dimarts, 28 de desembre del 2010

La pedra


Bufff, quant  pesa!!!
Hauràs de fer músculs per aguantar-la.
O potser...
Seria millor llençar-la?
Crec que no val compartir-la...
La meitat de la pedra també pesa.
No podràs amb ella.


PEP

dimecres, 22 de desembre del 2010

Ponts o murs?



Avui m'ha arrivat aquesta frase:


"Si te siente solo, es porque construistes muros en vez de puentes"


És anònim...ni que no ho fos. Afirmacions gratuites. 


Un pont es per passar un obstacle, oi? Obstacle és igual a problema, oi? Doncs faré un raonament també gratuit, recordant-me de les clases de llògica de primer de BUP (si he dit BUP i no ESO, que passa?)


Si obstacle és igual a problema i,
un pont és per saltar obstacles...
Fas un pont per evitar el problema


Si...evites problemes, ets un covard (algú m'ho va dir un dia).
El que fa ponts és un covard.


Resultat: Aquesta frase, està feta per covards.


Però el que va fer la frase no va contar amb una variable al problema. Quina?
El que ha construït un mur és per una raó i, no és gratuita. El que ha construit un mur és que ha afrontat molts problemes i només li queda no rebre més òsties. 


Està bé afrontar els problemes...
Està bé construir ponts...
Però,
Prou d'òsties!!!!
Ara faig un mur doble, d'acer i reforçat.




PEP


PD: És la meva palla mental d'avui.



dilluns, 13 de desembre del 2010

Estopa



Avui al programa d'Albert Om, el convidat, han estat els Estopa. Ara torno a recordar alguna cosa que havia oblidat per complert. Havia oblidat el perquè m'agraden, el perquè tinc casi tota la seva discografia, piratejada, ho se, però amb ells no crec que els importi tant, com a d'altres artistes.


La seva filosofia de vida:
- Què és el que més us preocupa...
- El meu Lumbago (Albert, si pensaves que els importaria wikileaks, jajaja)


Un altre moment estelar:
- Falta poc pel concert, ja teniu preparada la roba?
- La que portem...
- No us poseu res d'especial?
- Pal concierto vamos con la misma ropa que llevamos. Quizás me canvie la camiseta. No es por "guarrismo", es que no me quiero disfrazar.


Yo flipava, tenien la misma alegria a la cara que el Dalai Lama. Un està tot el dia col.locat meditant i els altres meditant com col.locar-se, jajajaja.


Uns texans, unes bambes i una samarreta i...Cacho a cacho.


Salimos de la cárcel, metemos la primera,
en el loro Deep Purple, chirrían las cuatro ruedas.
Vamos marcando el paso. Vamos rompiendo el hielo.
No hacemos ni puto caso de las señales del cielo.





PEP

Llave y cerradura


Una cita del llibre que estic llegint; Ell fa l'amor per primer cop amb 18 anys, amb una dona que coneixia perfectament aquest ofici.


"Dio gracias al Inefable por haberle concedido seguir siendo libre, por conservar intactos sus miembros y su mente, por haber creado a los hombres y a las mujeres de tal forma que, cuando se unían, ambos encajaban como una llave y una cerradura, y por haberle permitido sobrevivr lo bastante como para conocer aquel día."


PEP

dissabte, 11 de desembre del 2010

Amiga


Ahora que te busco y tú no estás, recuerdo
que sólo la tristeza quiere hablar conmigo.
Ahora que la lluvia se ha llevado
el último jirón de tu vestido
ahora que he olvidado lo que soy
recuerdo en el pasado lo que he sido.

Si he sido lo que fui fue por tu cuerpo
si he sido noche fue tu noche quien lo quiso
si he sido beso es que mis labios
aprendieron a ser beso para ti.
Si he sido lo que soy fue en tu regazo
si he sido vida fue por darte a ti la vida
Amiga, amiga
qué dulce esa palabra suena hoy.
El tiempo no fue tiempo entre nosotros
estando juntos nos sentimos infinitos
y el universo era pequeño comparado
con lo que éramos tú y yo.
Si fuiste lo que fuiste fue en mi casa
que para ti fue tu palacio y tu guarida
Amiga, amiga
qué dulce esa palabra
y qué sencilla esa palabra suena hoy.

No hay noche más oscura que esta noche y el frío
se va depositando en los rincones del alma
y ahora que el silencio va borrando
La suave vibración de tus palabras
ahora que no soy apenas nada
recuerdo lo que fui cuando no estabas.


Soledat




Ja veig que així serà, per sempre més...
- Perquè tu vols !!!

D'acord, doncs serà per això.
Racional i conformista amb la situació


PEP

dimarts, 7 de desembre del 2010

Qui és la teva mare/ pare?





Avui m'han passat un escrit d'aquests que circulen per internet massivament, una molt bona amiga.
És un escrit que està dedicat a aquest col.lectiu, a vegades oblidat, i a vegades reconegut, en funció del que el compares. Són les mares.
Jo sóc de les persones que creuen que qualsevol reconeixement és poc i, no només perquè en tinc una, què és la més fantàstica, sino, perque en conec moltes, entre elles, la mare dels meus fills que, malgrat la situació de separació, és admirable com a mare. Moltes vegades quede curt allò de "madre coraje". però...

Existeix el "padre coraje".

Crec que hi ha un col.lectiu, del qual en formo part, que a vegades es quede sense reconeixement. Hem d'admetre que, en aquests temps que corren, moltes de les coses que diu l'escrit, també es poden traspassar, tranquilament, i sense por a equivocar-se, a la figura del pare.

Em sento totalment identificat, si algun dels meus dos fills em dediqués aquest escrit, perquè em considero mare/ pare alhora i, com a qualsevol mare, em cauria alguna llàgrima. I com jo molts.



- Mamá/ papá es esa señora que lleva en el bolso un pañuelo con mis mocos, un paquete de toallitas, un chupete y un pañal de emergencia.
- Mamá/ papá es ese cohete tan rápido que va por casa disparado y que está en todas partes al mismo tiempo.
-Mamá/ papá es esa malabarista que pone lavadoras con el abrigo puesto mientras le abre la puerta al gato con la otra, sosteniendo el correo con la barbilla y apartándome del cubo de basura con el pie.
-Mamá/ papá es esa maga que puede hacer desaparecer lágrimas con un beso
-Mamá es esa forzuda capaz de coger en un solo brazo mis 15 kilos mientras con el otro entra el carro lleno de compra
-Mamá/ papá es esa campeona de atletismo capaz de llegar en décimas de segundo de 0 a 100 para evitar que me descuerne por las escaleras.
-Mamá/ papá es esa heroína que vence siempre a mis pesadillas con una caricia
-Mamá/ papá es esa señora con el pelo de dos colores, que dice que en cuanto tenga otro huequito, sólo otro, va a la peluquería.
-Mamá/ papá es esa cantante que se inventa las canciones más tontas que me hacen reír y bailar
-Mamá/ papá es esa chef que es capaz de hacerme una cena riquísima con dos tonterías que quedaban en el refri porque se le olvidó comprar, aunque se quede ella sin cena
-Mamá/ papá es ese médico que sabe con sólo mirarme si tengo fiebre, cuánta, y lo que tiene que hacer
-Mamá/ papá es esa economista capaz de ponerse la ropa de hace cientos de años para que yo vaya bien guapo
-Mamá/ papá es esa cantante que todas las noches canta la canción más dulce mientras me acuna un ratito
-Mamá/ papá es esa sonámbula que puede levantarse dormida a las 4 de la mañana, mirar si me he hecho pis, cambiarme el pañal, darme jarabe para la tos, un poco de agua, ponerme el chupete, todo a oscuras y sin despertarse
-Y eso no es todo… además trabaja fuera de casa. Y papá también.
¿La ves? Es aquélla, la más guapa, la que sonríe

Ho veus? Es aquell, el més guapo, el que sonriu


I us dic de debó, que jo i d'altres que conec també ho han fet.

PEP

dimarts, 23 de novembre del 2010

Vive la vida

Ben alt i ben fort !!!!!!!!!!



Un cop i un altre, i un altre, i un altre, i un altre...

MÉS ALT, SI US PLAU...MOLT MÉS ALT !!!!!!!

CRIDAAAAAAAAAAAAAAAAA



PEP

diumenge, 21 de novembre del 2010

no es muy tarde


Dime como has estado,
Dime que es lo que has vIsto,
Dime que te gustaría verme también,
Porque en mi corazón ya no hay nada de sangre,
Mi copa está vacía de amor,
Sin poder tomar otro sorbo aunque quisiera.

Pero no es demasiado tarde,
No es demasiado tarde para amar.

Mis pulmones no tienen aire,
Los tuyos están llenos de humo,
Y ha sido así durante tanto tiempo,
He visto a gente intentar cambiar,
Y se que no es fácil,
Pero no vale la pena el tiempo que sea.

Y no es muy tarde,
No es muy tarde para amar,
Para amar..
para amar,
para amar

NORAH JONES


PEP

divendres, 19 de novembre del 2010

Cuando me amé de verdad



Cuando me amé de verdad comprendí que en cualquier
circunstancia, yo estaba en el lugar correcto, en la hora
correcta y en el momento exacto y entonces, pude relajarme.

Hoy sé que eso tiene un nombre…”Autoestima

Cuando me amé de verdad, pude percibir que mi angustia y
mi sufrimiento emocional, no es sino una señal de que voy
contra mis propias verdades.

Hoy sé que eso es…”Autenticidad

Cuando me amé de verdad, dejé de desear que mi vida fuera
diferente y comencé a ver todo lo que acontece y que contribuye a
mi crecimiento.

Hoy eso se llama…”Madurez

Cuando me amé de verdad, comencé a percibir como es
ofensivo tratar de forzar alguna situación, o persona, solo
para realizar aquello que deseo, aún sabiendo que no es el
momento o la persona no está preparada, inclusive yo mismo.

Hoy sé que el nombre de eso es…”Respeto

Cuando me amé de verdad, comencé a librarme de todo lo que
no fuese saludable…, personas, situaciones, todo y cualquier cosa
que me empujara hacia abajo. De inicio mi razón llamó esa actitud
egoísmo.

Hoy se llama…”Amor Propio

Cuando me amé de verdad, dejé de temer al tiempo libre y desistí
de hacer grandes planes, abandoné los mega-proyectos de futuro.
Hoy hago lo que encuentro correcto, lo que me gusta, cuando quiero
y a mi propio ritmo.

Hoy sé que eso es…”Simplicidad

Cuando me amé de verdad, desistí de querer tener siempre la razón y
con eso, erré menos veces.

Hoy descubrí que eso es la…”Humildad”


Cuando me amé de verdad, desistí de quedar reviviendo el pasado y
preocuparme por el futuro. Ahora, me mantengo en el presente, que es
donde la vida acontece. Hoy vivo un día a la vez.

Y eso se llama…”Plenitud

Cuando me amé de verdad, percibí que mi mente puede atormentarme y
decepcionarme. Pero cuando yo la coloco al servicio de mi corazón, ella
tiene una gran y valiosa aliada.

Todo eso es…”Saber Vivir

No debemos tener miedo de confrontarnos, hasta los planetas chocan
y del caos nacen muchas estrellas.


Charlie Chaplin

Celine Dion Because You Loved Me



dijous, 18 de novembre del 2010

dilluns, 15 de novembre del 2010

somni meravellós



Ha estat un somni meravellós.
Avui t’he somiat.
Estaves lluny, molt lluny, entre ombres difuminada. Però he tancat els ulls i he escoltat la teva veu mai sentida, he vist la teva silueta mai vista i olorat la fragància engalipadora.
He anat apropant-me sense mirar el terra, amb la por de caure, però més por tenia d’obrir els ulls i no veure tot el que la meva imaginació estava construint.
El pessigolleig a la panxa va pujar de nivell. Ara era un tremolor que anava passant-me per tot el cos.
Vaig arribar a cegues i em vas donar la ma...
Va ser en aquell precís moment que vaig adonar-me del teu tacte. Un dels sentits que encara no havia imaginat.
Dolçor, tranquil·litat, serenor...
No vaig obrir-los, no volia trencar el moment.
Hi ha cops que maleeixo la imaginació, la meva imaginació.

PEP

diumenge, 14 de novembre del 2010

Y puede ser que me equivoque otra vez



Hi ha papallones a la panxa.
Sempre han estat, amagades, esperant el moment de sortir.
En algun moment han sortit, han tret el cap, han volat una mica i han tornat al cau.
Però és inevitable, oi? Tornaran a sortir i aquest cop, potser volaran més i més lluny i, potser, ja no tornaran al cau, a on es senten segures...
I em recorda una cançó que diu: “Y puede ser que me equivoque otra vez”, pero “la vida me dice que me toca a mi, eso de sentirme bien”.
Si, és la meva manera de viure, de ser feliç, no en conec un altre.
Caminar pel mateix camí, fent camí junts, fent un viatge, parlar, confidències...
Poder es va acabar, poder torna a començar, poder serà per tota la vida, o...potser mai, però “Y puede ser que me equivoque otra vez”. Ja tan se val, el que si que es veritat es que “la vida me dice que me toca a mi, eso de sentirme bien”.
Un sospir

PEP

Si tú no vuelves



Si tú no vuelves
se secarán todos los mares
y esperaré sin ti
tapiado al fondo de algún recuerdo


Si tú no vuelves
mi voluntad se hará pequeña...
Me quedaré aquí
junto a mi perro espiando horizontes


Si tú no vuelves
no quedarán más que desiertos
y escucharé por si
algún latido le queda a ésta tierra


Que era tan serena
cuando me querías
habia un perfume fresco que yo respiraba
era tan bonita, era así de grande
no tenía fin...


Y cada noche vendrá una estrella
a hacerme compañía
que te cuente cómo estoy
y sepas lo que hay


Dime amor, amor, amor
estoy aquí ¿no ves?
Si no vuelves no habrá vida
no sé lo que haré


Si tú no vuelves
no habrá esperanza ni habrá nada
Caminaré sin tí
con mi tristeza bebiendo lluvia.

dijous, 11 de novembre del 2010

On ets ara que et necessito?




Sempre al costat, sempre

Un dia vaig donar la volta i…

No hi eres

On ets ara que et necessito?
On és la teva ma?
On és la teva llum?
On és la mirada?

Vas marxar
No hi ha ma
Hi ha foscor
No veig res més…

Crido i em sento…en silenci
Si, perquè neixi lo nou, ha de morir lo vell
Ha mort!!!!


Pep

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Pensament



Avui tinc un record molt especial, un pensament aflora de dins meu, mig amarg, per tot el que no he pogut fer al teu costat, mig feliç perquè se que estàs bé…segur.
Fa deu anys…
Només tinc un desig en aquest moment. El dia que torni al teu costat vull explicar-te tot el que m’ha passat i que no has viscut amb mi. Explicar-te els cops que m’he equivocat, que he caigut i que he tornat a aixecar-me.
Segur que ho has vist, segur, allà on siguis…les teves llavors estaran un dia al teu costat i parlarem…tota l’eternitat.

Una abraçada (les que no t’he fet) i un petó (els que no t’he donat)
Josep (tal i com em vas posar)

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Sentiment


Una ma molt gran ha tornat a aparèixer. Més gran diria jo...
Ha tornat, però aquest cop m’ha colpejat amb tota la fúria. Inclús diria que...s’ha encebat amb mi.
És complicat descriure el dolor, el mal. Crec que no ho aconseguiré. M’havia oblidat d’aquest sentiment.
És el sentiment més dolorós, maliciós, cruel, desesperant, que he conegut.
L’únic que m’esperança és que aquest cop s’ha allargat una mica més en el temps.
Potser m’he fet gran, potser m’he acostumat, potser...
O simplement aquesta última bufetada ha estat per tirar de memòria, per veure coses que no havia vist, per mirar dins i no fora.
M’enganyo? Crec que he estat mirant dins meu i evolucionant, quan el que feia era mirar fora i involucionant?
Què he estat fent?
No ho se, però aquest sentiment és el que em fa pensar, cridar, treure fora tota la ràbia i dolor.
Gràcies sentiment maligne. Crec que la meva ispiració neix de dins teu
Pep

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Protecció




Una nit més vigilant, sense dormir. Aquell somni es repeteix nit rere nit, un cop i un altre.
Dolços dies d’infantesa, en els quals, les nits màgiques, com en un conte de fades sovintejaven. Somnis dolentes que algú, s’encarregava de que parlessin de prats verds, aigües pures i altes muntanyes. Mal sons convertits en fantàstiques històries. Vas ser Tu, qui ho va fer possible, Tu qui els va convertir.
Aquella nit fosca, misteriosa, amb sabor agre de pensaments porucs, com tantes altres. De sobte la llum, clara, transparent, amb tons misteriosos i, sobretot, mística. Mística, en aquella edat no podia definir-ho així, però que amb el pas del temps em vaig adonar que era la paraula que millor et podia definir.
Simbiosi entre llum i humanitat, entre nen i adult. Cor gran, saviesa, dolçor. Així ets Tu.
Aquella nit vaig estar protegit. Ningú es podia apropar a mi, ningú em podia fer mal, ningú...Una nit i un altre em cuidaves, no necessitava a ningú més, Tu i eres.
Una nit l’Infant va morir, ja no hi eres per protegir-lo, vas desaparèixer tal i com una nit vas aparèixer...de cop!
Ja no has tornat, se que tampoc t’he buscat. Però ara me’n adono, ara que “Aquell somni es repeteix nit rere nit, un cop i un altre”.
Ara hi ha qui et necessita, i has d’estar amb ells, ho entenc...jo ja vaig morir una nit.
Hi han nits fosques, molt i molt fosques i la llum, la llum que em donaves se on és. La trobaré, només haig de tancar els ulls i...

PEP

dilluns, 27 de setembre del 2010

El valor que no se ve - Laura Pausini





Caus i caus. Però has de tornar a aixecar-te. Busca el valor.
Si caus tens dues opcions. Quedar-te a terra o aixecar-te

Gràcies per aquest regal




PEP

dimecres, 22 de setembre del 2010

Avui és un bon dia




Avui és un bon dia per expressar. Avui és un bon dia per deixar anar. Avui és un dia a on les emocions i els sentiments estan a flor de pell. Avui és un bon dia per moltes coses. Avui vull parlar. Avui vull pensar. Avui em vull emocionar.
Tots els dies son iguals, oi? Tots tenen 24 hores, doncs...
Què és el que fa que es torci de tant en tant?
No...la vida és massa bonica
Avui és un gran dia, i ahir, i abans d’ahir, i demà, i demà passat...
Bon dia a tothom!!!!!!!!!!!!!!!
PEP

dilluns, 13 de setembre del 2010

Torna



Quin dia més calorós. És un molt mal dia per fer la neteja de casa, però...s’ha de fer, veritat? Algun dia s’ha de fer.
He començat ben d’hora, tinc ganes de fer moltes coses, però primer vull deixar-ho tot ben net. Ells bé s’ho mereixen.
.
.
.
Bufff!!! Crec que han passat més de mil hores, estic rebentat, no puc més. Entro a l’habitació petita i em poso a netejar el pols de les prestatges. És per veura-ho. Molts llibres, de tota mena. Potser he llegit un vint per cent dels llibres que tinc, però...i no es que no m’ha agradi llegir, no, no és això, però el ritme que porto els últims temps és de bojos. Cada dia és una història diferent i una rutina alhora. De bojos, però...Ells bé s’ho mereixen.
.
.
.
Mentre netejo l’ordinador, se’m cau un drap sota el moble. Allà hi ha un calaix, que no faig servir gaire.
.
.
.
Vaig obrir-lo;
Vaig mirar dins;
Vaig quedar-me de pedra;
Vaig plorar...
.
.
.
Recordo que ahir a la tarda el meu fill petit se’m va quedar mirant. Jo estava quiet com una estàtua, amb els braços a la cintura mirant sobre del meu llit. Tenia tota la roba per plegar. Jo no m’havia adonat que em mirava i de sobte em diu:
- Papa, vols que t’ajudi?
- A que vols ajudar-me fill?
- A plegar la roba de sobre el llit.
- Perquè m’ho dius això?
- Es que et veig amb cara de preocupat, com si tinguessis molta feina. Jo no vull que et preocupis de res papa.
Tenia el nus a la gola, no podia respirar. Notava com els ulls se m’inflaven de llàgrimes que volien sortir, i que no sortirien...no davant d’ell.
Vaig ajupir-me a la seva alçada i li vaig dir.
- No et preocupis...per això estan els grans. Au!!! Ves a jugar amb el teu germà que la roba la plegaré més tard.
.
.
.
Quan vaig obrir el calaix de sota l’ordinador, vaig plorar el que no vaig plorar ahir a la tarda. Vaig caure al terra de cop, assegut, suant, amb llàgrimes i gemecs. Vaig estirar la ma per acabar d’obrir bé el calaix i amb tremolors a les mans vaig agafar-ho.
Ja no ho recordava, ho tenia a les meves mans, vaig apretar-ho tant com vaig poder al meu pit, com si intentés que no sortís del meu cos, que fos part de mi. Tenia la necessitat que estès en contacte amb el meu cor.
.
.
.
Crec que durant uns minuts vaig perdre totalment la noció del temps. Alguna cosa va passar quan vaig tancar els ulls i ho vaig apretar contra el meu pit. Vaig estar transportat a un altre moment, a un altre dimensió, a un raconet del meu cervell mort fins aquell moment.
.
.
.
Torna, si us plau, torna. D’acord, ho se...no ha de tornar.
PEP

dimecres, 18 d’agost del 2010

cierra la puerta del pasado




Es la ley de la vida que cuando se nos cierra una puerta, se nos abre otra. Lo malo es que con frecuencia miramos con demasiado ahínco hacia el pasado y añoramos la puerta cerrada con tanto afán, que no vemos la que se nos acaba de abrir.


Mago de oz - La Rosa de los Vientos

Algú m'ha deixat aquest video i...m'agradat.



dimecres, 11 d’agost del 2010

METAMORFOSI




Recolzat en la barra d’un bar de mala mort. Acabant la seva copa, amb la mirada perduda en l’infinit, sense cap punt de referència, mal vestit. Va acabar el cul del got del seu “cubata”, i tal com alçava el braç per que caigués l’ultima copa d’aquell maleït líquid, va perdre l’equilibri i caigué desplomat.
Tot el seu voltant eren voltes com una nòria. Tothom reia.
Va marxar d’aquell lloc, moll, es va tocar i tenia una ferida al cap, producte de la caiguda. Cansat, perdut, acabat...

Aquella nit va somiar que en un cotxe luxós, una nova feina, roba nova, amics al seu voltant...De sobte, i com si fos una revelació, va donar un bot i s’aixecà amb energia. Es va adonar que aquell somni era un missatge. Un missatge del seu subconscient, que li deia que la seva vida necessitava un canvi. Un canvi ràpid.

Aquell mateix dia i sense perdre ni un segon, va començar a posar-se en marxa. Va decidir canviar de feina, i al cap de poc temps ho va aconseguir.

Es va comprar roba nova, elegant, moderna...Anava al gimnàs.

Cotxe nou, va ampliar el seu cercle d’amistats.

Des de feia temps que no reia tant.

Un dia, quan anava a la dutxa i s’estava desvestint davant del mirall de l’habitació, es va fixar en un detall.

A mesura que anava traient-ne roba, es reflexà al mirall. Quan es va treure tota la roba va veure que la imatge que es presentava davant seu, era exactament la mateixa que abans del canvi. Tenia la mateixa cara, el mateix cos, els mateixos pels. No havia canviat res de res.

Perquè gastar tants recursos sinó ha canviat res?

Ho va veure clar, només va canviar l’aparença, la part de fora d’ell. El seu treball va ser molt fàcil, canvio tot l’exterior i llestos.

NO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Res havia canviat per dins. Es va adonar que el treball que tenia que fer no era de maquillatge, sinó un treball interior.

Els veritables canvis en la nostra vida són els que es fan per dins, no els que es fan per fora.

PEP

dimarts, 20 de juliol del 2010

Com vols curar una ferida que no veus?



Hi han coses que em trasbalsen, que no entenc, que em costen de pair. Ho se !!!
El que està al meu costat ho pateix. Canvis d’humor sense cap sentit. Ara bé, ara malament i, el més fotut de tot, no ho dic. No ho explico.
Hi ha qui m’ajuda, ho se, no accepto gaire les ajudes, oi?. Hi ha qui em dona la ma, i no l’agafo. I encara més, hi ha qui em dona el cor, la vida, els sentiments, les emocions, TOT i...sense demanar res a canvi, només jo. Increïble, més que això...Im-bècil (dues paraules).
Però ara ho se, he après. M’ha costat, molts dies de soledat, d’una soledat consentida, consentida per mi, és clar. Buscant-la. Veient del que sóc i del que no sóc capaç. Aprenen de mi. Evolucionant.
Si, un altre cop evolucionant, tants cops com faci falta.
Però ara estic tranquil. Tot el que em costava pair, tot els meus canvis d’humor, tot !!!
Ara tot comença a tenir sentit. Es un camí que tenia que passar tot sol, és un camí que tenia que aprendre a fer. Objectiu? Cap, cap ni un.
Havia de veure coses, que ja he vist. Havia de passar per camins que no havia passat. Havia de "fotrem" d’òsties jo solet.
- Ui!! Què has fet? Per on has passat? Jajajajaja. No he fet res més que pensar, pensar i pensar. Qui em coneix, ja ho sap això de mi. No necessito fer puènting, ni agafar el cotxe a 300 km/h, per viure sensacions abans no viscudes, no...això no va amb mi. Tampoc em fa falta tirar-me als braços de ningú per explicar penes, nooooooo, això tampoc. I qui ho pensi, doncs ja sap el que penso i si no ho sap...és que no em coneix.
He vist les meves ferides. Abans les tenia, però no les veia. Ara ja comencen a cicatritzar. Però m’havia de donar conta que estava sagnant, sinó, com vols que curi la ferida?
Ara tinc una motxilla menys pesant, unes ferides que les puc veure i...una vida per davant, una vida increïble, plenes de coses per descobrir, plenes d’emocions, de petites coses, que al cap i a la fi, és el que conte. Aquestes petites coses que normalment no ens adonem i que estan. Un cop te n’adones de que hi son, és quan comences a valorar-les.

divendres, 9 de juliol del 2010

millor tard que mai...



La reproducció dels coloms:

Els coloms...uns grans coneguts nostres, però uns grans desconeguts al mateix temps. Els veiem en parcs i jardins, en places, banyant-se a les fonts, en resum, uns animals cosmopolites. Però...t'has preguntat mai com es la seva reproducció? Doncs ara t'ho explicare, en 500 paraules (aproximadament).

Primer de tot, cal saber que són uns animals que provenen de l'evolucio dels dinosaures i que comparteixen alguns trets dels mamífers com per exemple el fet de tenir la sang calenta. Que són animals coberts de plomes, i que el mascle i la femella son gairebe iguals; tant sols es diferencien pel tamany, ja que el mascle és una mica més gran, i té un lleuger toc de color verd platejat al coll, i quan festeja la femella emet un cant característic per tal d'enamorar-la.

Pel que fa a l'acte reproductiu en si, que és el que ens interessa, comença primer en l'elecció del territori; un lloc proper a on hi hagi aigua i aliments. Després el que fa és marcar-lo, és a dir lluita aferrissadament amb altres coloms que el vulguin ocupar. Un cop te això, ja es pot dedicar a buscar la femella dels seus somnis.

Val a dir que normalment és un animal d'una sola parella durant tota la temporada, i que quan arriba l'època reproductiva, comença a festejar-la amb el seu cant i demostració de masculinitat. Un cop la femella l'ha escollit a ell, i després d'un joc previ i de respondre-li també cantant de forma característica, li puja a sobre i es produeix la unió de les dos cloaques, que dura només uns pocs segons. Durant aquest temps el mascle expulsa els espermatozoides (recordar que no té membre sexual) i que la femella els recull amb la seva cloaca. Interiorment té un conducte que condueix el semen cap al lloc on té els embrions, i allà són fecundats. Quan s'acaba l'acte sexual el mascle expolsa les seves plomes i es fuma un cigarret ja que acaba exhaust.

Al cap d'uns dies, quan ja s'ha format la closca en els embrions, la femella expulsa els ous ja fecundats (normalment dos) i els diposita al niu que han fet entre els dos. Comença un període d'incubacio en el que també es ajudada pel mascle.

Bé fins aquí aquest petit article de divulgació de collita pròpia juntament amb la col.laboració d'algunes webs i de la wiki!!


Gràcies per aquest article, més de collita pròpia que amb ajuda, jeje

PEP

dissabte, 3 de juliol del 2010

Protector solar

Això m'ho va deixar, ara farà uns tres anys (tu saps perquè), algú que m'estiimo molt i, a més, m'aprecio com a persona i com a ser individual que ha conseguit ser, amb esforç i tenacitat. Mirall de superació personal. El meu germà, Jordi...



PEP

divendres, 2 de juliol del 2010

Dear Mr. President

M'ha deixat aquest regalet al mail. Només cal mirar aquí. També hi ha gent al carrer, gent a l'atur, gent que demana, gent que mora sense família que els plori. Nens que han de demanar, sense família. A l'atur... No poder arrivar a final de mes. AQUÍ TAMBÉ, ALGÚ, HAURIA DE DONAR-SE UN TOMB PEL CARRER...No se si, aleshores, podria anar amb el front alt.

dimecres, 30 de juny del 2010

L'homenet



Varen passar una Pàsqua normaleta, com casi cada any. Divendres al camp, diumenge padrins i mones i dilluns a menjar-la. Tot era prou normalet...amb la família, amics, etc. Tret de que aquell any ella portava un "bombo" per panxa.

Un cop acabada la Pàsqua, com si el nadó ho sabés, va arrivar el moment de sortir. Aquell gest d'abans de nèixer, de deixar gaudir d'aquells dies de festa als seus pares, a l'entorn, és quelcom que després marcarà el propi caràcter de la seva vida, sempre pendent de satisfer i no ser satisfet.

Va ser un nen normalet, no destacant en res, no molestant a ningú, no fent, ni que els demés li facin. Passan de puntetes per la vida, sense deixar gaire petjada. No problemàtic, inclús, diria jo, amb un punt d'autisme que el feia més desaparcebut, als sentits dels demés.

Diuen te per cada cosa que fem s'en resenteix tot el món. Us ben asseguro que no pas ell, no. Varen passar els dies i la vida per devant dels seus ulls i, amb una mena de transtorn d'atenció, no detectada de manera precoç, del que passava pel seu voltant, no se n'adonava de res.

Bateig, comunió, EGB, viatge de fi de curs, BUP, servei militar...tot era passar i seguir inèrcies existents. Compres de cotxe, pis, casament, nens, divorci...tot, tot era seguir endavant, sense cap tipus de pena ni glòria, sense aspiracions clares, sense objectius marcats. Ni siquiere gaudit-ne de la vida, ni siquiera tenint-ne l'oportunitat.

Una vida que, vista des del vol d'un ocellet, veuria un cos sentat en el balcó de la seva terrassa, sense fer res, inert, sense vida, veient passar els dies per davant dels seus ulls.

Vet aquí que l'únic que queda en aquest homenet és un pessic d'imaginació. Una imaginació nomées feta servir per poder volar en moments concrets, sentat devant del seu ordinador, imaginant-se palles mentals vàries.

Però aquesta imaginació, no deu ser bona tampoc, fa mal. Fa mal a l'entorn...sense voler-ho fer, fa mal.

Doncs aquest homenet que ha passat la vida intentant sempre no fer mal a ningú, protegint i no estimant-se gaire és va adonar que el fer servir la seva imaginació podria crear problemes. Ell no vol mai de problemes, ell no vol mai de conflictes...

Així que, arrivat a aquest punt, l'homenet va decidir pensar, pensar en el seu futur, pensar si estava bé o malament fer el que estava fent. Si fer servir l'única eina creativa i fantasiosa que tenia era bo, o era dolent.

I va pensar, tota la nit, tot el dia...va pensar molt..

Aleshores va decidir. VA DECIDIR amb, com diuen els nens, amb lletra de pal.

Tot això em recorda una cançó de sopa de cabra, recordeu? L'Empordà


Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava,
dormint la mona a la vora del Ter
però ell mai no si tirava.

PEP

dilluns, 28 de juny del 2010

Una mirada



Avui t'he vist, si...

Només t'he mirat, però m'has tornat la mirada, no ha fet falta res més, oi? Ho sabem. Sabem que en cadascuna de les nostres mirades hi ha un misstge, hi ha un poema, un vers perfecte.

He notat com una llum sortia dels teus ulls, una llum clara, neta, cristal.lina, d'un color...amb el teu nom. Aquest color té el teu nom, no hi ha cap altre color que pugui descriure la bellessa dels teus ulls, de la teva mirada.

T'he deixat anar mil paraules, en un segon. T'he dit, en un segon, en una mirada, el que sento, com m'ha anat el dia, com...et dessitjo, com és de bonic mirar-te, com necessito tacar-te, sentir-te, escoltar-te.

En un segon...en una mirada.

I m'has respós, si !!! No m'ho diguis...tranquila, no és impossible, recordes?

I un cop més surt Don Quixot buscant i imaginant la seva Dulcinea, un altre cop dorm despert, un altre cop l'estat de vigília, el fa tornar més boig.

Però una cosa si que us puc dir...és veritat està boig, però boig d'amor. Morirà, boig d'amor...

Una malatia crònica? un accident?

No, si el deixes escollir, voldria morir enamorat, voldria morir boig d'amor... amb tu senyora meva, amb tu Dulcinea, amb tu.

PEP