dilluns, 13 de setembre de 2010

Torna



Quin dia més calorós. És un molt mal dia per fer la neteja de casa, però...s’ha de fer, veritat? Algun dia s’ha de fer.
He començat ben d’hora, tinc ganes de fer moltes coses, però primer vull deixar-ho tot ben net. Ells bé s’ho mereixen.
.
.
.
Bufff!!! Crec que han passat més de mil hores, estic rebentat, no puc més. Entro a l’habitació petita i em poso a netejar el pols de les prestatges. És per veura-ho. Molts llibres, de tota mena. Potser he llegit un vint per cent dels llibres que tinc, però...i no es que no m’ha agradi llegir, no, no és això, però el ritme que porto els últims temps és de bojos. Cada dia és una història diferent i una rutina alhora. De bojos, però...Ells bé s’ho mereixen.
.
.
.
Mentre netejo l’ordinador, se’m cau un drap sota el moble. Allà hi ha un calaix, que no faig servir gaire.
.
.
.
Vaig obrir-lo;
Vaig mirar dins;
Vaig quedar-me de pedra;
Vaig plorar...
.
.
.
Recordo que ahir a la tarda el meu fill petit se’m va quedar mirant. Jo estava quiet com una estàtua, amb els braços a la cintura mirant sobre del meu llit. Tenia tota la roba per plegar. Jo no m’havia adonat que em mirava i de sobte em diu:
- Papa, vols que t’ajudi?
- A que vols ajudar-me fill?
- A plegar la roba de sobre el llit.
- Perquè m’ho dius això?
- Es que et veig amb cara de preocupat, com si tinguessis molta feina. Jo no vull que et preocupis de res papa.
Tenia el nus a la gola, no podia respirar. Notava com els ulls se m’inflaven de llàgrimes que volien sortir, i que no sortirien...no davant d’ell.
Vaig ajupir-me a la seva alçada i li vaig dir.
- No et preocupis...per això estan els grans. Au!!! Ves a jugar amb el teu germà que la roba la plegaré més tard.
.
.
.
Quan vaig obrir el calaix de sota l’ordinador, vaig plorar el que no vaig plorar ahir a la tarda. Vaig caure al terra de cop, assegut, suant, amb llàgrimes i gemecs. Vaig estirar la ma per acabar d’obrir bé el calaix i amb tremolors a les mans vaig agafar-ho.
Ja no ho recordava, ho tenia a les meves mans, vaig apretar-ho tant com vaig poder al meu pit, com si intentés que no sortís del meu cos, que fos part de mi. Tenia la necessitat que estès en contacte amb el meu cor.
.
.
.
Crec que durant uns minuts vaig perdre totalment la noció del temps. Alguna cosa va passar quan vaig tancar els ulls i ho vaig apretar contra el meu pit. Vaig estar transportat a un altre moment, a un altre dimensió, a un raconet del meu cervell mort fins aquell moment.
.
.
.
Torna, si us plau, torna. D’acord, ho se...no ha de tornar.
PEP

2 comentaris:

  1. Fer endreça, fer dissabte...sempre fa costa amunt, ens els espais físics i sobretot en el nostre cor, creus que ho tens tot sota control, que te'n surts amb la feina, però un petit record fa saltar les alarmes dels records...Fer endreça, tornar...és un camí a traçar.

    Salutacions cordials, Pep

    ResponElimina