dimecres, 9 d’octubre del 2013

Moments...


Vaig alçar la vista en el moment just.

Vas passar per el meu costat.

Estava assegut en un banc contemplant el mar. Feia vent, però en la justa mida, per que no fes gens de calor, ni fred. Era una sensació agradable. És habitual en mi aquestes estones per agafar el punt de tranquil·litat necessària. Els últims esdeveniments m’havien posat en un estat de desesperació que, crec, no mereixia. Suposo que no estava habituat a aquestes maneres d’actuar, però la brisa del mar m’ajuden a saber gestionar emocions. Aquella olor a salat em dona el punt de serenor necessària per aprendre i, realment, aprenc.

I, allà estaves tu...quan feia? Mig any potser que no ens veiem? Ni un sol missatge, res de res. No ho se, però sempre has estat en els moments justos. Aquells que...bé, m’han fet falta.

Vam creuar les mirades, vaig aixecar-me i ens vam fondre en una abraçada molt especial, com tants altres cops. Sense cap paraula ens vam agafar de la ma i vam anar a un bar d’ambient marí, acollidor, confortable, amb música suau...semblava tot preparat...
Entre riures i carícies vam estar ben ve una hora, prenent algun licor dolç que feia que els nostres sentiments més primitius sorgissin, sense cap tipus de fre.
Com d’altres vegades llogarem una habitació a la part més antiga de la Vila. No vam parlar de res i de tot. Era el mateix. Jo no sabia res de tu, no vaig preguntar. Tu no sabies res de mi, tampoc vas preguntar. Com d’altres vegades...
Anaves lleugera de roba, una faldilla que, tot just deixava veure els genolls i, una brusa fina que deixava entreveure quelcom més que ja havia vist, però que la meva imaginació es va preocupar de tornar a dibuixar.
Vaig voler saber si aquell dibuix de la meva ment era real. Vaig començar acaronant-te des dels cabells, fins arribar a la brusa. Vaig deixar que llisques fins els turmells pintat cada una de les corbes del teu cos mentre baixava. Aleshores vaig descordar la faldilla i, amb toc suau, resseguint la teva pell, va caure lentament...no m’equivocava, no has canviat, si no tot el contrari. Aquells mesos et van procurar una pell fina, sedosa de corbes perfectes, de mides justes.
Vas fer el mateix amb mi i, vas seguir tot el meu cos, sense mans, amb la humitat dels teus llavis sensuals. Drets a mig de la habitació et vaig agafar i girar. Les teves natges estaven lliscant per sota del meu melic.
Va ser tota la tarda, però és el que volíem, el que necessitàvem. Cap paraula, res...només aquella estona.
Ens vam acomiadar com dos amics que s’acaben de conèixer. Tu vas seguir amb la teva vida i, jo amb la meva i, algun dia, quan tu ho necessitis o, quan jo ho necessiti, ens tornarem a trobar. No calen trucades, ni missatges, res...només la sensació de que estarem un altre cop en el moment just i en el lloc just...

Un petó per a tu soledat per donar-me aquests moments de pau i, imaginació sense límit

PEP

dilluns, 23 de setembre del 2013

Pedres



Sempre preocupant-te, sempre davant, sempre alegre, sempre creient...
Ho se, sempre ambigu.
De tant en tant cansat. De tant en tant decebut, trist...com deies: “avui t’he mirat i m’han entrat ganes de plorar...”, gràcies, és sincer, dins de la teva perspectiva pre-pueril.
Però segueixo buscant dia a dia, aquella paraula, aquell gest, aquell fet...i un dia, i un altre, es fa llarg, molt llarg, però hi crec. Comencen ha haver pedres en el camí, i les vaig apartant amb el somriure a la boca.
I demà? Tornaré ha apartar les pedres?

Només fes, creu i, seguiré apartant pedres

Diguem!!



PEP

dimecres, 18 de setembre del 2013

Passat, present, futur




Algú em va dir un cop:
“Ara mateix vius el present, sempre, sempre, estàs en el present. El futur vindrà, però el construeixes ara, per tant aquell futur llunyà, o no, serà present quan arribi. El passat va ser en algun moment present, el teu present que vas construir un futur en el que estàs vivint ara mateix...o sigui, present”

I ara, el meu present, intento lligar-lo amb el meu passat, amb el que vaig ser i, com ha estat per arribar on sóc i, el més important de tot, qui sóc. Amb això construir el meu futur present.
Avui ha estat un dia en el qual han passat, o no, moltes coses que han fet que em fes aquesta palla mental. O sigui que, el meu dia d’avui (passat) ha fet que en el futur em fes una palla mental. El futur acaba d’arribar per fer-me aquesta palla (mental).

Això si, en el vostre present llegireu això, que ho vaig escriure en el passat...


Josep



PD: De fet, aquest post no era el que tocava, però el que avui havia de ser, serà en un altre futur.

dimarts, 2 de juliol del 2013

No falta res més


No fa falta res més...

La senzillesa d'unes paraules,
Aquests petits moments, que són grans
Una llesca de pa torrat pel matí?
Un cafè portat al "camp base"...

Una llarga conversa sense dir res...
dient molt, només paraules, riures,
no voler tancar, seguir enganxat
és de "p.m.!!!"

Buscar un moment, esperar el moment
Una revetlla amb lluna plena
El brillar dels ulls, aquella mirada...
Un dia entre setmana, perfecte!!!
Dos plusquamperfet!!!
Tres...deliri!!!!

I poc a poc s'omple la pica, i poc a poc no vesa el got...

I al final, la suma de tots aquests petits moments acaben sent més grans que un sol gran moment...

Cinc minuts més?


Josep

dimarts, 18 de juny del 2013

Deixa


Deixa que el teu somni es faci realitat,
deixa que els teus dubtes s'esvaeixin,
deixa que es compleixi el desig...

Ajudam a construir el meu somni,
ajudam a esvair dubtes,
ajudam a complir el meu desig...

Dos camins, un sentit, cap endavant...dues vides per viure una sola.

Ganes de viure, ganes de viure't
Ganes de veure't, ganes de beure't

I més...molt més

Molt més


Josep

dissabte, 8 de juny del 2013

L'espelma...



Com la llum d'una espelma, viva però tremolosa, càlida en la foscor.
Quan està encesa no vol apagar-se, només cinc minuts més.
Quan s'apaga vull encendre-la, cinc minuts més.


Josep

dissabte, 25 de maig del 2013

Vull estar am tu


He tornat a fer-ho...
He tornat a somiar, he tornat a imaginar...
He tornat...

T'he vist amb l'àngel dibuixat a la teva cara, he tocat els teus cabells, llargs, suaus...tanques els ulls mentre els meus dits s'enreden en els teus cabells.
Em mires amb tendresa, com sempre. Una mirada clara, neta, transparent, sense mentides, veig en els teus ulls el desig, la sinceritat.
Passes els teus braços pel meu coll i recolzes el cap sobre la meva espatlla, tenim una sensació de plenitud, de ser un només. Amb aquest acte tant i tant senzill em fas saber molt.
Entrellacem els nostres cossos nus. Quina sensació!!! No calen paraules.
I ara calento les meves mans amb aquell oli, per escalfar la teva esquena, amb suaus passades, fregues de plaer que, amb els teus gemecs, entenc agradables...Ara tu, ara jo.
El joc s'allarga durant la nit, fins que acaba en un èxtasi de plaer...tornem a entrellaçar-nos per dormir.

Però tot té un final, tot té la realitat.
El final és el so del despertador...
La realitat és que no hi ets

Em fas pensar, potser si que la realitat és millor que la imaginació, potser ja no calen tantes palles mentals...però no hi puc fer res, el Josep és persona, el Josep és humà, el Josep imagina, el Josep riu, el Josep s'emociona..

El Josep...somia.



Josep


dissabte, 18 de maig del 2013

Ja no recordo


Ja no recordo la teva olor,
ni el teu tacte
el to de la teva veu ha marxat,
el teu rostre es difumina, segon a segon.

No recordo aquell petó, ni aquelles emocions, ni aquell estar nu.

Només queden paraules escrites,
textos que ja no tenen sentit,
moments que la memòria ha esborrat...

I...

Altres olors, altres tactes, altres veus, altres rostres.
Altres textos, altres paraules, altres moments...

Torno al meu somni,


Josep

dimarts, 14 de maig del 2013

Dolor


Feia molt de fred, era novembre.
Ja era tard quan sortia de l'oficina, cap a quarts de set d'un divendres, d'un maleit divendres de novembre.
Després de fer el gest que sempre faig per obrir la porta, vaig entrar, però les sensacions d'aquell dia eren diferents. La porta es tancà d'un cop darrera meu. Vaig quedar-me sol, totalment sol, ja podia mirar per tot el pis...eren 118 m2 de silenci, de foscor.
Vaig canviar-me per anar a còrrer, necessitava anar-hi...va ser una hora intensa, no volia tornar, però al final vaig entrar de nou, el mateix gest per obrir la porta, entrar i, d'un cop la porta es tancà darrera meu.

Aquest cop, era més fosc i la soledat més intensa, allà no hi era ni jo.

Aquell moment va ser crucial, vaig caure a terra de genolls, les mans a la cara, vaig arrancar a plorar, a plorar com no ho he fet mai, de genolls em vaig doblegar fins que el front va picar a terra, vaig tancar els punys per colpejar-los contra el terra.

No tenia dolor als punys, era l'ànima la que feia mal...tota una pel·lícula dels últims esdeveniments van passar per davant meu. Això encara em va enfuriar molt més.
El dolor era intens, plorava amb ràbia, colpejava el terra...Vaig cridar molt fort, molt fort...

L'endemà?  l'endemà com sempre.

- Què tal? Com estàs? Com es presenta el cap de setmana?
- Tot bé, tot sobre rodes...com sempre.

Torno a Estopa

...
Todo sigue igual que ayer,
las mismas caras de siempre.
El mismo llanto que me hizo llorar tanto tiempo.
El mismo tiempo que perder.
Parece una eternidad nunca acabo esta botella
porque sigue estando el fondo cada vez más lejos,
...



PEP



dimecres, 8 de maig del 2013

I, finalment, un...si



La soledat només té un color,
aquest color és fosc, molt fosc...
La negra llum és la que il·lumina.

Només vull el raig clar, 
se que està dins de la meva imaginació,
i no pot volar, cap a ella.

Camino amb una espelma que m'ensenya el camí, 
aquest camí correcte que no vull agafar,
el camí de la raó i no de l'emoció.

Però haig d'aprendre quan està fosc
deixar el temps passar, deixar sentir...
sentir el cor, abans que se'n vagi.

Anàvem caient en el pitjor dels pous...
jo amb els meus errors, i la teva ma em recollí
moments de dubte i, finalment sentint-me fort.

Bevent la teva dolça mel, sense fi...
recollint la teva tendresa dins la meva ànima,
fent amb silenci, el que si sabem fer

Recollits com si fóssim un, enganxats de ma
enganxats de ment, enganxats de cos...
gaudint el moment...

Per mil moments més

I, finalment, un...si!!


Josep

dimecres, 1 de maig del 2013

Atura't, respira...endavant


Atura't, respira...endavant

Aquest olor a mar,
olor salat, humit,
passejar amb els peus nus
per damunt la sorra, escriure en ella.
Fins i tot la brisa que corre és diferent,
acaronant-me la cara.

Recordar quan anava amb els pares a jugar,
El primer petó adolescent a una noia, vora la sorra
Una primera declaració d'amor.
Tantes revetlles de Sant Joan.
Nits de festa major, amb el ball de les set hores.
Banyar-se al vespre sota la llum de la lluna.
Nits de xiringuitos, amb una copa de més...

Records inoblidables a la meva platja.

Aquesta tarda he tornat, estava ple...
M'he descalçat per passejar per la sorra freda. Peus a l'aigua.
Pujar a l'espigó amb actitud adolescent, endinsant-me ben endins
Mar a un costat i l'altra, tanco els ulls per escoltar les onades.

Sensació de pau, tranquil·litat, equilibri

Veig a un nen intentant fer saltar les pedres a l'aigua, saltant les onades, mentre el pare intenta fer volar un estel. M'apropo a ell i li ensenyo uns quants trucs...
Uns aficionats a la pesca, en actitud professional, porten tot el dia i, l'únic que han aconseguit és passar una bona estona entre amics i, una sardinada amb sardines comprades de mercat.
Una parella passejant de la ma. Un xiringuito amb gent prenent i xerrant animadament.

I el millor moment per arribar, quan el sol s'amaga i les emocions salten dins meu, un espectacle increïble. Espectador de més d'una declaració i...

Que bonica que és la platja de Vilanova...Sensació de pau, tranquil·litat, equilibri


Josep

diumenge, 28 d’abril del 2013

Lliçons


A casa tinc dos mestres, i som tres, això vol dir que jo no ho sóc.
Jo sóc el vostre deixeble fills meus.

Per la senzillesa dels vostres comentaris,
per la tendresa de la vostra mirada.
Per la puresa del vostre cor.

Un sol comentari vostre té més saviesa,
que qualsevol xerrada que jo us pugui donar,
amb tota la meva experiència.

M'heu donat una lliçó...
una lliçó d'humilitat.
Si, fills meus, no té importància
Tot és pur egoisme.

- Papa, vols dir què és tant important? T'has de preocupar?
I després una abraçada i un petó, tendre, pur, sense camí de tornada, per què si

Un caminet d'aigua un pel salada,
baixava pel meu rostre
No poden aguantar l'emoció.

- Estàs trist papa? 
- No, no, no...sóc l'home més feliç de la terra, sou la meva llum quan la necessito, i ara ho necessitava i esteu amb mi, sempre quan us necessito esteu amb mi, per donar-me saviesa i fer-me costat.

Us escolto, amb el cor...

I després de tantes i tantes lliçons, no se jo si he arribat a ser el pare que ells necessiten. Espero haver donat el que realment necessiteu...



Josep

dijous, 25 d’abril del 2013

Eres tu


Ha caigut a les meves oïdes i...no l'havia escoltat abans i, només puc dir
- Gràcies, m'ha arribat molt, molt endins, l'escolto ara, abans, dintre d'una estona...i tornar a donar-te les gràcies per la tendresa d'aquest regal, un moment dolç de música que acarona els meus sentits, emocions a flor de pell...

ERES TU

Hoy desperté con ganas de besarte 
¿Que voy a hacer? acariciarte 
Enredarme a ti y no soltarte 
eres tan embriagante 
eres tu, eres tu.

Quiero contemplarte sin contar el tiempo 
Dibujarte con mis puros recuerdos 
En mi mente marcar tus labios,tus besos 
Estas aqui dentro de mi mente 
eres tu, eres tu, eres tu.

Me encanta verte, tenerte, abrazarte 
Cuando estoy a lado de ti 
Todo lo bueno de mi 
Floreces siii, 
Es el mal de una preciosa energia 
Es tu alma que envia 
Señales a mi cuerpo 
Aunque este sintiendo este aroma de ti 
Que me envia hace mucho 
eres tu, eres tu, eres tu.

Tenemos planes diferentes 
Pero tu sangre en mi mente 
Por mis venas van sutilmente 
Disfrutan tanto quererte 
Eres tu, eres tu,
eres tu, eres tu, eres tu


No ho signo

Josep


dimarts, 23 d’abril del 2013

En un instante


Era oscuro, no quise encender las luces, en lugar de eso encendí unas velas blancas...creo que en el ambiente he reconocido cierta energía negativa. Siguiendo el consejo de una buena amiga, hice el ritual de las velas.
Me senté en el sofá.
Un día duro, con ganas de ovidar y relajarme con el olor del incienso que compré el fin de semana.
Parecía que este embiente me iba a trasladar de una vez por todas al olvido más intenso.
De repente noto la vibración del móbil. Lo tengo en silencio, quiero evadirme...
Pero eran vairos mensajes, uno detrás de otro.
Los leo...

-Estás en casa?
-Te estoy llamando
-Necesito hablar
-Quiero verte...
-Ahora por favor...

Evidentemente llamé

-Que te pasa? Donde estás? Aquí? Pero, menudo palizón. Ahora te abro. Sube.

Y allí estabas tú. Tenías los ojos brillantes, me mirabas con ternura, tu mirada eran caricias que me recorrieron todo el cuerpo. Te acercaste a mi, no me dejaste hablar antes de que tus labios tocaran los míos.
Recordé perfectamente esa sensación y, vi como cerrabas los ojos, yo hice lo mismo...
Noté lo que querías decirme con ese beso. Te apartaste un poco para hablar y puse mi dedo en tus labios, en un signo de silencio...

- No digas nada, lo se. Ahora déjame que te lleve...

Llevabas tejanos y una blusa fina, que cuando descolgué los tirantes, resbaló por tu cuerpo, tu suave cuerpo, que no tardé en acariciar. Froté tu espalda como a ti te gusta, como tantas otras veces, cerrabas los ojos asintiendo cada una de mis caricias.
Nos desnudamos entre besos y caricias, entre sollozos y sonrisas, como si fuera esa primera vez...
Te giraste porque quisiste regalarme tu espalda, a lo que yo accedí, acercándome poco a poco, acercándome a tu cuello sensualmente, mi cintura y tu cintura se encontaron para empezar a bailar el amor, con pasos rítmicos, con ojos cerrados, disfrutando el momento.

Al finalizar nos quedamos toda la noche abrazados, yo sintiendo tu cuerpo y tu acariciando el mío.

Abriste los ojos y me dijiste...

- Amor mío; para siempre...no me dejes
- Tranquila, mírame a los ojos y busca un sólo signo de duda. No hay. Duerme amor, duerme.


Josep


PD: No ho se, no se perque ho he escrit en castellà, però ho he sentit així i, així havia de ser.

dilluns, 22 d’abril del 2013

La Rosa


Deixa'm, si us plau, que tingui aquest detall.
Demà és el dia de la Rosa, de Sant Jordi, del llibre...
Del català enamorat.

Deixa'm tenir aquest detall

Per tot,
pel que va ser, per la intensitat, pels moments...
per que ho sento, per que podria tornar ha ser...
per mi però, sobretot, per tu

Però deixa'm que per uns segons em senti enamorat
Deixa'm sentir, durant uns segons que moriria per tu.

Deixa'm per un moment sentir-me cavaller
dalt d'un cavall blanc en busca de la seva estimada
duent-li la Rosa i lluitar pel seu amor.

Només això et demano
Deixa'm tenir aquest detall.

Rep aquesta Rosa i, per uns moments, pensa amb mi

Ja està, aquí te la deixo, dono mitja volta...

Gràcies


Josep

Tous les garçons et les filles


Avui una cançó...
Només això, una cançó
Són les 08:20' del matí i ja l'he escoltat dos cops


dissabte, 20 d’abril del 2013

Raig de llum


Un raig de llum en la foscor...
Vaig deixar veure que
no sóc un home tipus,
per ser traslladat a un racó.
Temps de soledat imposada...
Tu la vas acabar.
Tu la vas dur a la fi.
Tu la vas acaronar
fins a fer-la sortir!

Una conversa sense por:
idees que trenquen
les parets de la bombolla.
Enfora res no gira
al meu voltant...
M'estava quedant atrapat en mi!
Tu ho vas veure clar.
Tu em vas guarir.
Em vas estendre la mà
fins a fer-me sortir!

Un raig de llum, una conversa,
un llibre en blanc que els dos vam llegir...
Una mirada diferent de les altres.
Un raig de llum!

Queda palesa la importància
d'una mà estesa en el moment adient.
Sempre provo
de sortir-me'n sol...
Estava tan necessitat!
Tu et vas adonar.
Tu et vas arriscar!
Vas entrar aquí endins
fins a fer-me sortir!

Lletra raig de llum


Josep

TAN SOLO ESTOPA

dimarts, 16 d’abril del 2013

Aniversari...


Si...

És avui el meu aniversari.
Però aquest any l'ambient és diferent,
aquest any l'olor és molt diferent,
aquest any jo sóc diferent.
Aquest any...si, aquest any és diferent.

Les senyals m'han portat a on estic
Aquestes senyals que han fet de mi qui sóc
I ara, com no podia ser d'una altre manera
Segueixo una senyal, una senyal molt forta
batega molt fort dins meu...amb TENDRESA

Sent fidel al meu cor i deixant-lo que digui la seva,
Però deixant opinar a la raó...
Donant corda als sentiments, sense oblidar el seny
Parlant amb amor, cada cop més, sense repressió.


Inclús el fet de desaparèixer un ésser tant important a la meva vida ha esdevingut un senyal, un senyal que m'envies allà on siguis, has parlat...gràcies


JOSEP

dijous, 4 d’abril del 2013

Nu



Al final el vestit que portes s'arruga, es trenca i quedes a la vista nu...el teu bonic vestit se'n va...
Només queda el teu interior, si t'has preocupat de cuidar-lo, la bellesa es manté per sempre.

By Josep

diumenge, 31 de març del 2013

Emocions...


Quan em vas deixar anar aquell títol, no creia que se'm revelarien tantes coses, "muchas vidas, muchos maestros".
Vaig anar a veure't i em vas dir que tindria un any creatiu.
D'això no fa pas massa, però no tenia ni idea de tot el que em va venir al cap en poc temps. Estic amb la creativitat, imaginació fora de tot límit, sobretot tinc les emocions a flor de pell, només cal mirar-me per veure que cada centímetre del meu cos irradia emoció.
Escolto una cançó, llegeixo, veig una pel·lícula...tot em fa sentir, TOT.
Cadascuna de les situacions que se'm presenten li busco el sentit, el per què, què haig d'aprendre d'allò que em passa? Per què t'has creuat al meu camí? què em vols ensenyar?
Ara escoltant "sense tu", no m'he pogut estar. He rebut un sense fi de sentiments confosos; potser és una tonteria, però potser no.
He tingut la necessitat de preguntar-me sobre el que em passa a través d'un paper amb el fil conductor d'aquesta cançó.
I m'he adonat que tinc el poder d'escollir, però que haig de respectar les decisions dels demés.
La vida ens ha obligat a jugar, al joc d'escollir cada cop que hi ha una cruïlla, però que no podem escollir els camins que altres han d'agafar, tot recordant que d'això s'apren i, "aprendre és sempre un regal, inclús quan el dolor sigui el mestre".
Gràcies a aquesta lectura he tancat algun cercle, alguna porta, i respòs a algunes preguntes, però...s'han obert ferides oblidades, obert portes i formulat més preguntes.
I ara haig de tornar a sanar, tancar, respondre...i això és EVOLUCIÓ.

PEP

PD: Potser no tinc vides anteriors, potser aquesta és la meva primera vida.



dijous, 28 de març del 2013

Només un petó més


Has tornat...

Tanco els ulls per poder-me apropar, per olorar-te, per sentir-te, per escoltar-te...
I somrius, i jo també, torna a ser el mateix, però necessito tenir els ulls tancats.
No, no els vull obrir, no vull que marxis

Aprofito el dia, la nit, amb els ulls tancats sense voler veure el que hi ha quan els obri. 
Ens fusionem en una abraçada treta de les millors pel·lícules romàntiques, ajuntem els fronts i, poc a poc els nostres llavis es toquen, és càlid, segur, tranquil, el cor batega...la màgia ens transporta a aquell dia, aquella nit diferent, quan no varem pensar en cap conseqüència, tu i jo, només tu i jo.

Obro els ulls...

Encara estàs? no has marxat!!! Un crit surt del meu interior, un crit que trenca el cel, un crit cridant el teu nom.

Però el fil es prim, el fil de llum ens agafa, entre tu i jo. No vull que acabi, com diu la cançó...

Quan crec que ja no crec en mi
llavors m'esforço a recordar la teva cara al meu davant,
La meva orella escoltant la teva veu baixet parlant


I ara assegut en l'escriptori de la meva ment, deixo anar la fantasia. Planen en mi moments entre núvols inconsistents de memòria, d'anades i vingudes, de connexions neuronals que fan que un tros de paper virtual prengui vida, prengui sentiments i desperti en mi dolçors fins ara oblidades.

Només un petó més...


PEP

divendres, 1 de març del 2013

Un any...


No faré cap escrit,
no ballaré amb les paraules, no
no, avui no toca.
Avui fa un any...
Et recordo cada dia, però avui fa un any...
Tots et recordem
Dins del cor

Un petó allà on siguis

I com tu deies:

Namasté


Josep

dissabte, 23 de febrer del 2013

Somni...


No se com és la teva pell, mai l'he tocada
No se com és la teva olor, mai l'he olorat
No se quina música toca la teva veu, no l'he escoltada...

Però se qui ets, i no et conec
Se on ets, i no hi vaig
M'has mirat i t'he mirat, i he seguit caminant...

I així sento com vaig perdre l'ahir, no aprofito l'avui i no arribarà demà...Tot mirant "El somni..."


PEP




dissabte, 2 de febrer del 2013

Sense futur


Aprenc del passat, visc el present, no miro endavant, em fa mal saber-lo...

Quan giro el cap mirant el camí recorregut, me n'adono de que el meu "jo" ha estat esculpit amb trossets d'altres vides, les quals agraeixo, o no, haver modelat el fang de la meva figura, fins arribar a ésser el que, molts cops agraeixo i, d'altres maleeixo amb tota la força emocional de que sóc capaç, uns cops caient de genolls a terra i, d'altres amb atacs d'eufòria.

I el meu present és aquest.

M'aixeco amb fúria de les cendres que em volen cremar l'ànima que un dia va ser verge i que el present, ja prostituïda de passat, però amb dignitat, mira d'anar sense cap horitzó establert amb el cap alt i el cor tocat, però lliure.

És aquí on sóc, amb la maleta sempre a punt, per què uns cops estic aquí i, d'altres allà...la meitat amb vosaltres, llum de la meva vida i, l'altre meitat, sense un destí clar, només a cops de moments.

I a cops de moments es va fent cada present, ja que cada moment és present, un present sense futur.


PEP

dijous, 24 de gener del 2013

Pensant-te


Crec que vas néixer en el moment que la raó em va venir.
Diria que et vas desenvolupar el dia en que la meva imaginació va fer acte de presència.
Tinc la sensació de que sempre has estat.

Estic dins d'un bar prenent una copa, al final de la qual apareix el teu nom escrit.
No hi puc fer res, hi ets i prou.

Amb tu tot era diferent quan hi eres,
però amb tu, tot és diferent quan no hi ets.
Ara només tinc el meu pensament, la meva consciència, la meva imaginació...però tu hi ets dins.
Sóc esclau del que vas ser i no puc alliberar-me.

I vaig morint, poc a poc, sense tenir un nom per cridar, sense poder cridar el teu nom.

Com deia la cançó...

A poc a poc i en silenci, sense saber,
si tot el que vaig donar-te, et va arribar...a temps.

No em queda res més que dos o tres records,
Una carta, una flor...
un adéu molt curt i un t'estimo.


PEP