dimarts, 25 de desembre de 2007

Me revelo


Una caricia. NO

Un abrazo. NO

Un beso. NO

Un te quiero. NO

Un momento. NO


Me revelo


Una caricia, un abrazo,

un beso, un te quiero,

un momento. SI.

PEP

Preguntat i trobaràs resposta


Realment existeixen les coincidències? Les casualitats? Perquè passen les coses quan no las tens previstes? El cosmos s’ha tornat boig!


No, en el moment que la teva rutina es trenca és per alguna raó, mira de trobar-hi el sentit.
Un ser estimat ha marxat, perquè? Concentrat i trobaràs el perquè. Potser passen uns dies, potser unes setmanes o uns mesos, però hi ha una raó.


Potser no t’estimaves tant a aquella persona i no ha estat ella la que ha marxat, potser l’has fet fora (pensa-ho). I potser havies de viure sol la resta de la vida, o potser hi ha un altre persona, la qual t’ha estat buscant sense adonar-se tampoc, i tu l’has estat buscant a ella. Tots estem interrelacionats i el que faci un afectarà a la resta de l’univers, és inevitable.


Però, perquè intentar frenar el que és inevitable? Perquè estar malament tota la vida? Troba l’essència del teu ser i també trobaràs l’essència del ser que busques.


Ara tinc les coses molt més clares, he trobat les respostes a moltes preguntes. El que ha passat es que no m’havia formulat les preguntes correctes, en el moment que he fet la pregunta bona, he trobat la resposta bona.


També m’he trobat en una cruïlla cada cop i he agafat el camí correcte. Ara se el camí que haig d’agafar, se que hi ha obstacles, se que hi ha una paret, i potser no la podré passar mai, però se quin és el camí correcte, se quin és el camí que m’ha de dur la felicitat.

PEP

dissabte, 22 de desembre de 2007

somnis entre boires

">



Molta gent quan escolta música Heavy, pensa amb un grup de personatges dalt d'un escenari fent l'animal i sense cap tipus d'argument en les seves cançons, i sense musicalitat en els sons dels seus instruments. Gran equivocació.

També diuen que les millors balades que es fan són precisament de grups heavy. Per mostra un botó.

PEP

dijous, 20 de desembre de 2007

Records


En aquest moment en el que arriben dates molt senyalades pel seu component entranyable, es l’hora en la qual la memòria i els records es posen en marxa. Tots els Nadals han estat diferents, però deixeu-me remarcar que aquests, seran per a mi, un xic diferents. Ni bons, ni dolents...diferents.

De la mateixa manera que llances una canya al mar per a pescar, també tires un fil en el record per veure si ets capaç de recordar aquells moments en els quals t’has sentit feliç, t’has emocionat, has rigut, has plorat, t’has avergonyit, etc. Res d’això és dolent, és bo.

Et poden agradar, o no, els Nadals, et poden emocionar, o no. El que si que es veritat es que et fan pensar.

I escric això perquè he tirat el fil i m’ha vingut al cap dos records, i m’he emocionat, m’he emocionat de la primera vegada que em vaig emocionar i de l’última.

Fa molts anys vaig veure una pel·lícula, de fet no recordo el títol, ni siquiera recordo tota la pel·lícula. L’únic record que tinc és l’argument i els protagonistes.

Els protagonistes eren un cavall i el seu cuidador. El cuidador se l’estimava amb tot el cor i ànima, com un pare o una mare al seu fill, com un fill als seus pares, com a germans, com dos bons amics.

Al final de la pel·lícula el cavall entra a una “corrida de toros” muntat per un “picador”. La mala sort es va cebar amb el cavall i el “toro” el va enganxar i el va matar.

El seu cuidador era l’únic que tenia en aquesta vida, era l’únic que estimava, era l’únic amic que tenia, era l’únic...Ell va plorar pel cavall, pel seu fill, pel seu pare, pel seu germà, tenia el cor i l’ànima trencats, i jo...

Jo vaig marxar a l’habitació amb un nus a la gola que no pudia amagar, em vaig estirar al llit i vaig plorar com un nen...Però també recordo que en aquell moment jo era un nen, tenia 9-10 anys. Perquè no tenia que plorar? Si, tenia que plorar i també tenia que demostrar les meves emocions!!!, però em vaig amagar.

Crec que des de aleshores, sempre he intentat amagar les meves emocions. No així els sentiments que sempre els he deixat anar i els he compartit, però si les emocions.

I també recordo l’última vegada que em vaig emocionar sol. Es curiós però recordo perfectament la primera i última vegada. Va ser un article d’un bloc.

L’article que em van dedicar el 21/08/2007, es titula Pel meu germà:


Suposo que aquests 7 minutets de vídeo en circumstàncies normals ho hagués vist i prou, però tot el que ho va envoltar...desprès de llegir-ho, de veure-ho, de llegir els comentaris...Crec que no cal dir res...

PEP

dimecres, 19 de desembre de 2007

Sentir, compartir, amar


¿Estoy sólo?
Qué voy a hacer.
Un confidente, un mensaje mágico.
¿Quieres ser tú?
¿Hablarás conmigo?
Te diré un secreto.
¡Guárdalo en tu corazón! ¡No lo sueltes!!!!!
Pero por favor, también quiero saber tu secreto.
Será tuyo, será mío.
Dentro de mi corazón, dentro de mi alma.
Sólo necesito un momento al día.

Hablar.............Secretos compartidos.
Mirar...............Dentro de ti, dentro de mí.
Oír...................Como habla el corazón.
Oler.................El alma.
Tocar...............Caricias

Sentir, sentir, sentir.........

PEP

dimarts, 18 de desembre de 2007

Autocontrol



Normalment sóc un “tio” tranquil, es molt difícil que algú em tregui de polleguera. M’han fet moltes: però he aguantat.

No us confongueu, tampoc es que ningú m’aixafi, simplement intento estar al meu lloc en tot moment, sense que ningú s’ofengui.

Em surt bastant be, i la majoria de batalles les guanyo així. No es guanya res esvarant-se, cridar, etc. Be de fet l’únic que pots guanyar és que la teva vida duri menys.

Això requereix d’autocontrol. N’hi ha molts tipus de tècniques d’autocontrol, des de les religioses basades en les oracions, a les molt conegudes (i desconegudes alhora) orientals.

Però no parlaré de cap d’elles, perquè no les utilitzo, i les desconec, però el dia que en tingui ganes se a on adreçar-me, d’acord Jordi?.

Però per controlar les meves emocions, faig servir l’esport. Això no m’ha fallat mai. Que estàs irritable, doncs a córrer, a nedar, o el que sigui. Això si has d’estar concentrat.

Jo he tingut la sort d’experimentar coses mentre faig esport. Coses que denoten el teu estat de concentració. Això se’n diu el “cel del...”

Fent footing he conegut “el cel del corredor” i nedant he conegut “el cel del nedador”. Aquest estat arribes quan aconsegueixes deixar la ment en blanc mentre estàs fent l’exercici i et concentres en la teva respiració. Arriba un punt que sembla que no pots més i estàs a punt de parar. Es en aquest punt en el qual segueixes concentrat en la teva respiració. Si passes aquest moment de crisi, segueixes i sembla que podries estar-te tot el dia sense parar. Arribes al cel.

Gràcies a l’esport i aquesta tècnica de control de la respiració i de la ment, he aconseguit traslladar-lo a la meva vida quotidiana i afrontar els problemes amb més autocontrol. En un dels articles publicats en aquest bloc hi havia la frase “si no controles les teves emocions, es que ets addicta a elles”. Això no vol dir repressió, contestant així a una molt bona amiga. No si acabes fent, per norma el que tu volies fer.

Si us plau domineu-vos. Fareu un favor als demès i a vosaltres mateixos (la vostra salut us ho agrairà). La tècnica que utilitzeu? Es igual...

PEP

diumenge, 16 de desembre de 2007

El somni del cargol

Aquest és un video que va penjar el meu germà en el seu bloc.
Varen haver varis comentaris al respecte.
El meu en concret va ser:

“La vida és molt dura i cruel.Si vols preveure el futur i trigues massa, potser et quedes sense present, si vols viure el present, potser no tindràs futur.No tens alternativa, has d’escollir; una pregunta…dues respostes (cruïlla).Quin és el millor camí?”

Jordi suposo que no t’importa que el pengi?

Diguem-ne que avui he tingut un somni. Diguem-ne que l’he analitzat. Diguem-ne que he tingut aquest video com a missatge.

M’està costant molt arribar a una conclusió. Necessito una resposta a una pregunta, la qual encara no se . L’únic que se es que està dins del video. No se si està relacionat amb el comentari o en la pel·lícula en si mateixa, Però se que està.

De totes maneres seguiré amb la meva lectura del llibre per arribar a una resposta.





PEP

diumenge, 9 de desembre de 2007

Missió impossible



Aquest cap de setmana tenia una missió d’aquelles que ni a les millors pel·lícules de Tom Cruise, IMPOSSIBLE.
Comprar un regal!!!!!!!!!!!!
Perquè us feu una idea. Jo tinc una necessitat de roba, colònia, articles varis...Doncs m’agafo les meves dues cametes i me’n vaig pels carrers més comercials de la ciutat. Desprès d’uns 15-20 minuts ja començo a estar aclaparat. Al cap de mitja hora tinc la vista nuvolada que no se ni el que miro. 15 minuts més tard comença a faltar-me l’aire. Així que torno a agafar les meves dues cametes i me’n torno a casa. Al dia següent m’aixeco tranquil·lament i em poso la mateixa roba de sempre, ja que no he trobat res que m’agradi. I vaig a treballar amb el meu olor natural, perquè tampoc he trobat una colònia adient. De fet tampoc no es que m’escarrassi gaire. Per a mi això es un petit problema, però ho tinc prou superat.

Encara més problemàtic és quan arriba la data senyalada d’alguna persona propera. Heu vist el trauma que suposa per a mi “regalar-me quelcom”?, doncs ara li afegim un “plus” de dificultat. POSA’T A PENSAR el que li agrada a un altre persona, que sigui bonic i que a més puguis arrancar un:

- OHHHH, que bonic, m’has sorprès.

Bé, com que es una persona propera, es suposa que li tens prou confiança com per, en funció de la cara que posi, donar-li el tiquet de compra perquè vagi a descanviar-lo.

Però aquest cap de setmana s’ha complicat el tema.

- El regal no era per a mi
- El regal no era per a un familiar
- El regal no era per a un amic íntim
- El regal no era, ni tan sols, per un amic llunyà

El regal havia de ser per un company de feina, del qual no saps si serà home o dona, si es dels que tens a prop teu o no, o si et cau be o malament.

JOOOODEEEERRRRR!!!!!!! M’ho podíeu haver posat una mica més difícil?

El cap de setmana que be farem un sopar de Nadal del departament. Cadascú ha de comprar un regal que pugui agradar als demés i lluitarem pel regal més bonic. La idea em sembla bona, però t’ha d’anar el rotllo de les punyeteres compres, sinó estàs “cardat”, com jo he estat.

Pensa, pensa, pensa, pensa, pensa, pensa, pensaaaaaaaaaaaahhhhhhh!!!!!!!

Ja està. He anat al Abacus, he baixat fins a la secció de llibres de butxaca. He tancat els ulls, he estirat el braç, la ma i el dit índex. Aleshores he tocat un llibret (amb castellà,...”jodete”), de Quim Monzó, “el porque de las cosas”, he pujat, he pagat i he marxat cap a casa més content que un gínjol, i a més sense remordiments de consciència.

El que vulgui lluitar per aquest regal, perfecte i el que no...”pos vale”. Sempre diré que ho he fet amb tota la bona intenció del món, que m’he trencat les banyes pensant, que m’he recorregut mitja Vilanova. Com que no crec que ningú es llegeixi aquest article per intentar demostrar el contrari...

I si algú ho llegeix al·legaré que estava en un mal moment.

“SE SIENTEEEE”

PEP

dilluns, 3 de desembre de 2007

Evolució



Recordo la primera mirada com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo la primera carícia com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo les primeres emocions de donar sense rebre i de rebre sense donar, com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo, com si fóssim Déus, com hem creat la vida com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Els records quedaran per sempre més, no s’han d’oblidar. Això t’ajuda a evolucionar.
L’únic que has de fer es controlar les teves emocions, sinó seràs addicte a elles. La vida no és capritxosa, et dona cops per fer-te fort i agafar l’experiència i maduresa per a futures relacions.
La teoria de Darwin ens ensenya com evolucionen les diferents espècies i com s’adapten a l’entorn i a les circumstàncies adverses i desprès de milions d’anys es van perfeccionant.
Aquesta teoria la podem aplicar al nostre dia a dia. Ens enriquim de les experiències que ens dona la vida, de les relacions que tenim i acabem essent més i més perfectes.
Arriba el moment en que tens la saviesa, tens la maduresa, tens l’experiència. Estàs enriquit per dins i per fora. Has passat a un altre estat. L’escola de la vida no et dona un aprovat o un suspens, simplement et dona, i arriba el moment de dir a la vida que estàs disposat a compartir-ho.

Ara ho veig més clar, estic evolucionant.

PEP

dimecres, 28 de novembre de 2007

Cupido?


Aquella tarda vaig sentir una veu encisadora, vaig tancar els ulls i em va captivar. Vaig girar-me i em vas mirar fixament als ulls i vas baixar la mirada, va ser un gest de tendresa i timidesa. En aquell moment se que tu vas sentir quelcom especial, jo també. Feia temps. M’has reglat més d’un moment com aquell? No ho sé. Si la resposta es que si, gràcies...algun dia seré valent i...et diré que cada vegada que et veig tinc ganes d’apropar-me, de parlar, de... . Si la resposta es que no em quedo amb les sensacions que m’han fet sentir viu de nou, en qualsevol cas, gràcies també.

PEP

dimarts, 27 de novembre de 2007

El moment d'aquesta mirada


Penses en la cançó i creus que realment té raó:

“A la primera persona que m’ajudi a caminar, penso donar-li el meu temps”.
“A la primera persona que no vulgui jutjar-me penso donar-li carícies que tenia guardades”.
“A la primera persona que m’ajudi a sortir d’aquest infern penso donar-li qualsevol tarda”.
“El que passa es que ara mateix, no sé realment a on estic”.

Són moments de tristor (enmig d’una festa), de soledat (envoltat de gent), de buit i de melangia. D’un dolor profund, tal que deixa de ser abstracte i pràcticament el pots tocar. “Les coses són molt més senzilles, però quan més senzilles són, més difícils se’m fan”.

Noto que m’arriben fluxos, però no puc treure’m la cuirassa de ferro o, potser, no vull treure-me-la. No sé si algú em vol prendre el pel. No se si algú es vol aprofitar de la feblesa. Potser hi ha alguna cosa de debò, potser...Però no ho faré perquè jo sé com és el dolor d’una ferida per dins.

No he parlat mai amb tu, no se si la teva mirada es sincera, no se que saps de mi, ni se res de tu. Però si algun dia em dius alguna cosa, tens de saber de la meva vida i vull que em miris als ulls.

De totes maneres deixem que faci meu el moment de la carícia de la teva mirada i quan vas baixar els ulls. Deixem que pensi el que vulgui d’aquell moment; em feia molta falta tornar a sentir un batec al meu cor trencat i...cansat. Varen ser uns breus segons, però intensos. Deixa’m que aquell moment el faci meu, perquè potser no hi haurà un altre moment així.

PEP

dijous, 22 de novembre de 2007

dilluns, 5 de novembre de 2007

Agraïments


Per una persona que normalment no expressa sentiments o emocions no es fàcil dir el que sent en moments en que la vida et colpeja precisament en aquest sentit. No es fàcil perquè dones la sensació de que aquí no ha passat res, però, hi ha algun mal en expressar-te, en dir el que sents? No.

No ho dius perquè realment estàs fet d’una pasta diferent a la resta del mortals, d’una pasta que no deixa que ni siquiera tu mateix es cregui el que li està passant.

Però passant els dies, i sobre tot les nits, i dies de soledat, i nits també. I resulta que hi ha una veu dins teu que t’explica realment el que et passa, i no ho vols creure. Però la veu insisteix i surt per la nit, en forma de somnis, de malsons. Però no ho creus. A mi no em pot passar. Però t’ha passat. I la veu diu “surt i crida, crida ben fort, treu-lo fora”. Però no ho fas. Ets responsable i saps que ningú més a de patir i, has d’estar pels teus, has d’aguantar per ells, has de ser fort, no et poden veure caure de genolls a terra. Encara la veu m’ho demana. Qui és la veu? Qui ets? Surt!!!

No es ningú, sóc jo mateix, és el meu subconscient. M’estàs aconsellant? Si.

Ho he fet, ho he tret de dins, he cridat ben fort i he fet un cop de puny, un bon cop de puny. Gràcies jo intern. Ho necessitava.

El títol diu agraïments. No al meu subconscient només, sinó a totes les persones que m’han fet costat. A la meva estimada família, germans, mare i...també pare. També algun amic/ amiga (no vull dir cap nom perquè ho saben). També a la meva ex-dona, per fer-me feliç durant 20 anys.

Haig de fer un esment molt i molt especial a dues persones, gràcies a les quals estic dret i sencer. No us penseu que m’han preguntat mai el que em passa, però no ha fet falta. No s’han assegut al meu costat a prendre una cervesa per remullar les penes. No. Tot el contrari m’han donat més feina de la que us imagineu. Sempre han estat al meu costat. No m’han donat cap consell. No m’han parlat d’home a home. Però m’han donat un petò quan no els hi he demanat. I una abraçada també. No m’han demanat res a canvi. Es estrany en aquest món en que vivim. Us estimo fills.

Fills meus, estaré sempre al vostre costat. Per jugar, fer els deures, donar-vos de menjar, per viure. Em de passar moltes coses junts i em de viure moltes experiències plegats. I espero compartir moltes d’experiències, amb vosaltres i amb totes les persones que estimo.

Gràcies fills, un petò molt gros.

PEP

diumenge, 30 de setembre de 2007

Resposta a un amic


Hola:

M’ha fet molta il·lusió la carta que m’has escrit. Feia molt de temps que no sabia de tu. Bé aquest cop he intentat no fallar-te, i et responc. Ja se que en el passat et vaig fallar en alguna ocasió, però tu sempre has estat al meu costat; Tu no m’has fallat mai. Suposo que et vas acabant afartant de mi, i per això el teu distanciament.

Sembla ser que tenim en comú la monotonia de les nostres vides. Les rutines del treball i de la casa.

Des de que ens varem deixa de veure, la meva vida a estat com la de qualsevol altre persona d’avui en dia. Acabes la “mili”, et busques una feina (deixo de banda els estudis), et compres el teu primer cotxe, tens novia, et compres un pis, et cases, tens fills i desprès acabes divorciant-te.

Ara torno a començar de nou la meva vida. Es difícil d’explicar moltes de les coses que em passen pel cap, de nous sentiments, d’inseguretats a on abans hi havia seguretat, d’incògnites a on abans hi havia solucions; De cop hi ha silenci, a on abans hi havia sorolls. Miro el futur d’un altre manera totalment diferent, abans era una autopista a on anava a bona velocitat i veia el final. Suposo que ara estic a la mateixa autopista i haig d’agafar una de les sortides, però hi ha molta boira, Es difícil de veure, però se que està i vull estar preparat per agafar aquesta sortida sense estavellar-me. No se si me’n sortiré. De totes maneres tinc sort perquè no estic sol.
El gran llibre de la vida, sempre t’ensenya, sempre aprens coses noves, encara que de tant en tant, has de tenir un bon cop per aprendre la lliçó.

No t’ho he dit però gràcies per buscar-me, significa molt per a mi. A vegades penso que ens hem d’arriscar i seguir les nostres intuïcions, i es el que tu has fet. Et preguntes si ens hauríem de tornar a veure. La resposta es SI. Ho dic de tot cor, ja se que no som els joves que érem abans i que potser no toca fer o repetir les mateixes tonteries que varem fer en el passat. Potser no les mateixes, però si d’unes altres.

Jo també tinc aquell formigueig a l’estómac. ¿Tindrem una relació tant intensa com en el passat?. Perquè no?. Be ens ho varem passar bé?.

COM A MÍNIM NO VAM FER MAL A NINGÚ, NOMÉS A NOSALTRES

Espero tornar-te a veure

Josep

PEP

diumenge, 9 de setembre de 2007

Carta als meus germans


Quina sort!!!!!

Tinc germans!!!!!!!!

El que m’han demostrat els meus germans durant aquests últims dies, probablement, ni que ho intenti podria definir-ho.

La sensació de recolzament, d’escalfor, de sort per tenir-los al meu costat, no té preu.

Algú podria pensar que tots els germans són iguals i, que davant de situacions complicades, també reaccionarien igual. Doncs no ho sé!!! Però si que sé com són ells i NO ELS CANVIARIA PER RES DEL MÓN.

Jo no buscava res i m’han donat i no parlo de coses materials, sinó de sentiments.

D’un dia per l’altre, la meva vida va deixar de tenir sentit, vaig tenir sensació de buidor, de no significar res, de no haver construït res en aquesta vida.

D’un dia per l’altre la meva vida va tenir sentit, vaig sentir-me ple, vaig pensar que tenia lloc en aquesta vida i que podria construir-me un futur.

Milions de gràcies!!!

Jordi, Gemma, Anna

PEP

dimecres, 29 d’agost de 2007

Carta a Josep


Molt bones Josep, ¿Que tal? ¿Com va?.

Espero que et vagi tot molt bé. Fa molt de temps que no parlo amb tu, ja no recordo des de quan, de fet fa anys i panys que no ens veiem.

Bé l’altre dia vaig pensar amb tu, va ser molt curiós perquè amb el meu “quefer” diari normalment ni penso (sóc com un autòmat), però em vas venir a la memòria. Vaig recordar temps passats i totes les coses que fèiem junts. Vaig estar parlant amb els meus i de seguda em varen dir que m’havia de posar en contacte amb tu.. En un principi no vaig saber que fer, però em van dir que allò era una senyal i com a tal havia de fer alguna cosa. Tu ja saps que no i crec gaire en aquestes coses, però no estaria malament el fet de fer quelcom que sortís de la rutina, i que millor excusa que parlant amb un bon amic (i quelcom més).

Em vaig posar a buscar-te i vaig trobar una adreça. Així que em vaig decidir (qui ho diria amb la poca decisió que sempre he tingut) i t’escric aquesta carta. De fet te l’escric perquè dintre de poc em responguis (ja que m’ha costat, no em fallis, ok!!).

A mi les coses molt bé, rutines diàries, treball, casa i d’altres coses que ja t’explicaré si ens decidim a veure’ns.

Em fa una mica de por saber que ha estat de tu, que sàpigues de mi, etc. Però més por en fa el fet de retrobar-nos, de recordar vells temps, del que va passar, del que podia haver passat, i encara pitjor, del que pot passar.

De totes maneres m’estimo més que m’escriguis i m’expliquis la teva vida i desprès ja decidirem el que fem. Tinc una mena de formigueig a l’estómac, des del moment que vaig agafar el bolígraf i el paper i vaig començar a escriure’t.

Tot esperant les teves notícies.

J.

PEP

diumenge, 8 d’abril de 2007

Déu existeix!!!

Déu existeix, sí. Però no de la manera que molts s’imaginen. I quan parlo de Déu no em refereixo al Déu cristià, sinó a qualsevol altre tipus de Déu de qualsevol altre tipus de religió.

Però com és? Realment té barba? Qui l’ha vist? Com es pot afirmar que existeix d’una manera tan alegre?.

Bé, de fet jo no tinc la resposta a aquestes, ni a cap altre pregunta que es pot formular sobre Déu. El que si que puc fer es algunes reflexions sobre aquest tema.

La gent creu amb coses o éssers que li puguin donar resposta a totes les preguntes que en aquest món no tenen resposta. Respostes sobre la vida, la mort, els fenòmens meteorològics, els fenòmens devastadors de la natura, les malalties incurables, la misèria en el mon, etc. També és la justificació a moltes de les accions que l’home fa, com les guerres en nom de Déu, etc.

Però Déu s’esvaeix en quan les preguntes que t’has fet comencen a tenir resposta. Si la pluja té una resposta i no és Déu qui la provoca, ja comencem a dubtar i alcem a la categoria de Suprem al científic que a aconseguit desvetllar aquest secret. Si la malaltia incurable d’un familiar o amic acaba curant-se, també passa el mateix. Quin sentit té creure en Déu, si un metge és capaç de curar? Serà el metge el Déu que busquem? Seran els nostres governants éssers suprems? O no, potser són els filòsofs, psicòlegs, psiquiatres, els que tenen la veritat absoluta?

Tots aquests personatges i d’altres, científics en general, són els que realment fan desaparèixer el mite de Déu. Tots han buscat, i trobat, resposta a coses que la religió ja havia donat abans.

Una de les principals característiques de l’home es la recerca de respostes a tot allò que ens preguntem, és un dels trets que ens diferencia dels animals, entre d’altres característiques.

Aleshores, quin sentit té seguir creien?
Aquesta es la veritable pregunta que ens hem de formular. Encara hi ha gent que es fa sacerdot, encara hi ha gent que es fa missionera, encara hi ha monges. Encara hi ha gent que sent científics, líders polítics, empresaris, etc. creuen. Com pot ser?.

Perquè creure és quelcom més que trobar respostes o justificar. Tenir un sistema de creences fort es el que ens fa tirar endavant cada dia, sigui aquest sistema de creença o un altre, tan si val, el cas es tenir alguna cosa la qual t’ajudi en els moments més desesperants d’aquesta vida. On estaríem alguns de nosaltres si no fos per això? La vida no es fàcil, i no es fàcil per ningú. Ja qui troba ajuda en la religió, ja qui ho troba en la filosofia, ja qui ho troba en el muntanyisme, en l’esport, etc., perquè no? Tot es vàlid per superar situacions difícils.

El meu cas? Suposo que una mica d’aquí i una mica d’allà. En alguns moments de la vida m’ha ajudat molt el fet d’haver llegit algunes “filosofades” de gent que, alguns cops son filòsofs reconeguts, i d’altres vegades de gent normal que amb les seves experiències han pogut treure conclusions positives (gràcies a tots ells). D’altres vegades la solitud de fer esport individual com el footing, la natació, etc., o simplement està sol meditant m’ha fet aixecar-me quan estava enfonsat. Però també el creure amb Déu m’ha ajudat, no amb la religió o l’església, de les quals tinc molts dubtes, però si en un ésser diví.

S’ha de tenir respecte per totes les creences o maneres de viure. No amb les destructives, però si les que fan enfortir l’ànima (no només en el sentit espiritual de la paraula), les que realment ajuden a les persones a ser més fortes.

Dóna-li llum i sentit a la vida!!!!!!!!!!!!

PEP

diumenge, 11 de març de 2007

Arribar als 40


Ja falta ben poc per aquesta cita, els 40. No ho hagués pensat mai, però de fet es quelcom que ens hem d’acostumar, Al igual que arribes als 18 i et fa molta il·lusió, això d’arribar als 40 es inevitable. Sempre havia pensat que no arribaria mai, però ja només hem queda 1 any.

Sempre he arribat a allò que he volgut. Físicament estàs en forma i a punt per fer qualsevol cosa i superar-te a tu mateix, sempre et trobes be per anar superant rècords. Si avui en fas deu, demà en fas onze. El problema dels quaranta es que difícilment et mantens al deu, evident no cal dir que es impossible superar una xifra, si no tot el contrari, si et descuides, n’estàs per sota.
No nomes físicament, si no a tots els nivells. Veus com de sota arriben joves que intel·lectualment estan molt preparats i la feina que tens en mantenir el seu nivell. Recordo que quan era més jove i veia a la gent de quaranta anys, pensava en ells com si fossin fòssils; Bé s’ha d’entendre aquesta paraula, els veia com si s’haguessin quedat en l’edat mitjana i no avancessin. Em veuran els joves d’avui en dia d’aquesta manera? Els joves que treballen amb a l’oficina, pensaran el mateix de mi? Estaran pensant que realment sóc un fòssil?

Algú em deia que la colònia “Brummel” era de la meva època. I realment es així. Ahir mateix, i d’aquí aquest article, una filla d’una amiga meva de cinc anys li deia a la seva mare, mira es el SENYOR que treballa amb tu. “EL SENYOR QUE TREBALLA AMB TU!!!!!!!!!!!!!!!”, però si ara mateix tinc 38 anys, sóc jove!!!!!!!!!!!!!!.

Una altre que em va passar la setmana. Com que treballo molt al telèfon, la gent de l’altre costat de la línea de telefònica, no coneix el meu aspecte. Vaig enviar una foto a una de les delegacions que tenim, i una noia que la va veure em va preguntar l’edat, jo li vaig dir que fos ella qui em poses una xifra (amb una mica de por), i ella va dir que probablement tindria per sota del 30. De sobte vaig deixar anar un sospir de descans. Jo li vaig dir tranquil·lament que tenia 38. Aleshores ella va continuar parlant (tenia que haver callat), i em va dir “SE NOTA QUE, FISICAMENTE, ERES UN HOMBRE”.

Cagada pastoret!!!!!!!!!!!!!!, la noia va intentar arreglar-ho però ja m’havia enfonsat.
Serà això la crisis dels 40?
De fet això no em suposa cap trauma, sempre em queden els records de quan era jove. Tranquils que ho tinc superat.

PEP

divendres, 2 de febrer de 2007

Dalai Lama


Si contribueixes a la felicitat d'ltres persones, trobaràs el veritable bé, l’autèntic significat de la vida.

PEP

dimecres, 17 de gener de 2007

Jalil Gibran


Els teus fills no son els teus fills. Son els fills i filles de l’anhel de la Vida. Venen a traves teu, però no de tu i, encara que estan amb tu, no et pertanyen. Pots donar-los amor, però no els teus pensaments, doncs tenen els seus propis. Pots albergar els seus cossos, però no les seves ànimes, doncs les seves ànimes habiten a la casa del demà, que tu no pots visitar, ni siquiera en somnis. Pots esforçar-te en ser com ells, però no intentis que siguin com tu.

PEP

Friedrich Nietzsche


El que no em mata, em fa més fort.

PEP

Epitecto


No busquis que els esdeveniments succeeixin com tu vols, has de desitjar que, succeeixin com succeeixin, tu surtis ben parat.

Alguna cosa que ja ha succeït no pot canviar-se; Així que es inútil perdre el temps desitjant que hagués estat d’un altre manera.

PEP

dimarts, 16 de gener de 2007

Laotzi




Voler quelcom molt però creure que és inaconseguible, és perjudicial per a l’estat d’ànim.
Posat sota d’un pomer en primavera, no veuràs ni una poma, i no aconseguiràs cap, per més que pugis o sacsegis l’arbre. Posat sota el pomer a la tardor, les pomes et cauran a les mans.

Deixa de buscar i trobaràs, i si no trobes, no patiràs, perquè no estaràs buscant.

PEP