dimarts, 27 de novembre de 2007

El moment d'aquesta mirada


Penses en la cançó i creus que realment té raó:

“A la primera persona que m’ajudi a caminar, penso donar-li el meu temps”.
“A la primera persona que no vulgui jutjar-me penso donar-li carícies que tenia guardades”.
“A la primera persona que m’ajudi a sortir d’aquest infern penso donar-li qualsevol tarda”.
“El que passa es que ara mateix, no sé realment a on estic”.

Són moments de tristor (enmig d’una festa), de soledat (envoltat de gent), de buit i de melangia. D’un dolor profund, tal que deixa de ser abstracte i pràcticament el pots tocar. “Les coses són molt més senzilles, però quan més senzilles són, més difícils se’m fan”.

Noto que m’arriben fluxos, però no puc treure’m la cuirassa de ferro o, potser, no vull treure-me-la. No sé si algú em vol prendre el pel. No se si algú es vol aprofitar de la feblesa. Potser hi ha alguna cosa de debò, potser...Però no ho faré perquè jo sé com és el dolor d’una ferida per dins.

No he parlat mai amb tu, no se si la teva mirada es sincera, no se que saps de mi, ni se res de tu. Però si algun dia em dius alguna cosa, tens de saber de la meva vida i vull que em miris als ulls.

De totes maneres deixem que faci meu el moment de la carícia de la teva mirada i quan vas baixar els ulls. Deixem que pensi el que vulgui d’aquell moment; em feia molta falta tornar a sentir un batec al meu cor trencat i...cansat. Varen ser uns breus segons, però intensos. Deixa’m que aquell moment el faci meu, perquè potser no hi haurà un altre moment així.

PEP

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada