Vam estar
jugant tota l’estona, aquell joc que saps que...acaba amb passió.
I ho sabem,
oi?
“Quan la passió entra per la porta
principal, el seny surt per la porta de darrera”
I va ser
així que cada paraula, cada mot que sortia de les nostres boques tenien un
significat que estava només dins del nostre vocabulari, el nostre diccionari
que dia dia, conversa a conversa anava confeccionant-se, omplint-se d’un estil
propi que només coneixíem tu i jo.
Anàvem
apropant-nos una mica més, les paraules poc a poc quedaven enrere i vam passar
a lleus tocs, certes carícies que feien que una dolça tremolor recorres cada
centímetre del nostre cos.
I la humitat
s’olorava en l’ambient, aquells petits apropaments varen passar a ser alguna
cosa més que una simple i innocent carícia.
La passió va
passar a ser el principal raonament i veiem marxar la raó per la porta...
Però avui no
tocava anar poc a poc, avui necessitàvem deixar anar els instints, cridar i
esgarrapar...
Josep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada