dilluns, 28 de gener de 2008

Moments


Són moments en els quals pots veure les ànimes, estàs rodejat d’elles, estan per tot arreu. Algunes s’apropen, algunes et parlen, algunes inclús t’encisen, et captiven. Però tot és negre, tot és fosc. Plores, i plores en silenci, rodejat d’ànimes i sol. N’estàs segur de tot i de res, perquè un dia és negre i l’altre també, però no es por, és solitud.

Estàs esperant el dia en que arribi un raig de llum, però no ha de ser qualsevol raig, ha de ser de color blanc. Perquè el blanc és totalment contrari al negre i si plores és pel color negre. Però el raig de llum blanca va marxar lluny un dia de calor, i va arribar el fred i la negritud, i, des d’aleshores no ha arribat cap més raig.

L’ansietat per aquest raig blanc és fa cada cop més forta, tot esperant, i les ànimes segueixen voltant, no saps les intencions que tenen, però estan.

Ara comença a importar-te poc el color de la llum, l’esperes blanca, però saps que si té un altre color es igual, perquè cada cop més necessites i desitges la llum.

L’ànima se’n va cada nit a voltar, però és fosc, negre, fred...

Ja no hi color, ja no hi ha llum, ja no hi ha calor...

Ansietat, solitud...

Tinc una corda a la qual m’agafo, i m’agafo molt fort, tant fort que fins i tot em sagnen les mans. Veig una paraula escrita a la corda, ESPERANÇA, i intento envoltar-me, omplir-me, gaudir-ne.

I cada vegada que s’esborra, amb els dits i la sang de la meva ma escric: ESPERANÇA. Un cop i un altre, fins que s’esgoti la tinta del meu cos.

PEP

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada