divendres, 21 de juny de 2019

tic tac




Tot està només a un tic tac de rellotge,
Segueix l'agulla ja no hi ha temps que perdre,
Continuo esperant amb els ulls cecs que,
no hi ha tinta en el món per a escriure el meu amor
Ni un lloc més segur que dins del teu ser
Ni una ombra que em tapi millor del sol
Vine que estic intentant escriure't una cançó, 
que mai sé molt bé que posar i que em falta sempre la última línea



PEP
Inspirat by Estopa, poesia urbana

divendres, 17 de maig de 2019

Només diguem que no em deixaràs anar


Era tot massa fosc per mí quan ens vam conèixer
La llum ens va arribar per ensenyar-nos el camí
I vam camina junts, amb pedres als peus
Amb veus que cridaven

Només diguem que no em deixaràs anar

Et faré cada matí l'esmorzar, un café i un petó
i li donaré gràcies a les estrelles per estar la nit amb tu
Vull ballar ara mateix amb tu, fer bogeries, cantar, cridar!!!

Només diguem que no em deixaràs anar

I sóc així perquè cada dia em fas millor
Carinyo, el teu amor per mí es mes valuós que l'or
Hem arribat molt lluny, hem traspassat barreres
Mira com hem crescut, vull estar amb tu
Fins que siguem grans i amb canes

Només diguem que no em deixaràs anar

Et diré que t'estimo fins que els meus pulmons no dinin per més
El meu cor bategarà sempre per tu

Només diguem que no em deixaràs anar


Pep

dissabte, 30 de març de 2019

No ho deixis de fer mai

Volo cada dia i cada dia volo més i més a munt, al teu costat.
Cada paraula teva, cada suspir, cada gemec em fa volar i volar més a munt.
Pel matí em llevo amb tu recargolada al meu costat, agafant-me ben fort sense deixar-me anar. I et dic que em llevo i em dius que no apretat més i més fort...

No ho deixis de fer mai...

I al vespre m'abraçes amb la passió que surt del teu cor i amb una mirada tendre em dius el que a mi més em reconforta...

No ho deixis de fer mai...

I m'envies un t'estimo tant natural com l'amor que ve de dins i em dona ales...

No he deixis de fer mai...

I em beses agafant-me de la roba, apretant-me cap a tu, ben fort

No ho deixis de fer mai...

I et seguiré mirant als ulls que tant m'agraden, i seguiré besant els els teus llavis i em dedicaràs aquell somriure tant especial.
I farem l'amor, com només tu i jo sabem fer...
I mirarem endavant amb alegria, il·lusió, passió...

Els dos com si fóssim un de sol...

Pep

dimecres, 27 de març de 2019

La llum de la llar de foc

Només tenia ganes d'arribar a casa.
Ja era tard, el vent fred tallava l'alè i aquella petita pluja no ajudava gens.
T'havia demanat que posessis la llar de foc en marxa, era el temps ideal per arribar i calentar el cos assegut al sofà abraçats.

El que no sabia era el que em trobaria a casa i que segurament la llar de foc no fes falta que ens donés escalfor, sinó la llum taronja insinuadora i que dona l'ambient perfecte...

Vaig obrir la porta i l'escalf de la llar de foc es va notar de seguida.
Al tancar la porta i entrar a la sala em va arribar l'ambient...
El color taronja de fons, amb el dibuix de les ombres fosques del mobles, mig fosc, mig amb llum.
Sobra de la taula dues copes de vi blanc que encara li regalimaven gotes de suor, del contrast entre la calor de la sala i el frescor de la copa. Al costat l'ampolla amb la camisa pertinent per mantenir la temperatura perfecte.
De fons, una cançó, la cançó, la nostre, com no podia ser d'un altre manera en un dimecres qualsevol...lalaland.

Al girar-me, vaig veure't, esplèndida, amb les ombres i llum que donava aquell ambient que tu, sí...tú...havies creat.
Em vas dedicar aquell somriure que et fa tant especial. Em vas mirar als ulls amb una mirada entre tendre i sensual, d'amor i de reclam.

Al baixar la mirada em vaig fixar en la roba...una camisa meva, llarga et baixava fins sota del cul...mig descordada, que no em deixava mirar, només imaginar. Les mànigues mig arromengades amb els botons descordats.

Vaig apropar-me i ens vam abraçar, de seguida et vaig notar la calor i de seguida, em vas notar...tot.

Vaig començar a acaronar el teu cos, descordar la camisa.
Al caure al terra vaig veure allò que un dia et vaig regalar i que en aquesta ocasió te'l vas ficar per regalar-me aquell moment, per fer-me sentir especial...per saber que el que veia era exclusiu per mí.

Poc a poc vaig sentir les teves mans com m'anaven tocant, sabent el que vull i el que m'agrada
Al arribar a l'entrecuix et vas parar per dedicar una estona a allò que en algun moment entraria dins teu i que reclamaves com a teu, només teu i d'us exclusiu.
Jo no podia més que deixar-me fer, dret, davant teu. Amb les mans t'acariciava el cabell, mentre tu deixaves anar tota la passió agenollada a terra.

I vas aixecar la mirada reclamant tota la meva atenció...I així va ser

Vaig deixar-te sobre del sofà, estirada, amb els ulls tancats, amb les mans darrera, sense bellugar-te...Vaig recórrer tot el cos amb la boca, poc a poc. La teva manera de bellugar-te sentin el plaer, amb ulls tancats, reclamaves més...més...més...entre gemecs

Va ser el moment que vaig entrar, poc a poc fins al final, en què vas fer un gemec de plaer.
En aquell moment el moviment de melucs va anar cap endavant i cap enrere, sense parar, amb suavitat...sortia i la meva llengua entrava en el teu entrecuix sense descuidar ni un troç i em torno a aixecar i et giro...I segueix el moviment de cadera

Després d'aquell ball va venir el moment de la copa de vi, devant de la llar de foc, lalaland, abraçats...un dimecres qualsevol.

PEP

dimecres, 27 de febrer de 2019

Dóna'm la mà...



Dóna’m la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,

dóna’m la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.

Dóna’m el cor per compartir
projectes i esperances,

Dóna’m els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.

Dóna’m la mà, dóna’m la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui.


PEP

PS: De l'incombustible Miquel Martí i Pol que tanta font d'inspiració m'ha donat