Diuen que en el camí està l'aprenentatge...
Masses passes donades, molt de camí fet...no cal caminar més, és el moment d'aturar-se.
Les cadenes de la soledat són fortes, pesades, llargues...
La il·lusió, l'alegria, l'esperança, el rellotge de sorra que deixa caure granet a granet el temps i que és finit. Tot tancat en una llauna que pocs han sabut obrir.
Aquella guitarra que tocava i es deixava tocar. Abraçada a ella sortien melodies que omplien les nits, les matinades, les llargues tardes d'hivern...els petits i grans moments.
Ara les guitarres no sonen igual...melodies estranyes, sense sensibilitat, sense emoció, només sons durs que acaben bruscos i es perden en la foscor de la nit i, que no han de tornar mai més.
És veritat...
Al cap i a la fi, sóc jo el principi i el final d'aquest camí.
Sóc jo qui el va començar, sóc jo qui s'ha d'aturar.
PEP