dimarts, 26 de febrer del 2008

La porta


Aquesta és la història d’algú que sempre va voler buscar una porta oberta. Quan a la fi la va veure, es va quedar sense sentit, no va respirar, va intentar contenir l’emoció.

Va intentar entrar. Amb por. No sabia que fer, si mirar dins...o no. Si tancar la porta...o no. Només volia prendre-li al temps un moment.

No entenia el perquè d’aquella porta oberta i el perquè li costava tan entrar-hi. Però va comprendre que tenia dos camins. Deixar la porta oberta, sense entrar, vivint amb il·lusió el moment d’entrar-hi, imaginant el que pot donar de si el destí.

O tancar definitivament la porta...

Potser no ho decideixi ara, potser ho decideixi demà...

PEP

diumenge, 24 de febrer del 2008

Vola colom




Vola colom, sense rumb, vola ferit.




Cansat de volar li han dit que ho oblidi tot. Presoner dels seus propis sentiments, només demana una cosa; Una illa en mig de l’immens mar, una illa que es diu llibertat. Una illa a on els vents bufen a favor, a on cada nit vingui una estrella a fer-li companyia, a on les històries no porten dolor.



Un lloc a on es pot volar amb tu sense ferir, ni ser ferit.



Aquí vola colom, vola amb companyia, vola amb llibertat.

PEP

diumenge, 10 de febrer del 2008

Un pensament especial

Un pensament especial. No fa mal a ningú emocionar-se de tant en tant. Ara ho estic per vosaltres pares. Heu fet algú gran.

Que dir d'una mare que no s'hagi escrit ja? Que dir de tu mare? Diré una cosa que ho engloba tot: T'ESTIMO

I vosaltres? Barreja d'emocions. Part de mi, part de vosaltres, un sol pastís, el més bo que s'hagi preparat mai.

PEP

dimarts, 5 de febrer del 2008

Secreto


Tengo un secreto, que es secretísimo. Lo tengo muy bien guardado. Es un secreto tan importante que recorre físicamente todo mi cuerpo, desde la cabeza hasta los pies. Pero también está en mi interior, está dentro de mi pensamiento constantemente, está en mi corazón, es parte de mis sentimientos, es parte de mí. No quiero contárselo a nadie, no quiero que nadie me lo robe, quiero que sea mío para siempre. No contarlo lo hace especial, porque lo tengo guardado y me hace cosquillas dentro de mí, así son los secretos. En ese caso nadie me lo va a quitar, pero tampoco se sabrá lo importante y bonito que es.

Y por otro lado se lo quiero decir a todo el mundo, chillarlo a los cuatro vientos. Contarlo me haría libre para expresarlo, para madurarlo, para intimar.

Ssssssss, ¡silencio!!!

No es el momento de decir nada, pero si lees esto, cierra los ojos, respira hondo y abre el corazón. Deja en ese momento volar la imaginación, descubrirás ese secreto, porque seguro que a ti te pasa. También lo tienes muy dentro. Descubre y analiza lo importante que es, te reconfortará.

No digas nada, ¡ya lo has descubierto! ¡Disfrútalo! y si quieres se lo cuentas a un amigo.


PEP

dissabte, 2 de febrer del 2008

L’arbre i l’ocell




Temps era temps en un bosc ple de vida vivia un arbre. Era un arbre gran, amb molt de temps, amb experiència, madur i savi. Tenia unes grans arrels, ben agafades a la terra. Amb ell vivia en una de les branques un ocell que li feia companyia tots els dies, des de feia molt de temps. Eren feliços. Però un dia l’ocell volà més del conte i un caçador el va empaitar.
Des d’aleshores l’arbre està trist.
Van passar molts dies de fredor, de tristor, de melangia, de negror...
Fins que un dia va sentir el cant d’un ocell, va tancar els ulls i es va deixar encisar per la música. Quan van passar uns dies l’arbre es va decidir a parlar, va bellugar les branques tot el que va poder fins aconseguir que aquell soroll sembles una crida a l’ocell.
A aquell ocell li va agradar el soroll de l’anar i venir de les branques de l’arbre, i li va contestar. A tots dos els agradava cantar l’un per l’altre. I així parlaven i cantaven durant hores al dia. Eren feliços.
Una tarda d’hivern l’arbre li va dir a l’ocell:
- Vine amb mi i posat sobre de les meves branques.
I l’ocell contestà
- Si, vull venir, però no puc, perquè jo ja tinc arbre.
- Però, parles i cantes per a mi!!!!
Silenci.
L’arbre no entenia. Tenia dies de tristor i dies de felicitat. I l’ocell també, volia i no podia. Intentava volar cap a ell, però no podia.
Fins que un dia per sorpresa l’ocell es va posar a les branques de l’arbre.
A l’arbre li queien les llàgrimes. A l’ocell li queien les llàgrimes.
No es van dir res, però no calia, perquè va ser un moment intens, un moment feliç, un moment,...el seu moment.
L’ocell va marxar.
Hi ha dies en que l’arbre busca i troba, i a vegades no. Vol parlar, vol expressar-se, vol emocionar-se...vol l’ocell a les seves branques.
Era tant intens aquell sentiment que l’arbre decidí anar a buscar l’ocell, però les arrels l’impedien, eren massa fortes.
Més fortes eren encara les ganes d’anar a buscar l’ocell. Ho intentà amb tantes ganes i tantes forces que va aconseguir desempallegar-se de les arrels fortes que el van mantenir viu durant tant de temps.
Caigué a terra, volia continuar, però no podia. Li faltava l’aire, el sol, l’aigua, la terra, les arrels i... l’ocell.
Li quedava ben poc de vida, i no podia més que obrir els ulls per poder veure l’ocell, el seu ocell. Intents desesperats per aferrar-se al record, a la vida.
De sobte el va veure, majestuós volant i posant-se sobre les branques ja seques. L’ocell plorava i les llàgrimes relliscaven al voltant de la cara de l’arbre.
L’arbre li va dir amb veu tremolosa:
- Si us plau no ploris, cantem, parlem. Vull marxar amb el record de la teva mirada, de la teva música, de la teva presència.
I així ho va fer l’ocell, fins que...l’últim sospir de l’arbre el va fer callar. Durant uns moments es va fer el silenci. Un crit de l’ocell va trencar el silenci. Va ser tant fort que ningú va poder estar de sentir-ho. Era un crit de desesperació, de no saber que fer, inclús diria que d’amor...Un crit perquè el seu amor el sentís també.
Es va refer i va decidir seguir cantant i no marxar d’allà fins que l’arbre li contestes, però ell no era conscient que no li tornaria a contestar mai més...
L’arbre no li va dir mai que l’ocell era el seu amor, i l’ocell es va adonar que l’arbre era el seu amor. Va ser bonic, perquè s’estimaven...en silenci, s’estimaven...en vida, s’estimaven...en la mor, s’estimaven i ja està.
L’ocell va deixar de cantar, de respirar, de viure...
Ara estan junts, feliços, ja no hi ha barreres que els impedeixi estar junts, ja no hi ha arrels que el mantinguin, ni altres arbres, ni res de res.

PEP