dissabte, 22 de setembre del 2012

Aturada



Diuen que en el camí està l'aprenentatge...
Masses passes donades, molt de camí fet...no cal caminar més, és el moment d'aturar-se.

Les cadenes de la soledat són fortes, pesades, llargues...

La il·lusió, l'alegria, l'esperança, el rellotge de sorra que deixa caure granet a granet el temps i que és finit. Tot tancat en una llauna que pocs han sabut obrir.

Aquella guitarra que tocava i es deixava tocar. Abraçada a ella sortien melodies que omplien les nits, les matinades, les llargues tardes d'hivern...els petits i grans moments.

Ara les guitarres no sonen igual...melodies estranyes, sense sensibilitat, sense emoció, només sons durs que acaben bruscos i es perden en la foscor de la nit i, que no han de tornar mai més.

És veritat...

Al cap i a la fi, sóc jo el principi i el final d'aquest camí.
Sóc jo qui el va començar, sóc jo qui s'ha d'aturar.


PEP

dimecres, 5 de setembre del 2012

Present


Avui ha estat un dia especial...
Necessitava un parell de copets, i algun més per adonar-me de coses.
La gent s'entesta en megaprojectes...i no només parlo a nivell laboral, professional, no, no...per la vida mateixa.

Un horitzó el qual s'ha d'arribar per ser feliç. D'aquesta manera vas de frustració en frustració. Ets feliç mentre vas complint objectius. En el moment que el termini per complir-ho arriba i no es compleix, comença el neguit.

Ara me n'adono que quan més feliç he sigut ha estat en el moment que he anat fent petites coses sense cap tipus de pretensió i sense parar a pensar que sortirà.
Penso en aquestes últimes setmanes, he gaudit de certes coses que, fins avui, no m'he adonat que han estat molt enriquidores i no per la ment, si no per l'ànima.

Algun petit sopar, només per gaudir.
Una tarda de cinema rient i rient.
Un moment de copes parlant de coses banals sense importància.
Aquella quedada, passant el Garraf gaudint de les divagacions sobre la naturalesa humana.
Passejar per la platja. 
Passar tot un dia a Barcelona, dinant en un Hindú, amb molt bona companyia (per cert, moltes gràcies...un altre dia repetirem, o no)
Parar-me una estona llegint els posts dels meus amics blocaires, dient la meva, dient la vostra. Es tot un plaer pels sentits. 
Encara haig de recuperar alguna cosa que no havia d'haver deixat mai. Aquelles nits de teatre em van omplir molt i molt, jo anava una mica perdut, oi?

Tastar, respirar, olorar, tocar...sentir!!!

Són aquestes petites coses les que han estat realment importants. Sense mirar més enllà, gaudint.

Viure el present, com deia aquella dita, present significa regal, que millor que viure el regal del present.

PEP

PD: He estat buscant una fotografia per omplir aquest post i...al cap d'una estona de buscar he pensat que no cal...no posaré cap de fotografia. 

dimarts, 4 de setembre del 2012

La teva llum


A vegades sento molt la teva absència...
Hi ha un foradet difícil d'omplir, però se que estàs bé i l'omplo de la teva llum.

Un petó allà on siguis

“Estenc la mà”
Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri d’aquesta teva absència se’m revela
més dòcilment i tot del que pensava.
No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara del qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.
M. Martí i Pol




PEP