dimarts, 25 de desembre del 2007

Me revelo


Una caricia. NO

Un abrazo. NO

Un beso. NO

Un te quiero. NO

Un momento. NO


Me revelo


Una caricia, un abrazo,

un beso, un te quiero,

un momento. SI.

PEP

Preguntat i trobaràs resposta


Realment existeixen les coincidències? Les casualitats? Perquè passen les coses quan no las tens previstes? El cosmos s’ha tornat boig!


No, en el moment que la teva rutina es trenca és per alguna raó, mira de trobar-hi el sentit.
Un ser estimat ha marxat, perquè? Concentrat i trobaràs el perquè. Potser passen uns dies, potser unes setmanes o uns mesos, però hi ha una raó.


Potser no t’estimaves tant a aquella persona i no ha estat ella la que ha marxat, potser l’has fet fora (pensa-ho). I potser havies de viure sol la resta de la vida, o potser hi ha un altre persona, la qual t’ha estat buscant sense adonar-se tampoc, i tu l’has estat buscant a ella. Tots estem interrelacionats i el que faci un afectarà a la resta de l’univers, és inevitable.


Però, perquè intentar frenar el que és inevitable? Perquè estar malament tota la vida? Troba l’essència del teu ser i també trobaràs l’essència del ser que busques.


Ara tinc les coses molt més clares, he trobat les respostes a moltes preguntes. El que ha passat es que no m’havia formulat les preguntes correctes, en el moment que he fet la pregunta bona, he trobat la resposta bona.


També m’he trobat en una cruïlla cada cop i he agafat el camí correcte. Ara se el camí que haig d’agafar, se que hi ha obstacles, se que hi ha una paret, i potser no la podré passar mai, però se quin és el camí correcte, se quin és el camí que m’ha de dur la felicitat.

PEP

dissabte, 22 de desembre del 2007

somnis entre boires

">



Molta gent quan escolta música Heavy, pensa amb un grup de personatges dalt d'un escenari fent l'animal i sense cap tipus d'argument en les seves cançons, i sense musicalitat en els sons dels seus instruments. Gran equivocació.

També diuen que les millors balades que es fan són precisament de grups heavy. Per mostra un botó.

PEP

dijous, 20 de desembre del 2007

Records


En aquest moment en el que arriben dates molt senyalades pel seu component entranyable, es l’hora en la qual la memòria i els records es posen en marxa. Tots els Nadals han estat diferents, però deixeu-me remarcar que aquests, seran per a mi, un xic diferents. Ni bons, ni dolents...diferents.

De la mateixa manera que llances una canya al mar per a pescar, també tires un fil en el record per veure si ets capaç de recordar aquells moments en els quals t’has sentit feliç, t’has emocionat, has rigut, has plorat, t’has avergonyit, etc. Res d’això és dolent, és bo.

Et poden agradar, o no, els Nadals, et poden emocionar, o no. El que si que es veritat es que et fan pensar.

I escric això perquè he tirat el fil i m’ha vingut al cap dos records, i m’he emocionat, m’he emocionat de la primera vegada que em vaig emocionar i de l’última.

Fa molts anys vaig veure una pel·lícula, de fet no recordo el títol, ni siquiera recordo tota la pel·lícula. L’únic record que tinc és l’argument i els protagonistes.

Els protagonistes eren un cavall i el seu cuidador. El cuidador se l’estimava amb tot el cor i ànima, com un pare o una mare al seu fill, com un fill als seus pares, com a germans, com dos bons amics.

Al final de la pel·lícula el cavall entra a una “corrida de toros” muntat per un “picador”. La mala sort es va cebar amb el cavall i el “toro” el va enganxar i el va matar.

El seu cuidador era l’únic que tenia en aquesta vida, era l’únic que estimava, era l’únic amic que tenia, era l’únic...Ell va plorar pel cavall, pel seu fill, pel seu pare, pel seu germà, tenia el cor i l’ànima trencats, i jo...

Jo vaig marxar a l’habitació amb un nus a la gola que no pudia amagar, em vaig estirar al llit i vaig plorar com un nen...Però també recordo que en aquell moment jo era un nen, tenia 9-10 anys. Perquè no tenia que plorar? Si, tenia que plorar i també tenia que demostrar les meves emocions!!!, però em vaig amagar.

Crec que des de aleshores, sempre he intentat amagar les meves emocions. No així els sentiments que sempre els he deixat anar i els he compartit, però si les emocions.

I també recordo l’última vegada que em vaig emocionar sol. Es curiós però recordo perfectament la primera i última vegada. Va ser un article d’un bloc.

L’article que em van dedicar el 21/08/2007, es titula Pel meu germà:


Suposo que aquests 7 minutets de vídeo en circumstàncies normals ho hagués vist i prou, però tot el que ho va envoltar...desprès de llegir-ho, de veure-ho, de llegir els comentaris...Crec que no cal dir res...

PEP

dimecres, 19 de desembre del 2007

Sentir, compartir, amar


¿Estoy sólo?
Qué voy a hacer.
Un confidente, un mensaje mágico.
¿Quieres ser tú?
¿Hablarás conmigo?
Te diré un secreto.
¡Guárdalo en tu corazón! ¡No lo sueltes!!!!!
Pero por favor, también quiero saber tu secreto.
Será tuyo, será mío.
Dentro de mi corazón, dentro de mi alma.
Sólo necesito un momento al día.

Hablar.............Secretos compartidos.
Mirar...............Dentro de ti, dentro de mí.
Oír...................Como habla el corazón.
Oler.................El alma.
Tocar...............Caricias

Sentir, sentir, sentir.........

PEP

dimarts, 18 de desembre del 2007

Autocontrol



Normalment sóc un “tio” tranquil, es molt difícil que algú em tregui de polleguera. M’han fet moltes: però he aguantat.

No us confongueu, tampoc es que ningú m’aixafi, simplement intento estar al meu lloc en tot moment, sense que ningú s’ofengui.

Em surt bastant be, i la majoria de batalles les guanyo així. No es guanya res esvarant-se, cridar, etc. Be de fet l’únic que pots guanyar és que la teva vida duri menys.

Això requereix d’autocontrol. N’hi ha molts tipus de tècniques d’autocontrol, des de les religioses basades en les oracions, a les molt conegudes (i desconegudes alhora) orientals.

Però no parlaré de cap d’elles, perquè no les utilitzo, i les desconec, però el dia que en tingui ganes se a on adreçar-me, d’acord Jordi?.

Però per controlar les meves emocions, faig servir l’esport. Això no m’ha fallat mai. Que estàs irritable, doncs a córrer, a nedar, o el que sigui. Això si has d’estar concentrat.

Jo he tingut la sort d’experimentar coses mentre faig esport. Coses que denoten el teu estat de concentració. Això se’n diu el “cel del...”

Fent footing he conegut “el cel del corredor” i nedant he conegut “el cel del nedador”. Aquest estat arribes quan aconsegueixes deixar la ment en blanc mentre estàs fent l’exercici i et concentres en la teva respiració. Arriba un punt que sembla que no pots més i estàs a punt de parar. Es en aquest punt en el qual segueixes concentrat en la teva respiració. Si passes aquest moment de crisi, segueixes i sembla que podries estar-te tot el dia sense parar. Arribes al cel.

Gràcies a l’esport i aquesta tècnica de control de la respiració i de la ment, he aconseguit traslladar-lo a la meva vida quotidiana i afrontar els problemes amb més autocontrol. En un dels articles publicats en aquest bloc hi havia la frase “si no controles les teves emocions, es que ets addicta a elles”. Això no vol dir repressió, contestant així a una molt bona amiga. No si acabes fent, per norma el que tu volies fer.

Si us plau domineu-vos. Fareu un favor als demès i a vosaltres mateixos (la vostra salut us ho agrairà). La tècnica que utilitzeu? Es igual...

PEP

diumenge, 16 de desembre del 2007

El somni del cargol

Aquest és un video que va penjar el meu germà en el seu bloc.
Varen haver varis comentaris al respecte.
El meu en concret va ser:

“La vida és molt dura i cruel.Si vols preveure el futur i trigues massa, potser et quedes sense present, si vols viure el present, potser no tindràs futur.No tens alternativa, has d’escollir; una pregunta…dues respostes (cruïlla).Quin és el millor camí?”

Jordi suposo que no t’importa que el pengi?

Diguem-ne que avui he tingut un somni. Diguem-ne que l’he analitzat. Diguem-ne que he tingut aquest video com a missatge.

M’està costant molt arribar a una conclusió. Necessito una resposta a una pregunta, la qual encara no se . L’únic que se es que està dins del video. No se si està relacionat amb el comentari o en la pel·lícula en si mateixa, Però se que està.

De totes maneres seguiré amb la meva lectura del llibre per arribar a una resposta.





PEP

diumenge, 9 de desembre del 2007

Missió impossible



Aquest cap de setmana tenia una missió d’aquelles que ni a les millors pel·lícules de Tom Cruise, IMPOSSIBLE.
Comprar un regal!!!!!!!!!!!!
Perquè us feu una idea. Jo tinc una necessitat de roba, colònia, articles varis...Doncs m’agafo les meves dues cametes i me’n vaig pels carrers més comercials de la ciutat. Desprès d’uns 15-20 minuts ja començo a estar aclaparat. Al cap de mitja hora tinc la vista nuvolada que no se ni el que miro. 15 minuts més tard comença a faltar-me l’aire. Així que torno a agafar les meves dues cametes i me’n torno a casa. Al dia següent m’aixeco tranquil·lament i em poso la mateixa roba de sempre, ja que no he trobat res que m’agradi. I vaig a treballar amb el meu olor natural, perquè tampoc he trobat una colònia adient. De fet tampoc no es que m’escarrassi gaire. Per a mi això es un petit problema, però ho tinc prou superat.

Encara més problemàtic és quan arriba la data senyalada d’alguna persona propera. Heu vist el trauma que suposa per a mi “regalar-me quelcom”?, doncs ara li afegim un “plus” de dificultat. POSA’T A PENSAR el que li agrada a un altre persona, que sigui bonic i que a més puguis arrancar un:

- OHHHH, que bonic, m’has sorprès.

Bé, com que es una persona propera, es suposa que li tens prou confiança com per, en funció de la cara que posi, donar-li el tiquet de compra perquè vagi a descanviar-lo.

Però aquest cap de setmana s’ha complicat el tema.

- El regal no era per a mi
- El regal no era per a un familiar
- El regal no era per a un amic íntim
- El regal no era, ni tan sols, per un amic llunyà

El regal havia de ser per un company de feina, del qual no saps si serà home o dona, si es dels que tens a prop teu o no, o si et cau be o malament.

JOOOODEEEERRRRR!!!!!!! M’ho podíeu haver posat una mica més difícil?

El cap de setmana que be farem un sopar de Nadal del departament. Cadascú ha de comprar un regal que pugui agradar als demés i lluitarem pel regal més bonic. La idea em sembla bona, però t’ha d’anar el rotllo de les punyeteres compres, sinó estàs “cardat”, com jo he estat.

Pensa, pensa, pensa, pensa, pensa, pensa, pensaaaaaaaaaaaahhhhhhh!!!!!!!

Ja està. He anat al Abacus, he baixat fins a la secció de llibres de butxaca. He tancat els ulls, he estirat el braç, la ma i el dit índex. Aleshores he tocat un llibret (amb castellà,...”jodete”), de Quim Monzó, “el porque de las cosas”, he pujat, he pagat i he marxat cap a casa més content que un gínjol, i a més sense remordiments de consciència.

El que vulgui lluitar per aquest regal, perfecte i el que no...”pos vale”. Sempre diré que ho he fet amb tota la bona intenció del món, que m’he trencat les banyes pensant, que m’he recorregut mitja Vilanova. Com que no crec que ningú es llegeixi aquest article per intentar demostrar el contrari...

I si algú ho llegeix al·legaré que estava en un mal moment.

“SE SIENTEEEE”

PEP

dilluns, 3 de desembre del 2007

Evolució



Recordo la primera mirada com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo la primera carícia com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo les primeres emocions de donar sense rebre i de rebre sense donar, com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo, com si fóssim Déus, com hem creat la vida com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Els records quedaran per sempre més, no s’han d’oblidar. Això t’ajuda a evolucionar.
L’únic que has de fer es controlar les teves emocions, sinó seràs addicte a elles. La vida no és capritxosa, et dona cops per fer-te fort i agafar l’experiència i maduresa per a futures relacions.
La teoria de Darwin ens ensenya com evolucionen les diferents espècies i com s’adapten a l’entorn i a les circumstàncies adverses i desprès de milions d’anys es van perfeccionant.
Aquesta teoria la podem aplicar al nostre dia a dia. Ens enriquim de les experiències que ens dona la vida, de les relacions que tenim i acabem essent més i més perfectes.
Arriba el moment en que tens la saviesa, tens la maduresa, tens l’experiència. Estàs enriquit per dins i per fora. Has passat a un altre estat. L’escola de la vida no et dona un aprovat o un suspens, simplement et dona, i arriba el moment de dir a la vida que estàs disposat a compartir-ho.

Ara ho veig més clar, estic evolucionant.

PEP