diumenge, 25 de desembre del 2011

Nadals estranys



Sempre és el Nadal...
Són dates entranyables, familiars, de records, d'alegria, de tristor...
Són unes dates, les quals, els sentiments més profunds surten i s'instal·len en el lloc del cervell en que les emocions són més tangibles.
Qualsevol cosa et pot fer riure, plorar, sentir...
Potser són les dates que, per regla general, més bons sentiments provoquen. Sense desmerèixer el que per cadascú representen altres dates.
Per a mi aquest és el cinquè any en el que els Nadals, són més i més estranys.
M'han provocat tot tipus de sentiments...el que més, el de soledat i tristor, encara que rodejat dels meus que, mai m'han fallat.
He arribat a odiar aquestes dates...

Però sempre, tots i cadascun d'aquests cinc Nadals he tingut bones voluntats per a tothom. He enviat Nadales, encara que virtuals. Sempre he desitjat el millor per a tots. Que tothom passi uns bons Nadals i, que tothom tingui un bon any.

Sempre hi ha hagut una Nadala pels meus amics, familiars i, no tant amics.

Avui m'he adonat que hi ha hagut una persona en la qual no he pensat i, potser hauria d'haver pensat més. Una persona a la qual hi hauria d'haver enviat una Nadala a temps i no ho he fet, una persona que sempre ha estat amb mi i no l'he pres tota l'atenció que es mereixia i això que molta de la gent que em coneix i/o s'ha creuat en el meu camí durant aquests cinc anys m'ha dit que hauria de cuidar més.

Avui m'enviaré una Nadala, avui em felicitaré les festes. Avui em desitjaré un feliç 2012.
Però a la resta...també.

PEP

dijous, 22 de desembre del 2011

Prefiero amar




Davant la complexitat, la senzillesa; 
davant la mort, l'amor;
davant la gàbia, la llibertat;
davant caure...fe;
davant la matèria, l'ànima;
davant el poder, la bellesa;

I que puc fer si jo...vaig nàixer al Mediterrani.

Potser m'estic tornant boig, perquè sóc un sentimental, poc racional però "...prefiero, amor, amar..."
Potser em falla alguna peça per creure en l'amor abans que la raó..."si me falla alguna pieza por creer que la Belleza no se rinde ante el poder." No penso arreglar la peça que falla perquè..."entre morir, matar...prefiero, amor, amar..."

Un dels grans "Aute"..."la belleza no se rinde ante el poder"..."entre el oro y el parnaso yo me pido ser payaso".


Bon Nadal de tot cor, i pròsper any nou. Que els vostres desitjos més sincers es facin realitat.


Josep

dilluns, 12 de desembre del 2011

Somiar


Divendres vaig tenir una nit molt dolenta. No és gaire normal, però em va costar molt agafar el son. M'adormia una estona i, un malson em despertava, encara que no recordo aquests petits malsons.
Durant una estona si que vaig dormir i, pel matí vaig recordar vagament un dels somnis que, curiosament, no ha estat un malson. 

Estava a la muntanya. Passejava amb algú al costat, era una dona, no podria dir qui era, però tenia la sensació de que era algú conegut, algú que em donava tranquil·litat, calidesa i bones sensacions.
Feiem una excursió. En un moment donat ens vam aturar, al costat del camí hi havia una flor, una flor que destacava per sobre de les demés per moltes raons.
Vaig preguntar a la meva companya d'excursió...
- Què hi veus?
Se'm va quedar mirant i va contestar-me
- Veig una flor gran, bonica, estilitzada, perfecta, bellíssima.
Aleshores em va donar la flor i em va dir:
- I tu Josep? Què hi veus?
Aleshores vaig tancar els ulls, vaig tocar, vaig olorar, vaig sentir i...
- Té un gran esperit i molt bones emocions, desperta amb mi sensacions increïbles d'amor, de tendresa.

De sobte una veu interior em va dir:
- No et veia i he tancat els ulls i t'he vist.

Després m'he despertat tranquil...BON DIA!!!

PEP

dimarts, 29 de novembre del 2011

Calaixos


Ja fa mesos que vaig acabar les vacances d’estiu. 
Menys mal que van arribar. 

Reconec que em feien falta i, a més, reconec que vaig petar...difícil de reconèixer per algú com jo, però vaig petar.

Van ser uns dies especials, vaig poder gaudir de moltes coses, sobretot de la natura, que tanta falta em feia, junt a les persones que més m’estimo, els meus dos fills. 
Amb ells he pogut gaudir de dies d’excursions, de rialles, de cansament, de bany fresquet a la piscina del càmping, de caigudes, de picades de vespes (quin mal), de visites de gent que estimo i aprecio molt.
Però no només hi ha hagut gresca, no...
He tingut que fer una bona neteja, neteja de l’armari que feia temps que no netejava. D’obrir els calaixos que feia temps que no obria i, que tenien coses que ja no serveixen i no han de servir.
Diguem-ne que sóc una mica més pràctic...NO CAL, segons que.

M’he quedat amb el que realment val la pena, la resta l’he tirat a la brossa o, simplement he aconseguit tancar el calaix que feia temps que estava obert i no aconseguia tancar...ja està!!
Algun calaix m’ha costat més del conte tancar-lo però he de dir que he tingut ajut, gràcies per ser-hi.

Ara ho tinc tot endreçat.
Calaixos tancats, que no aconseguia tancar i que, per fi són tancats.
Calaixos sense ordre i que ara estan ben endreçats.
Calaixos que he buidat per omplir amb molta il·lusió, amb molts colors, amb molta vida, amb el dia dia, amb l’aquí i ara i, amb tot el futur per davant.

Armari net i polit, endreçat i llest per tornar a omplir de coses...de Figueres i d'Andorra, de la Garrotxa i de Barcelona. Dels "xinos" i del Mercadona...

Un nou capítol d'aquest llibre que vaig començar a l'estiu...

PEP

dijous, 17 de novembre del 2011

Temps



El temps va passant de manera inexorable, 
sense cap tipus de remordiment, 
sense mirar enrere, només endavant,
ni pensar en el mal que fa,
ni en les ferides que va deixant...
que no sempre cicatritzen.

Esquerdes a la cara, a les mans...
camins per on passa el temps.
Pincellades blanques...
Que aparten el color de la juventut.

Cadasquna de les esquerdes,
Cadascuna de les pincellades,
Parlent d’un temps,
Tenen una història diferent per explicar.
Llibres gravats en cadasquna de les marques del cos.

Cada moviment, cada cop més lent i segur
Explica que el tens ben aprés...
Que l’has repetit mil cops...
No és el primer cop,
Però cada cop, s’apropa l’últim.

I ara és quan te n'adones que vols viure,
Que no has viscut prou,
Que, potser hi ha menys vida davant que enrera...
Que no pots dormir...
Que no pots parar-te

Però, el temps, no l’agafaràs mai
Perquè:

El temps va passant de manera inexorable, 
sense cap tipus de remordiment, 
sense mirar enrere, només endavant,
ni pensar en el mal que fa,
ni en les ferides que va deixant...
que no sempre cicatritzen.




PEP

dijous, 3 de novembre del 2011

Avui he tingut un somni


He tingut un somni
No estava sol
Tu també hi eres.


Envoltats de roba,
de "desigual" manera.
"Pegados" per sempre,
Amb música.


Era un somni de temps...
De setembre i d'octubre,
de la tardor...


I, encara que no toca,
de roses vermelles.
Sempre és bon moment, oi?


Somni d'habitació amb vistes a Dalí,
D'un bon passeig...
De bojos amb bisturí.


D'un dinar amb arròs,
Negre...


De passar la frontera...
De comtes d'Urgell
D'una parròquia especial...
D'engolasters.


De petits moments,
Que són grans moments.
I...


D'un futur lila.


PEP

dimecres, 26 d’octubre del 2011

El somni empresonat


En un país molt llunyà, ple de somnis i de lliures desitjos, anomenat Cervell, convivien dos pobles: Els Conscients i els subconscients.

Els conscients treballaven de conductors i guardians. Tenien cura del raonament i del pensament, i vigilaven la porta d’entrada i sortida dels somnis on també residien els Subconscients, els seus veïns més propers.

Els dos pobles, des de feia ja algunes generacions, no aconseguien viure en harmonia, degut a les contínues picabaralles pel rigorós control establert a la frontera entre totes dues viles. Aquells desitjos i somnis lliures, dels quals havien gaudit des dels principis del la seva existència, ara s’havien convertit en reprimits, per algunes pors que s’havien quedat a viure en aquells indrets.

Un bon dia, els Conscients van decidir posar fil a l’agulla per resoldre la pugna. Amb dignes paraules, van convidar els seus veïns i van crear un espai de negociació al Parlament dels Somnis. Discutiren hores i hores. Parlaren durant dies. Consensuaren durant setmanes.
És clar, que una disputa de tal transcendència requeria d’unes sàvies i llargues reflexions...

Finalment, van trobar la solució: Els dos governadors van acordar cercar uns valors, dels quals havien sentit parlar, fins ara desconeguts per ells, per resoldre el conflicte.

Però com trobarien algú que els indiqués on trobar aquells valors que els ajudessin a portar la pau i prosperitat al seu meravellós país anomenat Cervell?
Haurien de saber escollir bé per encertar...

Van contactar amb els millors estesos en la matèria. Aquells savis els van conduir a la recerca d’uns intangibles però perceptibles i meravellosos valors. El viatge va resultar hostil i dur, però finalment, els van obtenir. Aleshores, ambdós pobles van decidir estendre’ls arreu del país:
Eren la il·lusió, l’acceptació, la tendresa, la sensibilitat, el desig, l’emoció, la llibertat, la vida plena, l’amor...

Tots els habitants dels dos pobles van trobar la felicitat per caminar sense lligams.

Mai més, segur, aquells pobles tancarien els seus somnis amb fronteres, perquè ja sentien la plena llibertat que dóna l’amor arreu.

Felices nits per al meu somiador lliure...

Rosa

M'han fet un regal molt especial, com especial és la persona que me l'ha fet: 
Un conte. Algú us ha regalat mai un conte? A mi si...
Una persona especial, com especial és el regal que m'ha fet.

PEP

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Em costa imaginar-te absent per sempre


Ja falta poquet...
Onze anys després, encara et tinc present...
Sempre tinc un pensament per tu.
Sempre et tinc present.
I no cal una data senyalada, simplement et tinc...

I una bona blocaire em va fer pensar amb un dels seus posts i, va treure’s un petit escrit de Martí i Pol, el qual et vull llegir sencer.

Si Papa, ara te l’estic llegint en veu alta.



Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d’aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il·lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.
Te’m fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t’evoco,
segur com mai que l’única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.


Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.


Miquel Martí i Pol

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Naixement




Varem estar parlant tota la nit, rèiem i, inclús ens permetíem fer tonteries, jugar...
Tu preguntaves i jo contestava, jo preguntava i tu contestaves.
Poc a poc l’apropament va ser més i més evident. La meva mirada et buscava i, la teva mirada baixava...era un signe inequívoc del que estava passant.
Al final la vaig trobar. La teva mirada es va creuar amb la meva i, no vaig vacil·lar...
Aquell va ser el moment en que em vaig adonar.
La meva seguretat per fora, la meva timidesa per dins era complementada amb la teva timidesa per dins, i per fora.
No vas fugir, no...vas deixar fluir.

Era l’amor en el seu primer estat. Havíem concebut alguna cosa. No ho sabíem però alguna cosa s’estava gestant. Va donar positiu...l’amor s’estava formant!!!

Romanticisme en estat pur.
Oblit de tot quan estem junts
Savoir faire
Amor en la seva màxima expressió...


PEP

dijous, 15 de setembre del 2011

Gràcies



Has aparegut de cop, sense pretensions…
Gràcies per aparèixer

Estava en un laberint sense sortida i amb molts camins.
M’he deixat portar i m’he adonat que des del cel es veu la sortida al laberint.
Gràcies per fer-me volar

No sabia on era...tot era fosc
Gràcies per donar-me llum

No podia parlar, no se m’entenia
Gràcies per donar-me veu

No podia riure, la tristor era al meu rostre.
Gràcies per tornar-me el somriure.

No podia riure, no podia plorar, no tenia emocions, era inert...
Gràcies per tornar-me les emocions

Tu no ho saps, no tens ni idea, però...
Ha estat intens, ha estat bonic, ha estat espontani, no ho sabíem.

Gràcies per tornar-me a la vida!!!

I apareixes amb força per Sant Jordi,
Ets com un regal en la diada,
Que sense adonar-te m’has fet.

M’has regalat un moment, m’has regalat la flor més bonica del jardí...tu.


Un petó dolç

Josep

dimarts, 6 de setembre del 2011

Rspostes





Quan creia saber moltes respostes, van venir i van canviar les preguntes!


(Albert Espinosa)


O dit d'una altre manera, ara que sabia les respostes a les preguntes, em canvien les preguntes...torna a buscar respostes...Quins collons!!!


PEP



dilluns, 29 d’agost del 2011

Reflexió



SI
Si amb majúscules, hi ha gent a qui l'importo. Hi ha qui aposta, però hi ha qui no aposta...
Quan apostes, hi ha coses que pots perdre, és un risc...
Quan apostes, tens molt a guanyar, però t'arrisques a perdre-ho tot...
Quan apostes, és perquè hi creus amb alguna cosa...
Quan apostes poquet, és que potser no t'importa gaire...


Aquests dies de vacances m'he adonat. He vist qui aposta, però també he vist qui no aposta...


Ara cremaré una setmana més, aquest cop una mica aïllat, a la muntanya...m'anirà bé (guerrer pacífic)


He estat uns dies sense direcció, en un pou fosc. Menys mal que em vas donar llum, gràcies...gràcies a tu, només calia xerrar, oi?
Amb aquesta llum he aconseguit veure dins de la foscor del pou...
Ara tinc aquesta llum per veure la sortida i, la manera de veure la sortida és deixar-me anar...deixar que el meu cor, els meus sentiments em guien cap el bon camí....


PEP


PD: Se el que vull, però també se el que no vull...

diumenge, 28 d’agost del 2011

Je t'aime



Je t'aime, t'ho dic en francès
si vols pots fer veure que no m'has entès

Je t'aime, t'ho dic però ja ho saps
saps tot el que passa per dins del meu cap.

Je t'aime, i sé que tu a mi,
ho veig els teus ulls, t'ho estalvio dir.

Je t'aime, i això em fa feliç
saber que el que sento també ho sents per mi!

Je t'aime, et oui je t'aime,
et oui tu m'aimes,
il est heureux, les amoreux,
pendant que tu me regardes silencieux

Je t'aime, t'ho dic en francès
si vols pots fer veure que no m'has entès

Je t'aime, t'ho dic però ja ho saps
saps tot el que passa per dins del meu cap.

Je t'aime, i sé que tu a mi,
ho veig els teus ulls, t'ho estalvio dir.

Je t'aime, i això em fa feliç
saber que el que sento també ho sents per mi!

Je t'aime, et oui je t'aime,
et oui tu m'aimes,
il est heureux, les amoreux,
pendant que tu me regardes silencieux

Je t'aime, et oui je t'aime,
et oui tu m'aimes,
il est heureux, les amoreux,
pendant que tu me regardes silencieux.

Anna Roig

PEP

dimarts, 23 d’agost del 2011

trencat



Sempre m'has guanyat, amb tot.
Sóc perdedor.
T'havies trencat i reconstruït, jo encara no m'he trencat.
Estic apunt.
Aleshores vas fer un treball, jo no l'he fet.
Haig de trencar-me.
No ets tan feble, el feble sóc jo.
Tu si que sabies el que volies...
Jo no tenia ni idea...
Ara he viscut el que vas viure...
Ara és massa tard...
He mirat massa temps enrere, enlloc de tirar endavant...
Tu m'ho deies.


És massa tard per recuperar, però estic a temps de sanar
Mai ho he oblidat i, mai oblidaré...
Malgrat tot, sempre estaràs amb mi


I si, pensa, pensa...segur que encertes.




PEP

dissabte, 20 d’agost del 2011

No gaire llunyà...


Gràcies a tu Audrey, he tornat a recordar.


Records d'un passat no gaire llunyà que em va donar, que em va omplir, que vaig gaudir
Però sobretot que em va donar i em va donar molt sense res a canvi...


Records que venen en moments de buidor, de pensar que fer, de no saber el camí...

PEP

diumenge, 14 d’agost del 2011

Límit del cos


Un cop més buscant el límit al cos.

Hi ha qui li agrada meditar per buscar l’equilibri.
Hi ha qui busca, amb tècniques orientals…
Hi ha qui fa dietes…
Hi ha qui va al psicòleg…
Hi ha qui necesita ordre…
N’hi ha que beu…molt
I altres mètodes de dubtós resultat.

A mi m’agrada escoltar el meu cos…
Escoltar la cadència de la respiració…
Respirar profundament…
Buscar el límit…
Arribar al cel…
El cel del corredor…el cel del nadador.

Avui he trobat un límit...demà tinc un altre repte...
Segur que el supero...sóc dur de cervell.

PEP

dissabte, 13 d’agost del 2011

Poquito a poco


Hay una puerta entreabierta entre tu boca y la mía.
Hay una palabra muerta, una mirada vacía.
Hay un silencio que mata, una escalera que sube
y una duda que me baja y una cabeza en las nubes.

Lo reconozco, fumo porros a diario.
Me fumo uno y es como poner la radio.
Pero por dentro de mi amarga cabeza,
siempre tan sola y tan llena de tristeza,
me salen las canciones que a mí más me molan.
Las musiquillas que a mí más me motivan.
Las amarguras se vuelven amapolas
y las tristezas me alegran la vida.

Anda dame que fume porque me siento sólo.
Dame de fumar porque no quiero estar triste. ¡no!
Calada a calada, poquito a poco,
se desnuda el aire y la luna se viste.
Dejame que fume porque me siento sólo.
Dame de fumar porque no quiero estar triste. ¡no!
Calada a calada, poquito a poco,
se desnuda el aire y la luna se viste.

Y una garganta se rompe al filo de la mañana.
Ya hay luz en el horizonte, va a explotar la madrugada.
Y hay un espejo que cuenta la cruel verdad a la cara.
Huele a viento de tormenta y hasta hay un gato que ladra.- 



ESTOPA

dijous, 11 d’agost del 2011

La gàbia



Feia tant de temps que la situació no canviava. Sempre era el mateix, paties...paties molt. Sempre tancada en aquella gàbia esperant a que tornes. Que dura és l’espera, ho se...
Sol, menjant, bevent, sense ningú davant. Una hora i un altre. Un dia i un altre. Un mes i un altre. Un any i...
Però tot té un final. El final del patiment ha arribat. La bèstia va arribar amb un regal. El millor de tots els regals, potser no eren ni veritat, però com si ho fos. Per a ell era el millor...
La bèstia va obrir la porta de la gàbia el va agafar i li va posar les ales...unes ales noves. Increïble. Amb aquelles ales vas poder volar molt i molt amunt i tocar el cel.

I ara va tornar a començar. La bèstia va tornar a estar sola. No era la primera vegada que donava unes ales, no era el primer cop. Ja havia donat la llibertat altres vegades.

Coi d’animal!!!

Capcot va tornar a sentir-se sola, va tornar a sentir-se lluny de tot. La gàbia dins, sense ningú.

No s’adonava que el presoner era ella, ningú més que ella. Va tornar a plorar en soletat.

PEP

dilluns, 8 d’agost del 2011

Ruta romànica a la vall de Boí

Un bon dissabte, veient alguna església romànica.


Primer la de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, datada al segle XII.





El segon exemple és el de Sant Joan de Boí




I la tercera la de Sant Climent de Taüll...







PEP

dilluns, 1 d’agost del 2011

Atrévete



Habían pasado muchos días.
Te vi a lo lejos. Me acerqué tembloroso por tu reacción.
En ese momento te giraste y me viste.
Clavaste esos ojos de color miel y, esa mirada dulce fue la que dibujó el momento esperado.
Entre tu y yo un boceto de colores tranquilos y equilibrados...azul, verde.
A medida que nos acercábamos esos colores iban haciéndose más y más vivos.
La tranquilidad del momento se iba convirtiendo en pura pasión.
Los verdes y azules iban cambiando, pasando por los naranjas y amarillos hasta llegar al momento del encuentro que estalló el color del fuego.
Ese beso que encerraba la pasión encarcelada durante tiempo...los labios húmedos no podían apagar el fuego, el corazón bombeaba sangre sin parar en una alianza perfecta con el momento.
Nos vimos solos ante el mundo. No importaban los ojos, no importaban las voces, los murmullos...
Solos tu y yo, en un solo momento, en un solo cuerpo.


¿Qué es lo que no te diría? ¿Qué es lo que no haría? 
Solo tu puedes hacer que lo haga, solo tu puedes hacer que lo diga...
Encerrado en esta prisión, esperando que abras la puerta de la libertad de mi corazón...que es tu corazón.
Entonces me verás tal y como soy...y tú serás tú.


Atrévete!!! Yo haré el resto.


PEP

Mens sana in corpore sano



"Mens sana in corpore sano" o, dit en un altre llengua derivada de la mateixa; "Ment sana en un cos sa". Aquest és el sentit que se li dona avui en dia, que, crec, no té res a veure amb el sentit que se li va voler donar en el moment de la seva creació. Aleshores era la necesitat d'un esperit equilibrat, en un cos equilibrat.


Avui és complicat mantenir les dues coses, bàsicament perquè això implica estar sa mentalment i, això si que és difícil.Hi ha molta gent preocupada pel seu cos, no per la seva ment i, qui se'n ocupa de la seva ment, normalment dixa estar el seu cos de banda. 


Pur egoïsme


PEP









diumenge, 31 de juliol del 2011

Estúpido


La estupidez no tiene límite conocido, por lo menos para mi. Incluso creo que soy su mayor exponente.
Porque las expectativas no son buenas, que cuando no se cumplen te frustras y, cuando te frustras, quedas como un estúpido. Y últimamente tengo esa sensación...la de la estupidez, estupidez crónica, porque se ha enquistado...
Pienso que soy un solución cuando, quizás, sea el problema. Quizás esta es la parte que menos se entiende.

Y hay quien se ha ofrecido a quitarme esa estupidez, pero he sido tan estúpido de no dejarme ayudar.

Allá yo y mi estupidez...

PEP

dimecres, 27 de juliol del 2011

Inspiració un altre cop


Potser tenies raó amb lo de l'inspiració.


Et ve en moments molt dolents.


Encara que, també en moments molt dolços...


Estic inspirat, per dolç o per amarg?


El que he escrit ho deixaré anar en un altre moment


PEP