Avui...
Com si m'haguessin arrancat la pell a tires, com si una part de mi marxes.
Igual com si em treus les crosses, fins que les torno a tenir
...i camino coix.
M'ha costat desprendre'm
No vull perdre la meva pell, com una serp en època de mudança
amb la diferència que cada cop fa més mal
No vull perdre les meves crosses,
Que m'aguanten dret i m'ajuden a caminar.
M'ha costat desprendre'm
Sí, ho se, sóc jo qui m'arranco la pell...
i em fa mal, sagno cada cop més.
Sí, sóc jo qui deixa anar les crosses
i caic a terra i em costa aixecar-me
M'ha costat desprendre'm...i cada cop més
PEP
No defalleixis...la fermesa que donen les crosses és un element extern, la nostra foça interior és la que ens fa seguir endavant.
ResponEliminaI tant Audrey. Tirem, alguns, molt de força interior, fins al punt de no deixar que ningú s'apropi amb unes crosses, ni tan sols per un cop...massa "autodependència" potser?
EliminaEm descuidava l'abraçada...gegant!
ResponEliminaAbraçada gegant Audrey!!!
EliminaLa melancolia es retroalimenta, el dolor ens manté entre la realitat i la fantasia, no és més que un escud darrere del que amagar-se. Amb muletes o sense... no et neguis els plaers de la vida Pep.
ResponEliminaAbraçada ganxeta
Gràcies per les teves paraules, sempre amb molt de sentit. Fora escuds, fora pareds...
EliminaAbraçada des de Vila Pingüí