dimecres, 9 d’octubre de 2013

Moments...


Vaig alçar la vista en el moment just.

Vas passar per el meu costat.

Estava assegut en un banc contemplant el mar. Feia vent, però en la justa mida, per que no fes gens de calor, ni fred. Era una sensació agradable. És habitual en mi aquestes estones per agafar el punt de tranquil·litat necessària. Els últims esdeveniments m’havien posat en un estat de desesperació que, crec, no mereixia. Suposo que no estava habituat a aquestes maneres d’actuar, però la brisa del mar m’ajuden a saber gestionar emocions. Aquella olor a salat em dona el punt de serenor necessària per aprendre i, realment, aprenc.

I, allà estaves tu...quan feia? Mig any potser que no ens veiem? Ni un sol missatge, res de res. No ho se, però sempre has estat en els moments justos. Aquells que...bé, m’han fet falta.

Vam creuar les mirades, vaig aixecar-me i ens vam fondre en una abraçada molt especial, com tants altres cops. Sense cap paraula ens vam agafar de la ma i vam anar a un bar d’ambient marí, acollidor, confortable, amb música suau...semblava tot preparat...
Entre riures i carícies vam estar ben ve una hora, prenent algun licor dolç que feia que els nostres sentiments més primitius sorgissin, sense cap tipus de fre.
Com d’altres vegades llogarem una habitació a la part més antiga de la Vila. No vam parlar de res i de tot. Era el mateix. Jo no sabia res de tu, no vaig preguntar. Tu no sabies res de mi, tampoc vas preguntar. Com d’altres vegades...
Anaves lleugera de roba, una faldilla que, tot just deixava veure els genolls i, una brusa fina que deixava entreveure quelcom més que ja havia vist, però que la meva imaginació es va preocupar de tornar a dibuixar.
Vaig voler saber si aquell dibuix de la meva ment era real. Vaig començar acaronant-te des dels cabells, fins arribar a la brusa. Vaig deixar que llisques fins els turmells pintat cada una de les corbes del teu cos mentre baixava. Aleshores vaig descordar la faldilla i, amb toc suau, resseguint la teva pell, va caure lentament...no m’equivocava, no has canviat, si no tot el contrari. Aquells mesos et van procurar una pell fina, sedosa de corbes perfectes, de mides justes.
Vas fer el mateix amb mi i, vas seguir tot el meu cos, sense mans, amb la humitat dels teus llavis sensuals. Drets a mig de la habitació et vaig agafar i girar. Les teves natges estaven lliscant per sota del meu melic.
Va ser tota la tarda, però és el que volíem, el que necessitàvem. Cap paraula, res...només aquella estona.
Ens vam acomiadar com dos amics que s’acaben de conèixer. Tu vas seguir amb la teva vida i, jo amb la meva i, algun dia, quan tu ho necessitis o, quan jo ho necessiti, ens tornarem a trobar. No calen trucades, ni missatges, res...només la sensació de que estarem un altre cop en el moment just i en el lloc just...

Un petó per a tu soledat per donar-me aquests moments de pau i, imaginació sense límit

PEP

4 comentaris:

  1. Potser, aixó és la millor cobertura per tenir tot alló al que es necessita, tenir en el precís moment el desitg fet realitat sense compromís ni lligamans , tenir-te quan et necessito. No cal res més.! Perque no em cal res més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una visió de les coses "anònim@". Hi han situacions i, situacions,. Hi han pactes, i pactes, sempre respectables. Sempre amb la veritat per davant i, sense fer mal a qui no s'ha de fer. Què tothom sàpiga les regles del joc.

      Abraçada

      Elimina
  2. Somni o vigília?. El que compta és desitjar, somiar, fer-los realitat?, potser un regal o no...la vida té vida pròpia i sempre ens sorprèn!. Tant de bo les sorpreses siguin grates...:-)

    Abraçada de cap de setmana!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bufff...on és la fina linea entre somni i realitat? On comença el desitj? És sorpresa o ho busques?
      Si Audrey, la vida és capritxosa i sorprèn, afortunadament per a mi...ara és un bon moment.

      Abraçada sempre

      Josep

      Elimina