diumenge, 30 de setembre del 2007

Resposta a un amic


Hola:

M’ha fet molta il·lusió la carta que m’has escrit. Feia molt de temps que no sabia de tu. Bé aquest cop he intentat no fallar-te, i et responc. Ja se que en el passat et vaig fallar en alguna ocasió, però tu sempre has estat al meu costat; Tu no m’has fallat mai. Suposo que et vas acabant afartant de mi, i per això el teu distanciament.

Sembla ser que tenim en comú la monotonia de les nostres vides. Les rutines del treball i de la casa.

Des de que ens varem deixa de veure, la meva vida a estat com la de qualsevol altre persona d’avui en dia. Acabes la “mili”, et busques una feina (deixo de banda els estudis), et compres el teu primer cotxe, tens novia, et compres un pis, et cases, tens fills i desprès acabes divorciant-te.

Ara torno a començar de nou la meva vida. Es difícil d’explicar moltes de les coses que em passen pel cap, de nous sentiments, d’inseguretats a on abans hi havia seguretat, d’incògnites a on abans hi havia solucions; De cop hi ha silenci, a on abans hi havia sorolls. Miro el futur d’un altre manera totalment diferent, abans era una autopista a on anava a bona velocitat i veia el final. Suposo que ara estic a la mateixa autopista i haig d’agafar una de les sortides, però hi ha molta boira, Es difícil de veure, però se que està i vull estar preparat per agafar aquesta sortida sense estavellar-me. No se si me’n sortiré. De totes maneres tinc sort perquè no estic sol.
El gran llibre de la vida, sempre t’ensenya, sempre aprens coses noves, encara que de tant en tant, has de tenir un bon cop per aprendre la lliçó.

No t’ho he dit però gràcies per buscar-me, significa molt per a mi. A vegades penso que ens hem d’arriscar i seguir les nostres intuïcions, i es el que tu has fet. Et preguntes si ens hauríem de tornar a veure. La resposta es SI. Ho dic de tot cor, ja se que no som els joves que érem abans i que potser no toca fer o repetir les mateixes tonteries que varem fer en el passat. Potser no les mateixes, però si d’unes altres.

Jo també tinc aquell formigueig a l’estómac. ¿Tindrem una relació tant intensa com en el passat?. Perquè no?. Be ens ho varem passar bé?.

COM A MÍNIM NO VAM FER MAL A NINGÚ, NOMÉS A NOSALTRES

Espero tornar-te a veure

Josep

PEP

diumenge, 9 de setembre del 2007

Carta als meus germans


Quina sort!!!!!

Tinc germans!!!!!!!!

El que m’han demostrat els meus germans durant aquests últims dies, probablement, ni que ho intenti podria definir-ho.

La sensació de recolzament, d’escalfor, de sort per tenir-los al meu costat, no té preu.

Algú podria pensar que tots els germans són iguals i, que davant de situacions complicades, també reaccionarien igual. Doncs no ho sé!!! Però si que sé com són ells i NO ELS CANVIARIA PER RES DEL MÓN.

Jo no buscava res i m’han donat i no parlo de coses materials, sinó de sentiments.

D’un dia per l’altre, la meva vida va deixar de tenir sentit, vaig tenir sensació de buidor, de no significar res, de no haver construït res en aquesta vida.

D’un dia per l’altre la meva vida va tenir sentit, vaig sentir-me ple, vaig pensar que tenia lloc en aquesta vida i que podria construir-me un futur.

Milions de gràcies!!!

Jordi, Gemma, Anna

PEP