Dolor

En la condició humana sempre hi ha un denominador comú: La búsqueda de la felicitat. No conec a ningú que no faci això. Tothom tenim aquesta tendència. Busquem un lloc còmode, on sentir-nos segurs, a on no hi hagi perill.

He recorregut un camí llarg, no en el temps, però si en la fatiga que això suposava. Suposo que, com tothom, buscava, inconscientment, aquest lloc bucòlic, la muntanya més bonica, amb els prats més verds, els rius més nets i cristal·lins.

Vaig trobar la muntanya, vaig torbar els prats, vaig trobar el riu i a més, amb flors de tots colors, llacs extraordinàriament plens de vida, ocells, arbres.

Tot!!! Aquell lloc ho té tot.

He estat vivint aquí, sent feliç, amb tot el que una persona pot voler, però no se perquè hi ha alguna cosa que em falla. Sóc jo? Què m’està passant? On radica el problema? Perquè em costa tant de viure en aquest lloc? Quina és la pregunta correcta? I si la trobo, quina serà la resposta?

Tot ha estat comprensió, simbiosis amb la natura, amb tot el que m’envoltava, però perquè ha de fallar alguna cosa? Realment falla? On és l’equilibri ara que el necessito? L’únic que m’ajuda és l’autosuficiència. Perquè haig de ser autosuficient? Perquè no puc dependre d’allò que m’envolta? D’allò que m’estava fent feliç!!! Potser era tot mentida? No m’ho puc creure!!! És increïble!!!

Això em provoca un DOLOR en el meu interior. Dolor per tot. Dolor per mi, dolor per la muntanya, que ha après a estimar de la mateixa manera que jo l’he estimo. Dolor intens. És més fàcil de suportar quan et fas un tall, que quan el tens interioritzat.

Només puc arribar a una conclusió. És l’únic que ara per ara té un argument sòlid. Si no he estat capaç d’aguantar en aquest lloc meravellós, és que HE FRACASSAT. I això ho dic des de la humilitat, i des de la reflexió, des d’el pensament més profund. El meu voltant no té la culpa, és la meva persona que no és capaç de estar segur en un lloc a on es pot estar segur.

Aquesta és una primera conclusió, ho sé!!! Però ara mateix és la que té més força. Però intentaré buscar en el meu interior un altre conclusió. Potser la primera és la bona, però, ara mateix no em conformo.
PEP