dimecres, 28 de novembre del 2007

Cupido?


Aquella tarda vaig sentir una veu encisadora, vaig tancar els ulls i em va captivar. Vaig girar-me i em vas mirar fixament als ulls i vas baixar la mirada, va ser un gest de tendresa i timidesa. En aquell moment se que tu vas sentir quelcom especial, jo també. Feia temps. M’has reglat més d’un moment com aquell? No ho sé. Si la resposta es que si, gràcies...algun dia seré valent i...et diré que cada vegada que et veig tinc ganes d’apropar-me, de parlar, de... . Si la resposta es que no em quedo amb les sensacions que m’han fet sentir viu de nou, en qualsevol cas, gràcies també.

PEP

dimarts, 27 de novembre del 2007

El moment d'aquesta mirada


Penses en la cançó i creus que realment té raó:

“A la primera persona que m’ajudi a caminar, penso donar-li el meu temps”.
“A la primera persona que no vulgui jutjar-me penso donar-li carícies que tenia guardades”.
“A la primera persona que m’ajudi a sortir d’aquest infern penso donar-li qualsevol tarda”.
“El que passa es que ara mateix, no sé realment a on estic”.

Són moments de tristor (enmig d’una festa), de soledat (envoltat de gent), de buit i de melangia. D’un dolor profund, tal que deixa de ser abstracte i pràcticament el pots tocar. “Les coses són molt més senzilles, però quan més senzilles són, més difícils se’m fan”.

Noto que m’arriben fluxos, però no puc treure’m la cuirassa de ferro o, potser, no vull treure-me-la. No sé si algú em vol prendre el pel. No se si algú es vol aprofitar de la feblesa. Potser hi ha alguna cosa de debò, potser...Però no ho faré perquè jo sé com és el dolor d’una ferida per dins.

No he parlat mai amb tu, no se si la teva mirada es sincera, no se que saps de mi, ni se res de tu. Però si algun dia em dius alguna cosa, tens de saber de la meva vida i vull que em miris als ulls.

De totes maneres deixem que faci meu el moment de la carícia de la teva mirada i quan vas baixar els ulls. Deixem que pensi el que vulgui d’aquell moment; em feia molta falta tornar a sentir un batec al meu cor trencat i...cansat. Varen ser uns breus segons, però intensos. Deixa’m que aquell moment el faci meu, perquè potser no hi haurà un altre moment així.

PEP

dilluns, 5 de novembre del 2007

Agraïments


Per una persona que normalment no expressa sentiments o emocions no es fàcil dir el que sent en moments en que la vida et colpeja precisament en aquest sentit. No es fàcil perquè dones la sensació de que aquí no ha passat res, però, hi ha algun mal en expressar-te, en dir el que sents? No.

No ho dius perquè realment estàs fet d’una pasta diferent a la resta del mortals, d’una pasta que no deixa que ni siquiera tu mateix es cregui el que li està passant.

Però passant els dies, i sobre tot les nits, i dies de soledat, i nits també. I resulta que hi ha una veu dins teu que t’explica realment el que et passa, i no ho vols creure. Però la veu insisteix i surt per la nit, en forma de somnis, de malsons. Però no ho creus. A mi no em pot passar. Però t’ha passat. I la veu diu “surt i crida, crida ben fort, treu-lo fora”. Però no ho fas. Ets responsable i saps que ningú més a de patir i, has d’estar pels teus, has d’aguantar per ells, has de ser fort, no et poden veure caure de genolls a terra. Encara la veu m’ho demana. Qui és la veu? Qui ets? Surt!!!

No es ningú, sóc jo mateix, és el meu subconscient. M’estàs aconsellant? Si.

Ho he fet, ho he tret de dins, he cridat ben fort i he fet un cop de puny, un bon cop de puny. Gràcies jo intern. Ho necessitava.

El títol diu agraïments. No al meu subconscient només, sinó a totes les persones que m’han fet costat. A la meva estimada família, germans, mare i...també pare. També algun amic/ amiga (no vull dir cap nom perquè ho saben). També a la meva ex-dona, per fer-me feliç durant 20 anys.

Haig de fer un esment molt i molt especial a dues persones, gràcies a les quals estic dret i sencer. No us penseu que m’han preguntat mai el que em passa, però no ha fet falta. No s’han assegut al meu costat a prendre una cervesa per remullar les penes. No. Tot el contrari m’han donat més feina de la que us imagineu. Sempre han estat al meu costat. No m’han donat cap consell. No m’han parlat d’home a home. Però m’han donat un petò quan no els hi he demanat. I una abraçada també. No m’han demanat res a canvi. Es estrany en aquest món en que vivim. Us estimo fills.

Fills meus, estaré sempre al vostre costat. Per jugar, fer els deures, donar-vos de menjar, per viure. Em de passar moltes coses junts i em de viure moltes experiències plegats. I espero compartir moltes d’experiències, amb vosaltres i amb totes les persones que estimo.

Gràcies fills, un petò molt gros.

PEP