diumenge, 11 de març de 2007

Arribar als 40


Ja falta ben poc per aquesta cita, els 40. No ho hagués pensat mai, però de fet es quelcom que ens hem d’acostumar, Al igual que arribes als 18 i et fa molta il·lusió, això d’arribar als 40 es inevitable. Sempre havia pensat que no arribaria mai, però ja només hem queda 1 any.

Sempre he arribat a allò que he volgut. Físicament estàs en forma i a punt per fer qualsevol cosa i superar-te a tu mateix, sempre et trobes be per anar superant rècords. Si avui en fas deu, demà en fas onze. El problema dels quaranta es que difícilment et mantens al deu, evident no cal dir que es impossible superar una xifra, si no tot el contrari, si et descuides, n’estàs per sota.
No nomes físicament, si no a tots els nivells. Veus com de sota arriben joves que intel·lectualment estan molt preparats i la feina que tens en mantenir el seu nivell. Recordo que quan era més jove i veia a la gent de quaranta anys, pensava en ells com si fossin fòssils; Bé s’ha d’entendre aquesta paraula, els veia com si s’haguessin quedat en l’edat mitjana i no avancessin. Em veuran els joves d’avui en dia d’aquesta manera? Els joves que treballen amb a l’oficina, pensaran el mateix de mi? Estaran pensant que realment sóc un fòssil?

Algú em deia que la colònia “Brummel” era de la meva època. I realment es així. Ahir mateix, i d’aquí aquest article, una filla d’una amiga meva de cinc anys li deia a la seva mare, mira es el SENYOR que treballa amb tu. “EL SENYOR QUE TREBALLA AMB TU!!!!!!!!!!!!!!!”, però si ara mateix tinc 38 anys, sóc jove!!!!!!!!!!!!!!.

Una altre que em va passar la setmana. Com que treballo molt al telèfon, la gent de l’altre costat de la línea de telefònica, no coneix el meu aspecte. Vaig enviar una foto a una de les delegacions que tenim, i una noia que la va veure em va preguntar l’edat, jo li vaig dir que fos ella qui em poses una xifra (amb una mica de por), i ella va dir que probablement tindria per sota del 30. De sobte vaig deixar anar un sospir de descans. Jo li vaig dir tranquil·lament que tenia 38. Aleshores ella va continuar parlant (tenia que haver callat), i em va dir “SE NOTA QUE, FISICAMENTE, ERES UN HOMBRE”.

Cagada pastoret!!!!!!!!!!!!!!, la noia va intentar arreglar-ho però ja m’havia enfonsat.
Serà això la crisis dels 40?
De fet això no em suposa cap trauma, sempre em queden els records de quan era jove. Tranquils que ho tinc superat.

PEP

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada