Feia tant de temps que la situació no canviava. Sempre era el mateix, paties...paties molt. Sempre tancada en aquella gàbia esperant a que tornes. Que dura és l’espera, ho se...
Sol, menjant, bevent, sense ningú davant. Una hora i un altre. Un dia i un altre. Un mes i un altre. Un any i...
Però tot té un final. El final del patiment ha arribat. La bèstia va arribar amb un regal. El millor de tots els regals, potser no eren ni veritat, però com si ho fos. Per a ell era el millor...
La bèstia va obrir la porta de la gàbia el va agafar i li va posar les ales...unes ales noves. Increïble. Amb aquelles ales vas poder volar molt i molt amunt i tocar el cel.
I ara va tornar a començar. La bèstia va tornar a estar sola. No era la primera vegada que donava unes ales, no era el primer cop. Ja havia donat la llibertat altres vegades.
Coi d’animal!!!
Capcot va tornar a sentir-se sola, va tornar a sentir-se lluny de tot. La gàbia dins, sense ningú.
No s’adonava que el presoner era ella, ningú més que ella. Va tornar a plorar en soletat.
PEP
No crec que el teu regal sigui real. Puc estar equivocada. Tant de bo. Tot i així, s'agraeix la bona voluntat mostrada.
ResponEliminaDeixa reposar la bèstia, també pateix.
Si, el regal és de debò...què millor regal que la llibertat?
ResponEliminaGràcies
Abraçada