Ha estat un somni meravellós.
Avui t’he somiat.
Estaves lluny, molt lluny, entre ombres difuminada. Però he tancat els ulls i he escoltat la teva veu mai sentida, he vist la teva silueta mai vista i olorat la fragància engalipadora.
He anat apropant-me sense mirar el terra, amb la por de caure, però més por tenia d’obrir els ulls i no veure tot el que la meva imaginació estava construint.
El pessigolleig a la panxa va pujar de nivell. Ara era un tremolor que anava passant-me per tot el cos.
Vaig arribar a cegues i em vas donar la ma...
Va ser en aquell precís moment que vaig adonar-me del teu tacte. Un dels sentits que encara no havia imaginat.
Dolçor, tranquil·litat, serenor...
No vaig obrir-los, no volia trencar el moment.
Hi ha cops que maleeixo la imaginació, la meva imaginació.
PEP
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada