Missió impossible

Aquest cap de setmana tenia una missió d’aquelles que ni a les millors pel·lícules de Tom Cruise, IMPOSSIBLE.
Comprar un regal!!!!!!!!!!!!
Perquè us feu una idea. Jo tinc una necessitat de roba, colònia, articles varis...Doncs m’agafo les meves dues cametes i me’n vaig pels carrers més comercials de la ciutat. Desprès d’uns 15-20 minuts ja començo a estar aclaparat. Al cap de mitja hora tinc la vista nuvolada que no se ni el que miro. 15 minuts més tard comença a faltar-me l’aire. Així que torno a agafar les meves dues cametes i me’n torno a casa. Al dia següent m’aixeco tranquil·lament i em poso la mateixa roba de sempre, ja que no he trobat res que m’agradi. I vaig a treballar amb el meu olor natural, perquè tampoc he trobat una colònia adient. De fet tampoc no es que m’escarrassi gaire. Per a mi això es un petit problema, però ho tinc prou superat.

Encara més problemàtic és quan arriba la data senyalada d’alguna persona propera. Heu vist el trauma que suposa per a mi “regalar-me quelcom”?, doncs ara li afegim un “plus” de dificultat. POSA’T A PENSAR el que li agrada a un altre persona, que sigui bonic i que a més puguis arrancar un:

- OHHHH, que bonic, m’has sorprès.

Bé, com que es una persona propera, es suposa que li tens prou confiança com per, en funció de la cara que posi, donar-li el tiquet de compra perquè vagi a descanviar-lo.

Però aquest cap de setmana s’ha complicat el tema.

- El regal no era per a mi
- El regal no era per a un familiar
- El regal no era per a un amic íntim
- El regal no era, ni tan sols, per un amic llunyà

El regal havia de ser per un company de feina, del qual no saps si serà home o dona, si es dels que tens a prop teu o no, o si et cau be o malament.

JOOOODEEEERRRRR!!!!!!! M’ho podíeu haver posat una mica més difícil?

El cap de setmana que be farem un sopar de Nadal del departament. Cadascú ha de comprar un regal que pugui agradar als demés i lluitarem pel regal més bonic. La idea em sembla bona, però t’ha d’anar el rotllo de les punyeteres compres, sinó estàs “cardat”, com jo he estat.

Pensa, pensa, pensa, pensa, pensa, pensa, pensaaaaaaaaaaaahhhhhhh!!!!!!!

Ja està. He anat al Abacus, he baixat fins a la secció de llibres de butxaca. He tancat els ulls, he estirat el braç, la ma i el dit índex. Aleshores he tocat un llibret (amb castellà,...”jodete”), de Quim Monzó, “el porque de las cosas”, he pujat, he pagat i he marxat cap a casa més content que un gínjol, i a més sense remordiments de consciència.

El que vulgui lluitar per aquest regal, perfecte i el que no...”pos vale”. Sempre diré que ho he fet amb tota la bona intenció del món, que m’he trencat les banyes pensant, que m’he recorregut mitja Vilanova. Com que no crec que ningú es llegeixi aquest article per intentar demostrar el contrari...

I si algú ho llegeix al·legaré que estava en un mal moment.

“SE SIENTEEEE”

PEP