Crec que vas néixer en el moment que la raó em va venir.
Diria que et vas desenvolupar el dia en que la meva imaginació va fer acte de presència.
Tinc la sensació de que sempre has estat.
Estic dins d'un bar prenent una copa, al final de la qual apareix el teu nom escrit.
No hi puc fer res, hi ets i prou.
Amb tu tot era diferent quan hi eres,
però amb tu, tot és diferent quan no hi ets.
Ara només tinc el meu pensament, la meva consciència, la meva imaginació...però tu hi ets dins.
Sóc esclau del que vas ser i no puc alliberar-me.
I vaig morint, poc a poc, sense tenir un nom per cridar, sense poder cridar el teu nom.
Com deia la cançó...
A poc a poc i en silenci, sense saber,
si tot el que vaig donar-te, et va arribar...a temps.
No em queda res més que dos o tres records,
Una carta, una flor...
un adéu molt curt i un t'estimo.
PEP
Ups! Josep, les teves reflexions... Déu n'hi dó. No sé pas que farem...
ResponEliminaUn Petó.
Joana
El temps, benvolgut Pep, és una clau màgica que obre unes portes i en tanca unes altres.
ResponEliminaCal adaptar-se a les circumstàcies, res no dura per sempre, avui no és igual que ahir i segurament serà diferent a demà.
Cal deixar marxar...
Una abraçada!!!
Exacte Joana, reflexions, simplement reflexions, petites o grans...
ResponEliminaUn petó
Josep
Si Judit, el missatge d'aquesta petita reflexió és aquest, tancar, deixar passar, marxar, mirar endavant.
ResponEliminaGràcies per venir, tot esperant llegir-te de nou ;-)
Petó
Josep
M'he hagut de rellegir unes quantes vegades les teves paraules. Diuen molt, diuen tant que cada vegada que les rellegeixo em diuen alguna cosa diferent.
ResponEliminaSuposo que amb nosaltres mateixos passa el mateix: som el que vam ser i el que no, el que pensem, el que imaginem, som les persones que trobem i les que deixem de trobar, som els records i el que serem, som el que som però sempre diferent.
Un petonàs!
Preciós el text!
Moltes gràcies per les teves paraules Rachel i, si t'ha fet reflexionar, m'emociona...
ResponEliminaCom tu bé dius som el que hem viscut, i el que imaginem, el que vam ser i el que no, el que pensem, a qui ens trobem i qui no...un còctel brutal.
Potons!!!!
Josep
A mi em queda encara menys que a tu. Pensa, però, que els records sempre hi seran.
ResponEliminaEl temps passa i tot ho calma. Només cal deixar passar el temps.
Bona nit.
Ptns.
Doncs si anònim
ResponEliminaSom una cadena de records, d'experiències que ens van confeccionant dia a dia com un vestit a mida i que van fent de nosaltres el que som ara mateix.
Moltes gràcies
Josep
Diuen que cal tancar portes per obrir-ne de noves, però el cert, és que ens resistim, necessitem conservar en secret, en un raconet molt intim, aquells pocs records, la carta, la flor.... i deixar que el temps esborri molt lentament fins arrivar a la distorsió del que va ser o del que podia haver estat.
ResponEliminaUna abraçada
A cops de records, Moni, estem fets a cops de records, mal ens pesi, tant els bons, com els dolents.
ResponEliminahi són, molt difuminats...molt difuminats i, en blanc i negre.
Petons
Josep