dilluns, 28 de gener de 2008

Mediterrani


- Home Manel, que et passa? Fas una cara una mica...diguem-ne...Feliç?- Doncs si Pep.- Perquè no m’ho expliques?- Bé em fa una mica de vergonya
- Joder tiu, quan de temps fa que ens coneixem? A no ser...No fotis tiu t’has enamorat!!!!- No siguis així Pep, ets molt poc sensible
- Però si ho estàs desitjant. Diguem home.- D’acord. Mira ho tinc aquí escrit, com que em fa vergonya havia pensat que ho pengessis al teu bloc. Si es que vols, es clar.- Molt bé ho llegiré i et dic alguna cosa
- D’acord, adéu- Adéu
CARTA
Per primera vegada t’he vist els ulls, la mirada sincera, no has tingut por de convidar-me a passar dins de la teva intimitat, sense complexes, sense pensar.

Molta gent, però només tu i jo.

Amb la companyia d’aquest sol calent, d’aquesta brisa suau de la Mediterrània. L’olor de la teva ànima despullada davant meu. La teva pell desprenia una llum blanca de pau i sinceritat, era el moment de no amagar res.

M’he fixat en els teus llavis roses; Hi ha res més perfecte? Sé que m’estaven convidant a passar i no vaig entrar. Amarga prudència.

La teva cara, el teu cabell, tot era perfecta. Era el nostre moment de glòria.

De què parlàvem? Es igual, no tenia importància. Teníem que gaudir d’allò. El dia, el sol, el mar, tu, jo...nervis, què dir...parlar, callar, mirades...MÀGIA.

Ara se que el que estem vivint és real, és de veritat, és sincer, no té truc.

Recorda-ho, ho recordo.

Segur que el proper cop les sensacions de màgia es faran realitat.

MANEL

Molt bé Manel, com pots veure ho he penjat al bloc, perquè m’agradat i perquè se que hi ha molts Manels i moltes...bé, quan vulguis em diràs qui es. El que realment importa es aquesta màgia de la que parles. Els dos sou molt afortunats de viure moments així, es molt bonic. Et confesso que tinc enveja sana.
PEP

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada