L’arbre i l’ocell

Temps era temps en un bosc ple de vida vivia un arbre. Era un arbre gran, amb molt de temps, amb experiència, madur i savi. Tenia unes grans arrels, ben agafades a la terra. Amb ell vivia en una de les branques un ocell que li feia companyia tots els dies, des de feia molt de temps. Eren feliços. Però un dia l’ocell volà més del conte i un caçador el va empaitar.
Des d’aleshores l’arbre està trist.
Van passar molts dies de fredor, de tristor, de melangia, de negror...
Fins que un dia va sentir el cant d’un ocell, va tancar els ulls i es va deixar encisar per la música. Quan van passar uns dies l’arbre es va decidir a parlar, va bellugar les branques tot el que va poder fins aconseguir que aquell soroll sembles una crida a l’ocell.
A aquell ocell li va agradar el soroll de l’anar i venir de les branques de l’arbre, i li va contestar. A tots dos els agradava cantar l’un per l’altre. I així parlaven i cantaven durant hores al dia. Eren feliços.
Una tarda d’hivern l’arbre li va dir a l’ocell:
- Vine amb mi i posat sobre de les meves branques.
I l’ocell contestà
- Si, vull venir, però no puc, perquè jo ja tinc arbre.
- Però, parles i cantes per a mi!!!!
Silenci.
L’arbre no entenia. Tenia dies de tristor i dies de felicitat. I l’ocell també, volia i no podia. Intentava volar cap a ell, però no podia.
Fins que un dia per sorpresa l’ocell es va posar a les branques de l’arbre.
A l’arbre li queien les llàgrimes. A l’ocell li queien les llàgrimes.
No es van dir res, però no calia, perquè va ser un moment intens, un moment feliç, un moment,...el seu moment.
L’ocell va marxar.
Hi ha dies en que l’arbre busca i troba, i a vegades no. Vol parlar, vol expressar-se, vol emocionar-se...vol l’ocell a les seves branques.
Era tant intens aquell sentiment que l’arbre decidí anar a buscar l’ocell, però les arrels l’impedien, eren massa fortes.
Més fortes eren encara les ganes d’anar a buscar l’ocell. Ho intentà amb tantes ganes i tantes forces que va aconseguir desempallegar-se de les arrels fortes que el van mantenir viu durant tant de temps.
Caigué a terra, volia continuar, però no podia. Li faltava l’aire, el sol, l’aigua, la terra, les arrels i... l’ocell.
Li quedava ben poc de vida, i no podia més que obrir els ulls per poder veure l’ocell, el seu ocell. Intents desesperats per aferrar-se al record, a la vida.
De sobte el va veure, majestuós volant i posant-se sobre les branques ja seques. L’ocell plorava i les llàgrimes relliscaven al voltant de la cara de l’arbre.
L’arbre li va dir amb veu tremolosa:
- Si us plau no ploris, cantem, parlem. Vull marxar amb el record de la teva mirada, de la teva música, de la teva presència.
I així ho va fer l’ocell, fins que...l’últim sospir de l’arbre el va fer callar. Durant uns moments es va fer el silenci. Un crit de l’ocell va trencar el silenci. Va ser tant fort que ningú va poder estar de sentir-ho. Era un crit de desesperació, de no saber que fer, inclús diria que d’amor...Un crit perquè el seu amor el sentís també.
Es va refer i va decidir seguir cantant i no marxar d’allà fins que l’arbre li contestes, però ell no era conscient que no li tornaria a contestar mai més...
L’arbre no li va dir mai que l’ocell era el seu amor, i l’ocell es va adonar que l’arbre era el seu amor. Va ser bonic, perquè s’estimaven...en silenci, s’estimaven...en vida, s’estimaven...en la mor, s’estimaven i ja està.
L’ocell va deixar de cantar, de respirar, de viure...
Ara estan junts, feliços, ja no hi ha barreres que els impedeixi estar junts, ja no hi ha arrels que el mantinguin, ni altres arbres, ni res de res.

PEP