Osteonecrosis i bàsquet

L’altre dia vaig sentir tot un seguit de sensacions que ja tenia totalment oblidades.

Jo, he jugat a bàsquet des de sempre, i, com a tot jugador de qualsevol esport, el que li agrada és jugar. Desprès de 23 anys jugant se’m va detectar una “osteonecrosis en el cap del fèmur”. Que vol dir això? Doncs, bàsicament, la mort d’aquest os, al deixar d’haver un reg continu; Ja em podia oblidar totalment de fer el que més m’agradava fer en aquesta vida, entrenar, suar, fer pre-temporades, jugar partits, etc. L’única esperança que em quedava era canviar la cadera per una pròtesi, però era massa jove (28 anys) per sotmetrem a aquesta operació, ja que la que tinc em pot durar perfectament fins als 50, si no faig gaire el brètol.

Vaig fer d’entrenador en algun equip, i encara que realment estava dins del mateix mon que sempre he estat i vaig tornar a tenir bones vibracions, no era el mateix que ser el protagonista en primera persona i dependre del teu esforç físic.

Ara tinc 38 anys i l’únic que em queda es baixar amb els meus fills a jugar una mica a la cistella i ensenyar-los el que he après durant molts anys.

Però vet aquí que l’altre dia em vaig trobar amb un parell d’amics que també ho han deixat, encara que per circumstàncies diferents a les meves. Ens varem posar a fer uns “tirillus” i van veure uns jovenets en un altre cistella que també jugaven. I una cosa va portar a l’altre i de sobte estàvem demant-los partit, es va juntar amb nosaltres un altre noi que també s’apropave als 40. I VAM COMENÇAR A JUGAR!!!!.

Déu meu, com vaig gaudir, aquells “nanus” feien el que podien, però nosaltres érem tan superiors, que ni las oloraven. Ja ho tenia totalment oblidat, triples, cistelles impossibles assistències, etc.

Al dia següent estava totalment destrossat, però si tinc l’oportunitat ho tornaré a fer.

I com diu un refrany castellà “QUE ME QUITEN LO BAILAO”.

PEP