Records

En aquest moment en el que arriben dates molt senyalades pel seu component entranyable, es l’hora en la qual la memòria i els records es posen en marxa. Tots els Nadals han estat diferents, però deixeu-me remarcar que aquests, seran per a mi, un xic diferents. Ni bons, ni dolents...diferents.

De la mateixa manera que llances una canya al mar per a pescar, també tires un fil en el record per veure si ets capaç de recordar aquells moments en els quals t’has sentit feliç, t’has emocionat, has rigut, has plorat, t’has avergonyit, etc. Res d’això és dolent, és bo.

Et poden agradar, o no, els Nadals, et poden emocionar, o no. El que si que es veritat es que et fan pensar.

I escric això perquè he tirat el fil i m’ha vingut al cap dos records, i m’he emocionat, m’he emocionat de la primera vegada que em vaig emocionar i de l’última.

Fa molts anys vaig veure una pel·lícula, de fet no recordo el títol, ni siquiera recordo tota la pel·lícula. L’únic record que tinc és l’argument i els protagonistes.

Els protagonistes eren un cavall i el seu cuidador. El cuidador se l’estimava amb tot el cor i ànima, com un pare o una mare al seu fill, com un fill als seus pares, com a germans, com dos bons amics.

Al final de la pel·lícula el cavall entra a una “corrida de toros” muntat per un “picador”. La mala sort es va cebar amb el cavall i el “toro” el va enganxar i el va matar.

El seu cuidador era l’únic que tenia en aquesta vida, era l’únic que estimava, era l’únic amic que tenia, era l’únic...Ell va plorar pel cavall, pel seu fill, pel seu pare, pel seu germà, tenia el cor i l’ànima trencats, i jo...

Jo vaig marxar a l’habitació amb un nus a la gola que no pudia amagar, em vaig estirar al llit i vaig plorar com un nen...Però també recordo que en aquell moment jo era un nen, tenia 9-10 anys. Perquè no tenia que plorar? Si, tenia que plorar i també tenia que demostrar les meves emocions!!!, però em vaig amagar.

Crec que des de aleshores, sempre he intentat amagar les meves emocions. No així els sentiments que sempre els he deixat anar i els he compartit, però si les emocions.

I també recordo l’última vegada que em vaig emocionar sol. Es curiós però recordo perfectament la primera i última vegada. Va ser un article d’un bloc.

L’article que em van dedicar el 21/08/2007, es titula Pel meu germà:

Suposo que aquests 7 minutets de vídeo en circumstàncies normals ho hagués vist i prou, però tot el que ho va envoltar...desprès de llegir-ho, de veure-ho, de llegir els comentaris...Crec que no cal dir res...

PEP