divendres, 4 de gener de 2008

Guerra




Davant la circumstància de intentar guanyar una guerra a la qual no hi participo, però de la qual sóc element convidat, hi han zero possibilitats que pugui guanyar quelcom. La raó és ben clara si no hi participo activament no tinc cap possibilitat. Ni siquiera crec que sigui element convidat, potser m’he convidat jo sol. Potser estic recreant una fantasia de la qual intento ser protagonista, quan me n'adono, cada cop més, que no sóc res en aquesta batalla.

D’una sola cosa n’estic segur, hi ha parets massa altes, massa amples, massa gruixudes. Segur que sense aquestes parets, la batalla s’hagués lliurat a camp obert, sense cap condicionant.

També estic segur del camí que haig d’agafar, se quin és el correcte, se a quin costat haig d’estar i a qui haig de recolzar en la batalla. Això ho tinc clar, ho he viscut, ho he somiat. I se del cert que hi guanyaríem tots.

Però els camins son llargs i la vida es curta i bonica. M’esperaré al desenllaç final, però de tots els que van lluitar en la guerra dels cent anys al principi, cap va veure el final. Ara em pregunto: Va valer la pena 100 anys de guerra?. NO!!, podia haver acabat abans.

De moment esperaré, perquè, realment, val la pena. Seguiré sent observador.

Això és un article més, és un pensament, és una fantasia o és realitat.

Però hi ha un missatge...aquesta és la única veritat.

PEP

1 comentari:

  1. ...i durant aquesta espera estarem amb tu, gaudint dels moments presents...

    una forta abraçada!

    ResponElimina