No ho dius perquè realment estàs fet d’una pasta diferent a la resta del mortals, d’una pasta que no deixa que ni siquiera tu mateix es cregui el que li està passant.
Però passant els dies, i sobre tot les nits, i dies de soledat, i nits també. I resulta que hi ha una veu dins teu que t’explica realment el que et passa, i no ho vols creure. Però la veu insisteix i surt per la nit, en forma de somnis, de malsons. Però no ho creus. A mi no em pot passar. Però t’ha passat. I la veu diu “surt i crida, crida ben fort, treu-lo fora”. Però no ho fas. Ets responsable i saps que ningú més a de patir i, has d’estar pels teus, has d’aguantar per ells, has de ser fort, no et poden veure caure de genolls a terra. Encara la veu m’ho demana. Qui és la veu? Qui ets? Surt!!!
No es ningú, sóc jo mateix, és el meu subconscient. M’estàs aconsellant? Si.
Ho he fet, ho he tret de dins, he cridat ben fort i he fet un cop de puny, un bon cop de puny. Gràcies jo intern. Ho necessitava.
El títol diu agraïments. No al meu subconscient només, sinó a totes les persones que m’han fet costat. A la meva estimada família, germans, mare i...també pare. També algun amic/ amiga (no vull dir cap nom perquè ho saben). També a la meva ex-dona, per fer-me feliç durant 20 anys.
Haig de fer un esment molt i molt especial a dues persones, gràcies a les quals estic dret i sencer. No us penseu que m’han preguntat mai el que em passa, però no ha fet falta. No s’han assegut al meu costat a prendre una cervesa per remullar les penes. No. Tot el contrari m’han donat més feina de la que us imagineu. Sempre han estat al meu costat. No m’han donat cap consell. No m’han parlat d’home a home. Però m’han donat un petò quan no els hi he demanat. I una abraçada també. No m’han demanat res a canvi. Es estrany en aquest món en que vivim. Us estimo fills.
Fills meus, estaré sempre al vostre costat. Per jugar, fer els deures, donar-vos de menjar, per viure. Em de passar moltes coses junts i em de viure moltes experiències plegats. I espero compartir moltes d’experiències, amb vosaltres i amb totes les persones que estimo.
Gràcies fills, un petò molt gros.
PEP
Sovint escoltem que bona part del que som és degut a l’aportació dels nostres pares, i segurament deu ser així. També estem acostumats a voler-ho tot, menys les culpes, atribuint amb massa freqüència la responsabilitat de les nostres circumstàncies més fosques als nostres progenitors. I pot ser també hi ha part de raó en aquest fet.
ResponEliminaPerò, els nostres pares van ser un dia fills d’uns altres pares, i aquestos també dels seus en el seu moment. I probablement, si algú parla amb un to massa alt és que va rebre molts crits de petit, i si es violent és perquè també es va enduu més d’una bufetada, i si no sap escolar es perquè no li van parlar quan ho necessitava.
Si alguna cosa tinc clara és que els meus nebots seran grans persones el dia de demà, i això m’omple d’orgull.
Gràcies per ser com ets...
Jordi
T'estimu.. gràcies a tu per ser-hi perquè, com dius, a vegades costa expressar els sentiments però hi són i cadascú els treu fora a la seva manera.. tu els has expressat com has sabut i els que estem al teu costat i t'estimem, et sabem llegir i ens consta que hi ets en cor i ànima per tots nosaltres...i a aquestes dues personetes de què parles estic convençuda que tampoc tenen cap dubte del que acabo de dir..
ResponEliminafelicitats!!
un petó!