diumenge, 30 de desembre del 2012

Cap d'anys i reis


Ara ve final d'any i reis, és el que queda d'aquestes festes.
Mai he demanat res, la gent que em coneix sap que no demano mai res per a mi. Quan arriben aquestes dates i em pregunten, no dic res, perquè no em fa falta res de res.
Ja he fet la carta i, he demanat molta salut, joia, felicitat, alegria per tots i, sobretot a la gent que m'envolta.
Què li puc demanar jo a la vida? Què li puc demanar als reis o a l'any nou? El que pogués demanar per mi és impossible, no hi ha ningú que em pugui tornar el que he perdut.

A més, tinc una família meravellosa, tinc dos fills que són la joia de la corona de casa meva, tinc treball i, a més m'agrada el que faig. Inclús tinc amics, molt molt poquets, però de veritat, inclús amics que no ho són tant. Arribo a final de mes, cosa important avui en dia.

Mai hi ha hagut un però, inclús quan estava casat, ni quan em vaig divorciar.

Però aquesta vegada, si vull demanar-li alguna cosa als reis o a l'any que ve per mi. Aquesta vegada demanaré una cosa per mi, només una cosa, però per mi...diga'm egoista, però és el que vull.

Vull ser feliç, tinc tots els mínims i màxims a tots els nivells, però hi ha alguna cosa que em falla, hi ha quelcom que em manca.
Si, se el que és...
Per això ho demano, demano per mi ser feliç, vull ser-ho, em falta aquest punt per ser-ho, però falta.

I perquè no podria ser aquest any que ve?
Demano les forces per ser feliç, se que és un treball meu i, només meu, però necessito l'ajut suficient..


Josep

PD: Molta felicitat i joia per tots i totes.


diumenge, 23 de desembre del 2012

Una nit diferent


Mirades, complicitat, paraules escollides...
El que toca en cada moment, riures a la taula, sopant,
entre menjar i beure, entre beure i parlar, entre parlar i menjar,
entre tu i jo.
I la nit anava escalfant i el beure, i el veure també.

Veure't, per beure't...

Arribà el moment, ja ho sabies.
Entre balls seductors, moviments de cos que parlaven sols.
El joc de seduccions avançava un nou moment
Va ser l'instint, va ser lo primitiu, va ser l'essència,
ho va donar el moment precís.

Ens vam apropar a l'hora i, la fusió va anar més enllà.
Llavis humits, anaven transmeten a tot el cos el desitj.
Moments de prínceps i princeses,
de contes de color de rosa.

Preciós!!!

Però aquell no era el moment, potser havia de ser abans o després, però ara no.
I marxarem separats, amb la mel als llavis,
fred al carrer i calor per dins.

Però la màgia del moment queda gravada en la retina per sempre més. I potser el futur...


PEP

PS: I qui em coneix sabrà llegir i, qui no...no ho llegirà, perquè no en sap

dissabte, 15 de desembre del 2012

En la vida!!!



En la vida,
hi han moments 
a on una persona, 
un moment,
et fa molta falta,

i voldries fer-la sortir dels teus somnis 
per estrènyer-la entre els teus braços!!!

Reviure moments..
Viure'ls de nou,
o simplement,
fer-ne de nous.


PEP

dimarts, 4 de desembre del 2012

Suficientment bo




Primitius sentiments que arriben en forma de record del que un dia...
Sentir les paraules a cau d'orella una freda tarda d'hivern, tot escoltant música...
Les mans acaronant el tors masculí amb la delicadesa d'una ploma...
Tocant la guitarra del cos femení...
L'escalfor de la mirada, dolça, innocent, plena de vida...
Els llavis humits parlaven en silenci, acaronant sense mans, en forma de petons...
El cor batega amb uns tocs musicals, transformant-les en paraules d'amor, de passió...

El primer cop...l'últim
Un crit en carn viva, una discussió

I ara assegut en l'escriptori de la meva ment, deixo anar la fantasia. 
Planen en mi moments entre núvols inconsistents de memòria, d'anades i vingudes, de connexions neuronals que fan que un tros de paper virtual prengui vida, prengui sentiments i desperti en mi dolçors fins ara oblidades.


PEP

PS: I aquesta cançó que acabo de descobrir ha despertat en mi aquest post

Evanescence Good Enough

dimecres, 21 de novembre del 2012

Llum Vida




M'has fet veure tants cops la llum, m'has fet veure tants cops la vida.
Cada cop que et veia era una ensenyança.

Ho sento, però encara em pregunto...

Gràcies per la llavor que vas deixar, que és tot sapiensa, com tu deies, el mestre.
I aquesta llavor ha esdevingut planta, i ara és arbre. Està en bones mans, la jardinera és extraordinària.

I encara m'ho pregunto...

Ja són tres generacions i amb un ordre no natural. Però només parlo amb tu. Tu eres qui veies en mi el que jo no veia, tu que creies quan jo no creia. Per què tu creies en tothom.

I encara les preguntes volen pel meu cap sense resposta...


Un petó etern del teu germà


Josep


dijous, 1 de novembre del 2012

FORMIGA



Caminant pel mig de la muntanya i, m'aturo tot veient una colònia de formiguetes. Totes tenen el seu rol, totes tenen una tasca, totes tenen un full de ruta.
Totes menys una, m'apropo i veig que està sola, sense el GPS que va dotar la natura a la resta de la seva espècie, sense un camí...perduda!!!
En ella es nota l'angoixa de saber-se estèril en les coses que fa, en els camins que escull.
A primer cop de vista totes les formigues són iguals, però una mirada més acurada te n'adones que, aquesta és diferent a la resta.

Al dia següent, al mateix lloc i, la mateixa formiga visiblement més diferent...ara ha vist a les altres formigues i intenta entrar amb la dinàmica, però el rebuig és evident.

És així, ja no pot ser com elles, ja està fora de la societat...poc a poc, dia dia es va consumint sense ningú que pugui entendre la seva diferència, la diversitat, potser no és l'única, però es veu sola...


http://www.youtube.com/watch?v=ujkjhXF5xB8


PEP


dissabte, 13 d’octubre del 2012

El llibre



Aquest llibre ha estat diferent i, no m'ha deixat indiferent.
Ple d'emocions, ple de sentiment, ple...molt ple.
Cada paraula, cada frase em recordava moments viscuts que no pensava que tornaria a reviure.
Cadascun dels seus capítols tenien un caire romàntic.

Un dia que recordar...el primer
Una cançó que, serà la nostra passi el que passi...sense tu
Una olor...que no marxa
Un regal...
Un sopar...
Un passeig...
Un moment...

S'ha de llegir el llibre per viure-ho. 
Tots els ingredients necessaris per sentir-te com si tinguessis quinze anys.

Potser el fet d'acabar el llibre, és que s'ha acabat una fase. Necessitava viure-ho...

Hi ha segona part, potser la començo

PEP


dissabte, 6 d’octubre del 2012

Volví pensando



Volví pensando, volví recordando
Pero volví sin quedarme
Dibujé en mi cabeza tu silueta
Reviví cada segundo y, 
recordé la sequedad de los labios,
que se iban humedeciendo,
de manera natural...con cada beso.
No hacía falta la música
la melodía éramos nosotros.
Como testigos un ógano y una ténue luz.

No quise hablar...
sólo sentir.
No quise querer...
Sólo quería amar
No quise preguntar...
Sólo respirar
No quería respuestas...
solo palabras

Ya hemos vivido, pero ahora alargaremos la vida.

PEP


dissabte, 22 de setembre del 2012

Aturada



Diuen que en el camí està l'aprenentatge...
Masses passes donades, molt de camí fet...no cal caminar més, és el moment d'aturar-se.

Les cadenes de la soledat són fortes, pesades, llargues...

La il·lusió, l'alegria, l'esperança, el rellotge de sorra que deixa caure granet a granet el temps i que és finit. Tot tancat en una llauna que pocs han sabut obrir.

Aquella guitarra que tocava i es deixava tocar. Abraçada a ella sortien melodies que omplien les nits, les matinades, les llargues tardes d'hivern...els petits i grans moments.

Ara les guitarres no sonen igual...melodies estranyes, sense sensibilitat, sense emoció, només sons durs que acaben bruscos i es perden en la foscor de la nit i, que no han de tornar mai més.

És veritat...

Al cap i a la fi, sóc jo el principi i el final d'aquest camí.
Sóc jo qui el va començar, sóc jo qui s'ha d'aturar.


PEP

dimecres, 5 de setembre del 2012

Present


Avui ha estat un dia especial...
Necessitava un parell de copets, i algun més per adonar-me de coses.
La gent s'entesta en megaprojectes...i no només parlo a nivell laboral, professional, no, no...per la vida mateixa.

Un horitzó el qual s'ha d'arribar per ser feliç. D'aquesta manera vas de frustració en frustració. Ets feliç mentre vas complint objectius. En el moment que el termini per complir-ho arriba i no es compleix, comença el neguit.

Ara me n'adono que quan més feliç he sigut ha estat en el moment que he anat fent petites coses sense cap tipus de pretensió i sense parar a pensar que sortirà.
Penso en aquestes últimes setmanes, he gaudit de certes coses que, fins avui, no m'he adonat que han estat molt enriquidores i no per la ment, si no per l'ànima.

Algun petit sopar, només per gaudir.
Una tarda de cinema rient i rient.
Un moment de copes parlant de coses banals sense importància.
Aquella quedada, passant el Garraf gaudint de les divagacions sobre la naturalesa humana.
Passejar per la platja. 
Passar tot un dia a Barcelona, dinant en un Hindú, amb molt bona companyia (per cert, moltes gràcies...un altre dia repetirem, o no)
Parar-me una estona llegint els posts dels meus amics blocaires, dient la meva, dient la vostra. Es tot un plaer pels sentits. 
Encara haig de recuperar alguna cosa que no havia d'haver deixat mai. Aquelles nits de teatre em van omplir molt i molt, jo anava una mica perdut, oi?

Tastar, respirar, olorar, tocar...sentir!!!

Són aquestes petites coses les que han estat realment importants. Sense mirar més enllà, gaudint.

Viure el present, com deia aquella dita, present significa regal, que millor que viure el regal del present.

PEP

PD: He estat buscant una fotografia per omplir aquest post i...al cap d'una estona de buscar he pensat que no cal...no posaré cap de fotografia. 

dimarts, 4 de setembre del 2012

La teva llum


A vegades sento molt la teva absència...
Hi ha un foradet difícil d'omplir, però se que estàs bé i l'omplo de la teva llum.

Un petó allà on siguis

“Estenc la mà”
Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri d’aquesta teva absència se’m revela
més dòcilment i tot del que pensava.
No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara del qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.
M. Martí i Pol




PEP

dissabte, 11 d’agost del 2012

VACANCES



Avui és el meu primer dia de vacances.
Fantàstic, oi?
Bé, hauria de ser així. De fet és el que necessitava, és el que he estat reclamant des de fa temps, en un any tan dur laboralment parlant. A on les retallades, les marxes de companys de feina, regulacions, etc han fet que el meu cúmul d'estres arribessin a nivells que jo mai hagués pogut imaginar.
Entre això i, la pèrdua d'un ésser estimat i, altres problemes personals, ha fet que aquestes vacances esdevingueren més que importants, VITALS!!!

Però de bon matí, al llevar-me, un sentiment de soledat m'ha invadit totalment. He mirat a un costat, a l'altre i només veia mobles, parets, roba, records...

He estat una bona estona sotmès i tapat per aquest sentiment i he dit prou...Per què "Chipirón, todos los días sale el sol..."
"...subiendo pabajo, bajando parriba"

Dilluns marxo amb els meus dos fills a la muntanya...em ve molt de gust, estic més nerviós que ells per anar. Així que he començat a preparar coses per dilluns, maletes, etc. Això se'm dona fatal. Ho sento, aquesta part femenina encara no la he desenvolupat prou. Puc haver desenvolupat la part de pare-mare, però hi han coses que...les haig de fer i prou.

Serà una setmaneta en la que espero enfortir llaços amb ells i, plantejar-me moltes coses de la meva vida que he descuidat.

M'acaben de trucar els nens, avui és l'aniversari del gran. Surto "pitan" per convidar-los a esmorzar i felicitar-lo. JOIA!!!!


Josep

dissabte, 28 de juliol del 2012

Avui he somiat



Avui he somiat

No se si un mal son, no se si una premonició, no se...

De sobte el cel es posà negre i jo era l'única persona que es podia distingir sota d'aquell cel esfereïdor. Tot eren ombres que feien aquell paisatge molt més ombrívol, molta més por...Es distingien siluetes de persones però mai arribava a elles, ni elles a mi.

Va començar a ploure i no tenia intenció de parar, ho veia, veia que allò duraria per sempre més.

Paisatge fosc, ombrívol, amb pluja. Em va recordar The Road. Reconec que vaig plorar amb aquesta pel·lícula.

No veia el final, no veia la claror, no veia llum.


PEP

dilluns, 30 d’abril del 2012

Jordi


Avui és un dia tan especial com ahir, com abans d'ahir, com demà, com demà passat...per a mi, com per les teves germanes, mare, dona, fill, amics...
Cada dia tinc un pensament, cada dia tinc un moment, cada dia et tinc al cap.
Vull parlar amb tu i no hi ets.
Només penso i penso.
Han passat dos mesos, com si fos ahir...Tinc la imatge al cap.
Jo no volia perdre't, però tu volies ser lliure, volar sense ales. Deslliurar-te d'aquest pes que et tenia empresonat des de fa tant de temps.
Però la teva llibertat tan anhelada té un preu, té el preu aquí a la terra i és la de viure empresonats al teu record per sempre.

He acceptat la teva decisió.

Ets el meu germà i sempre ho seràs. Sempre t'he admirat. Sempre has estat i estaràs molt important per mi.

Ara et vull dir en veu alta...t'estimo!!! Amb els ulls carregats de tristor, però al mateix temps amb el cor ple d'amor. Amb un crit que em "desgarra" el coll, que fa mal. Caic de genolls amb les mans a la cara, deixo anar totes les meves emocions, al temps que segueixo cridant...t'estimo!!!

Demà farà dos mesos. Sempre estaràs amb mi...


Josep

PD: El dia que tingui l'ocasió de tornar ha estar plegats...em sentiràs, encara sóc el germà gran.


dilluns, 5 de març del 2012

Dins del meu cor

En algun moment i, des de la tranquil·litat utilitzaré aquest mitjà per transmetre tots els meus sentiments ara mateix.
Com moltes vegades ha estat un lloc a on he pogut expressar-me, abocar tots els meus sentiments, dolors, alegries, tristors...
Ara mateix sento un dolor indescriptible i, només persones com tu, germanet, podies entendre.
Voldria dir-te tantes coses que necessitaria un altre vida com la que hem viscut per dir-les.
Ara mateix em quedo amb tot el que m'has donat i que mai oblidaré.
Se que cada dia al aixecar-te era una lluita intensa contra la dama negra, però no ha guanyat, estaràs dins del record de tots, viu, intens, alegre i ple d'amor com el que tu transmeties.

No afegiré res més, de moment, crec que aquesta "presència orgànica" diu molt de qui ets.

Un petó amb amor.


T'estimo...


Josep

dilluns, 6 de febrer del 2012

dimecres, 18 de gener del 2012

Potser



Potser 
si tot anés al revés 
si el món ja no girés 
i la lluna il.luminés el que va ser

Potser
llençant-me sense por a res
obriria les ferides al pas del temps
prolongant aquest turment

Potser
dibuixant sense paper
sembla que sigui l'aigua la que asseca 
quan plou al teu parer

Potser
patir ja no val per res
si el temps deixa un segell en el intent
és el meu cos un sol fragment?


Deixar de pensar i de rumiar
la vida és la vida i no canviarà
deixo de plorar i començo a lluitar

El que podria ser ja no ho serà pas
les agulles giren sense preguntar
i el rellotge accepta el pas, ressignat

El que podria ser ja no ho serà pas
segueixo el camí i trobo la veritat
i el rumb m'encomana ganes de provar

I de somiar
i de somiar…

Hores i hores esperant-te 
tota la vida buscant-te 
i ja et sento aprop

Hores i hores esperant-te 
tota la vida buscant-te 
i ja et sento aprop

Potser



PEP

dijous, 5 de gener del 2012

Carta de Reyes


Hoy es la noche mágica por excelencia.
¿Porqué escribo este post en castellano? jajajajaja
Resulta que quiero hacer mi carta a los Reyes magos de Oriente. Siempre les he escrito en catalán y, he hecho unas cuantas cartas.
Pero la primera carta que hice a los Reyes Magos la hize en el cole y, en castellano. Hoy la hago en castellano para rendir un pequeño homenaje a esa primera carta a los Reyes que hize de una manera totalmente inocente.
¿Que pedí? no me acuerdo, pero probablemente cosas para mi, para llenar mi pequeño egoismo infantil.

Ya haze unos años que no pido nada para mi, seguro que me faltan cosas, pero cada vez que pienso en lo que necesito, veo que no necesito nada de nada. Lo tengo todo, lo material es solo eso, materia.
Pero lo que necesito de verdad está!!!
A veces hay menos y, a veces más pero existe. 
Tengo felicidad,
Tengo gente,
Tengo comprensión, soy comprendido.

En este escenario solo pido una cosa...

Que todo el mundo pueda llegar a tener lo mismo que yo. Como siempre se lo pido a Baltasar, porque es mi rey...

¿Cual es el tuyo?

PEP