!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per oferir-me la teva atenció i orelles.
      Això sí...si ets anònim, com t'ho faràs per ecoltar-me?

      Elimina