Un senyal

Necessito un senyal
Només en vull un per llençar-me un altre cop, per abordar el teu vaixell de nou.
Visc en un desert sense aigua, noto que les energies es van esgotant a mida que camino. Sento l'efecte del desert, parlo sol, veig aigua on no hi és, gent d'aqui, d'allà que desapareix entre les dunes...fals.
Buit per dins.
Però hi ha una idea que no marxa, una imatge, un sentiment, sempre dins meu sense oblidar-lo.

La malaltia d'uns mesos m'ha portat fins aquest desert, sense remei. Miro enrere i torno a desitjar, miro ara i desitjo, miro el futur i encara vull...no pots sortir del cap, segueix en mi...

Per això vull que aixequis la bandera, la ma, el que sigui que ho pugui veure...si no, es que segueixo sense sumar...sense aportar...buit...


PEP

Simfonia agredolça

Continu amunt i avall, com una muntanya russa.
Emocions fortes, caigudes, t'aixeques i et tornen a donar ben fort...
Tens qui et xiuxiueja, darrera l'orella, qui et gira l'esquena, qui et decep, qui et crida i qui no para de demanar-te. No compensa, qui desconfia, qui no pregunta, però si qui jutja i és gratuït, totalment gratuït.
Cansa, cansa molt...

Una simfonia agredolça

Vull qui confia, vull qui no jutja, vull parlar i que parlin...
Vull caure, i m'aixecaré...

però vull que hi hagi una ma,
una ma i darrera uns ulls,
uns ulls i darrera una ànima,
una ànima neta i darrera...
darrera una persona.


PEP

Revetlla

Doncs si, diuen que és una nit especial, una nit màgica, una nit d'alegria i...de sorpreses.

Ja no tenia memòria, ja no ho recordava...

En quant vaig aixecar el cap i vas aparèixer, vestida de revetlla, com marquen les normes, d'estiu, de platja, de nit plena de sorpreses, de màgia, de fada, de princesa de la nit.
Aquelles pessigolles, nervis...tu estaves igual.

Tot i el 23 de juny, es respirava "aires de verema" i així entrarem.
Tot ple de gent ens trobàvem tots sols, entre menjar, vi i riures, amagaves en els teus ulls una tendresa especial, una mirada que em deia en cada moment el teu desig, el que volies i no deies.

Així va ser, vas tancar els ulls, no ho esperaves i els meus llavis i els teus s'ajuntaren.

Va ser en aquell moment que totes les pors varen sortir per donar pas a moments de llibertat, de deixar-se anar, d'explorar per primer cop moments primers de sensacions, d'estudi...



I ara és quan ja ha passat, quan el temps ja dirà, quan a poc a poc passaran de primer, a segon moment.

I diu en Jaume Sisa que a la nit de Sant Joan "Si arribés l'amor, mai es moriria.", "si arribés l'amor, que dolç seria."

PEP

PD: I sense imaginació, no hi ha desig...i d'imaginació, en tenim, i el desig de que fossis tu...potser tornen a trobar-se els camins.

Cuéntame un cuento.

Sense paraules...

PEP

Cops

Com el martell de Thor colpeja ben fort l'ànima en el pitjor dels moments.
És com un càstig buscat.
Sense cap tipus de pietat un cop i un altre, dia a dia.

La paciència, única amiga que fa costat en aquells moments de feblesa en que dirigeix la mirada cap a un camí que porta a l'indret més llunyà...lluny de tot món conegut.

Però dins la cova és el lloc escollit. El refugi aïllat de qualsevol cop de càstig.

I la paciència dins la cova fa enfosquir l'ànima que un dia lliure, capaç de donar el cor, la ment, el cos, ennegreix dia a dia sense remei, sabent que ja no suma...si no que resta, sabent que dona patiment i no alegries. Cada cop més invisible.

Encara queda el camí de l'esperança, un camí però, que cada cop més apartat, més difós i fora del plànol.


PEP