Com vols curar una ferida que no veus?

Hi han coses que em trasbalsen, que no entenc, que em costen de pair. Ho se !!!

El que està al meu costat ho pateix. Canvis d’humor sense cap sentit. Ara bé, ara malament i, el més fotut de tot, no ho dic. No ho explico.

Hi ha qui m’ajuda, ho se, no accepto gaire les ajudes, oi?. Hi ha qui em dona la ma, i no l’agafo. I encara més, hi ha qui em dona el cor, la vida, els sentiments, les emocions, TOT i...sense demanar res a canvi, només jo. Increïble, més que això...Im-bècil (dues paraules).

Però ara ho se, he après. M’ha costat, molts dies de soledat, d’una soledat consentida, consentida per mi, és clar. Buscant-la. Veient del que sóc i del que no sóc capaç. Aprenen de mi. Evolucionant.

Si, un altre cop evolucionant, tants cops com faci falta.

Però ara estic tranquil. Tot el que em costava pair, tot els meus canvis d’humor, tot !!!

Ara tot comença a tenir sentit. Es un camí que tenia que passar tot sol, és un camí que tenia que aprendre a fer. Objectiu? Cap, cap ni un.

Havia de veure coses, que ja he vist. Havia de passar per camins que no havia passat. Havia de "fotrem" d’òsties jo solet.

- Ui!! Què has fet? Per on has passat? Jajajajaja. No he fet res més que pensar, pensar i pensar. Qui em coneix, ja ho sap això de mi. No necessito fer puènting, ni agafar el cotxe a 300 km/h, per viure sensacions abans no viscudes, no...això no va amb mi. Tampoc em fa falta tirar-me als braços de ningú per explicar penes, nooooooo, això tampoc. I qui ho pensi, doncs ja sap el que penso i si no ho sap...és que no em coneix.

He vist les meves ferides. Abans les tenia, però no les veia. Ara ja comencen a cicatritzar. Però m’havia de donar conta que estava sagnant, sinó, com vols que curi la ferida?

Ara tinc una motxilla menys pesant, unes ferides que les puc veure i...una vida per davant, una vida increïble, plenes de coses per descobrir, plenes d’emocions, de petites coses, que al cap i a la fi, és el que conte. Aquestes petites coses que normalment no ens adonem i que estan. Un cop te n’adones de que hi son, és quan comences a valorar-les.