dijous, 24 de gener del 2013

Pensant-te


Crec que vas néixer en el moment que la raó em va venir.
Diria que et vas desenvolupar el dia en que la meva imaginació va fer acte de presència.
Tinc la sensació de que sempre has estat.

Estic dins d'un bar prenent una copa, al final de la qual apareix el teu nom escrit.
No hi puc fer res, hi ets i prou.

Amb tu tot era diferent quan hi eres,
però amb tu, tot és diferent quan no hi ets.
Ara només tinc el meu pensament, la meva consciència, la meva imaginació...però tu hi ets dins.
Sóc esclau del que vas ser i no puc alliberar-me.

I vaig morint, poc a poc, sense tenir un nom per cridar, sense poder cridar el teu nom.

Com deia la cançó...

A poc a poc i en silenci, sense saber,
si tot el que vaig donar-te, et va arribar...a temps.

No em queda res més que dos o tres records,
Una carta, una flor...
un adéu molt curt i un t'estimo.


PEP

10 comentaris:

  1. Ups! Josep, les teves reflexions... Déu n'hi dó. No sé pas que farem...
    Un Petó.
    Joana

    ResponElimina
  2. El temps, benvolgut Pep, és una clau màgica que obre unes portes i en tanca unes altres.
    Cal adaptar-se a les circumstàcies, res no dura per sempre, avui no és igual que ahir i segurament serà diferent a demà.
    Cal deixar marxar...
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  3. Exacte Joana, reflexions, simplement reflexions, petites o grans...

    Un petó

    Josep

    ResponElimina
  4. Si Judit, el missatge d'aquesta petita reflexió és aquest, tancar, deixar passar, marxar, mirar endavant.

    Gràcies per venir, tot esperant llegir-te de nou ;-)

    Petó

    Josep

    ResponElimina
  5. M'he hagut de rellegir unes quantes vegades les teves paraules. Diuen molt, diuen tant que cada vegada que les rellegeixo em diuen alguna cosa diferent.

    Suposo que amb nosaltres mateixos passa el mateix: som el que vam ser i el que no, el que pensem, el que imaginem, som les persones que trobem i les que deixem de trobar, som els records i el que serem, som el que som però sempre diferent.

    Un petonàs!
    Preciós el text!

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies per les teves paraules Rachel i, si t'ha fet reflexionar, m'emociona...
    Com tu bé dius som el que hem viscut, i el que imaginem, el que vam ser i el que no, el que pensem, a qui ens trobem i qui no...un còctel brutal.

    Potons!!!!

    Josep

    ResponElimina
  7. A mi em queda encara menys que a tu. Pensa, però, que els records sempre hi seran.

    El temps passa i tot ho calma. Només cal deixar passar el temps.

    Bona nit.
    Ptns.

    ResponElimina
  8. Doncs si anònim

    Som una cadena de records, d'experiències que ens van confeccionant dia a dia com un vestit a mida i que van fent de nosaltres el que som ara mateix.

    Moltes gràcies

    Josep

    ResponElimina
  9. Diuen que cal tancar portes per obrir-ne de noves, però el cert, és que ens resistim, necessitem conservar en secret, en un raconet molt intim, aquells pocs records, la carta, la flor.... i deixar que el temps esborri molt lentament fins arrivar a la distorsió del que va ser o del que podia haver estat.

    Una abraçada

    ResponElimina
  10. A cops de records, Moni, estem fets a cops de records, mal ens pesi, tant els bons, com els dolents.

    hi són, molt difuminats...molt difuminats i, en blanc i negre.

    Petons

    Josep

    ResponElimina