Ho se, sempre ambigu.
De tant en tant cansat. De tant en tant decebut, trist...com deies: “avui
t’he mirat i m’han entrat ganes de plorar...”, gràcies, és sincer, dins de la
teva perspectiva pre-pueril.
Però segueixo buscant dia a dia, aquella paraula, aquell gest, aquell
fet...i un dia, i un altre, es fa llarg, molt llarg, però hi crec. Comencen ha
haver pedres en el camí, i les vaig apartant amb el somriure a la boca.
I demà? Tornaré ha apartar les pedres?
Només fes, creu i, seguiré apartant pedres
Diguem!!
PEP