dilluns, 21 de febrer del 2011

Pare-fill


Una tarda com qualsevol altre, aquest cap de setmana, sense tenir que ser així, estava amb els meus fills. Un el vaig acompanyar a casa d’un amic i, vaig estar pendent del moment d’anar a buscar-lo. 
Un cop el vaig deixar, em vaig quedar amb el petit dins del cotxe. Durant el trajecte cap a casa em vaig adonar que no em treia la mirada del damunt. Em sentia observat. 
Vaig parar en un semàfor i me’l vaig mirar, però no va dir res, només mirava, quan el semàfor es posà verd, va parlar.
- Papa
- Què vols carinyo?
- Què et passa? 
Bufff!!! En aquell moment podia esperar qualsevol cosa d’un cervell de nou anys.
- Perquè ho dius?
- Estàs trist, la teva cara està trista i cansada.
Collons, vaig aguantar "com un campeón" l’envestida.
- No em passa res fill, al pare no li passa res.

Ja no varem treure el tema i ell va seguir amb els seus "tazos" a les manetes jugant, com si aquell moment, que per mi va ser molt intens, s’hagués esborrat del seu cervell.

Recordo amb divuit anys la mateixa escena, però jo era el fill i, el meu pare conduïa. Recordo com si fos ara que me’l mirava i el vaig veure, per primer cop, les senyals inequívoques del pas del temps, de totes les lluites internes i externes que lliurava, d’haver passat mals moments, del passat, del present, d'un futur incert.
Ell tenia només quaranta anys i, jo no li vaig dir res de res. Ho veia, igual que el meu fill m’ha vist a mi i, jo no li vaig dir res.

Crec que alguna cosa en l’educació dels meus fills he fet bé. Ell ha tingut la confiança de dir-me les coses.

Jo pensava que la meva resposta l’havia satisfet, però no...quan vaig arribar a casa vaig estar parlant amb ell. 

Un gran moment

PEP

2 comentaris:

  1. Hola Josep,la veritat es que educar bé al fills es molt important.A mi em pasa mes o menys el mateix amb les meves filles,fan preguntes que en els nostres temps nosaltres no feiem.Donarli la confiança,escoltar i parlar amb ells ens obre les seves portes.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  2. Primoooo!!!
    Tens raó, em d'obrir la porta de la confiança als nostres fills

    Una abraçada

    PEP

    ResponElimina