diumenge, 31 d’octubre del 2010

Pensament



Avui tinc un record molt especial, un pensament aflora de dins meu, mig amarg, per tot el que no he pogut fer al teu costat, mig feliç perquè se que estàs bé…segur.
Fa deu anys…
Només tinc un desig en aquest moment. El dia que torni al teu costat vull explicar-te tot el que m’ha passat i que no has viscut amb mi. Explicar-te els cops que m’he equivocat, que he caigut i que he tornat a aixecar-me.
Segur que ho has vist, segur, allà on siguis…les teves llavors estaran un dia al teu costat i parlarem…tota l’eternitat.

Una abraçada (les que no t’he fet) i un petó (els que no t’he donat)
Josep (tal i com em vas posar)

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Sentiment


Una ma molt gran ha tornat a aparèixer. Més gran diria jo...
Ha tornat, però aquest cop m’ha colpejat amb tota la fúria. Inclús diria que...s’ha encebat amb mi.
És complicat descriure el dolor, el mal. Crec que no ho aconseguiré. M’havia oblidat d’aquest sentiment.
És el sentiment més dolorós, maliciós, cruel, desesperant, que he conegut.
L’únic que m’esperança és que aquest cop s’ha allargat una mica més en el temps.
Potser m’he fet gran, potser m’he acostumat, potser...
O simplement aquesta última bufetada ha estat per tirar de memòria, per veure coses que no havia vist, per mirar dins i no fora.
M’enganyo? Crec que he estat mirant dins meu i evolucionant, quan el que feia era mirar fora i involucionant?
Què he estat fent?
No ho se, però aquest sentiment és el que em fa pensar, cridar, treure fora tota la ràbia i dolor.
Gràcies sentiment maligne. Crec que la meva ispiració neix de dins teu
Pep

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Protecció




Una nit més vigilant, sense dormir. Aquell somni es repeteix nit rere nit, un cop i un altre.
Dolços dies d’infantesa, en els quals, les nits màgiques, com en un conte de fades sovintejaven. Somnis dolentes que algú, s’encarregava de que parlessin de prats verds, aigües pures i altes muntanyes. Mal sons convertits en fantàstiques històries. Vas ser Tu, qui ho va fer possible, Tu qui els va convertir.
Aquella nit fosca, misteriosa, amb sabor agre de pensaments porucs, com tantes altres. De sobte la llum, clara, transparent, amb tons misteriosos i, sobretot, mística. Mística, en aquella edat no podia definir-ho així, però que amb el pas del temps em vaig adonar que era la paraula que millor et podia definir.
Simbiosi entre llum i humanitat, entre nen i adult. Cor gran, saviesa, dolçor. Així ets Tu.
Aquella nit vaig estar protegit. Ningú es podia apropar a mi, ningú em podia fer mal, ningú...Una nit i un altre em cuidaves, no necessitava a ningú més, Tu i eres.
Una nit l’Infant va morir, ja no hi eres per protegir-lo, vas desaparèixer tal i com una nit vas aparèixer...de cop!
Ja no has tornat, se que tampoc t’he buscat. Però ara me’n adono, ara que “Aquell somni es repeteix nit rere nit, un cop i un altre”.
Ara hi ha qui et necessita, i has d’estar amb ells, ho entenc...jo ja vaig morir una nit.
Hi han nits fosques, molt i molt fosques i la llum, la llum que em donaves se on és. La trobaré, només haig de tancar els ulls i...

PEP