Recordo la primera mirada com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo la primera carícia com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo les primeres emocions de donar sense rebre i de rebre sense donar, com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo, com si fóssim Déus, com hem creat la vida com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Els records quedaran per sempre més, no s’han d’oblidar. Això t’ajuda a evolucionar.
L’únic que has de fer es controlar les teves emocions, sinó seràs addicte a elles. La vida no és capritxosa, et dona cops per fer-te fort i agafar l’experiència i maduresa per a futures relacions.
La teoria de Darwin ens ensenya com evolucionen les diferents espècies i com s’adapten a l’entorn i a les circumstàncies adverses i desprès de milions d’anys es van perfeccionant.
Aquesta teoria la podem aplicar al nostre dia a dia. Ens enriquim de les experiències que ens dona la vida, de les relacions que tenim i acabem essent més i més perfectes.
Arriba el moment en que tens la saviesa, tens la maduresa, tens l’experiència. Estàs enriquit per dins i per fora. Has passat a un altre estat. L’escola de la vida no et dona un aprovat o un suspens, simplement et dona, i arriba el moment de dir a la vida que estàs disposat a compartir-ho.
Ara ho veig més clar, estic evolucionant.
PEP
...els esgraons de la consciència es pugen més lleugers si ens desproveïm de les càrregues que ens fan nosa. És com una mena de contrasentit: naixem lliures i savis, ens fan grans a base de carregar-nos creences que no ens corresponent, i només comencem a créixer veritablement el dia que ens les anem traient. Som presoners i esclaus, però només si volem ser-ho.
ResponEliminaAquesta podria ser una bona manera d’evolucionar; treure’ns de sobre tot el que ens han ficat al damunt i guanyar alçada. Segur que un cop haguem aconseguit reduir el pes ens elevarem per sobre de la nostre teulada i anirem veient, de mica en mica, la nostra casa, la nostra vila, el nostre país, el nostre món... Aleshores podrem ser crítics amb nosaltres mateixos i madurar; perquè des de dalt tot es veu amb una millor perspectiva.
Responent a una pregunta que algú em va fer recentment: Pot ser, ni s’ha de veure per creure, ni s’ha de creure per veure. Pot ser, s’ha de descreure per saber.
Una abraçada!
Jordi
...estic d'acord en que aprenem de les experiències, tant de les "positives" com de les "negatives", tal i com cadascú les ha viscut, és clar... perquè una mateixa experiència pot ser viscuda de diferents maneres per diferents persones... de què dependrà que les visquem d'una o altra manera? simplificant, diria que de les circumstàncies i de nosaltres.. les circumstàncies són les que són (condicionants familiars, escolars,...), però nosaltres, com a éssers amb voluntat, tot i estar "condicionats", no estem determinats, així que sí podem treballar-nos per anar creixent, evolucionant, madurant,... i, com diu el nostre germanet Jordi, anar descreient per després creure... creure en nosaltres mateixos, estimar-nos, estimar i deixar-nos estimar, prioritzar sempre i gaudir del dia a dia, de la família, dels amics, de nosaltres...així que...continuem amb la mirada interior fluïda!!!!
ResponEliminaPetons!!!
Anna