diumenge, 26 de juny de 2011

Torno!!!!

He rescatat un de tants escrits que mai he penjat. Per alguna raó ha sortit i el publico...A més l'acompanyo amb una cançó que l'han versionat molta gent, però que a mi, personalment, m'agrada més en la veu de Manzanita.




Torno, si...torno. He deixatde banda l'obscur moment en el que m'he enfonsat. Ho he estat arrossegant durant massa temps...massa.
Ara haig de deixar entrar un altre cop la meva eSsència. Per això aquesta cançó. Estimo molt la vida, estimo molt l'amor...sempre seré un sentimental, això no m'ho pot treure ningú. Crec que des de que tinc ús de raó he viscut enamorat, molt enamorat.
No em se reconèixer d'un altre manera, sempre hi ha algo o algú que m'enamora i que es capaç, tal com diu la cançó "me dibuja un paisaje y me lo hace vivir", "podéis destrozar todo aquello que véis, porque ella de un soplo lo vuelve a crear", això és el que passa, podeu intentar destroçar-me, que sempre està l'amor per fer-me reviure un altre cop amb un sol cop d'alè.

I, a més..."y yo que hasta ayer sólo fui un holgazán, y hoy soy el guardián de sus sueños de amor"

LA QUIERO A MORIR, LA QUIERO A MORIR.

PEP









Y yo que hasta ayer
sólo fui un holgazán,
y hoy soy el guardián
de sus sueños de amor
La quiero a morir.
Podéis destrozar
todo aquello que veis,
porque ella de un soplo
lo vuelve a crear
Como si nada.
Como si nada.
La quiero a morir.

Ella para las horas
de cada reloj
y me ayuda a pintar
transparente el dolor,
con su sonrisa.

Y levanta una torre 
desde el cielo hasta aquí.
Y me cose unas alas
y me ayuda a subir
a toda prisa
a toda prisa
la quiero a morir.

Conoce bien cada guerra
cada herida, cada ser;
conoce bien cada guerra
de la vida y del amor también.
Ehhhhhh, ehhhhhh, ehhhhhh

Me dibuja un paisaje
y me lo hace vivir
en un bosque de lápiz
se apodera de mí.
La quiero a morir.

Y me atrapa en un lazo
que no aprieta jamás
como un hilo de seda
que no puedo soltar.
No quiero soltar.
No quiero soltar.
La quiero a morir.

Cuando trepo a sus ojos
me enfrento al mar.
Dos espejos de agua
encerrado en cristal.
La quiero a morir.

Sólo puedo sentarme,
sólo puedo charlar,
sólo puedo enredarme,
sólo puedo aceptar
ser sólo suyo,
ser sólo suyo.
La quiero a morir.

4 comentaris:

  1. No se que dir-te. Enveja?
    Realment és una sort? O més aviat una maledicció?
    Reconec que és bonic, però és un estat en el qual també es pateix molt, moltíssim...
    És complicat, però se que quan ho estic, estic molt feliç, tot i el patiment que això comporta.

    Una abrçada amic/ amiga Anònim

    ResponElimina
  2. Coneixes aquesta versió?

    http://youtu.be/95_r5T8znx8

    ResponElimina
  3. Ostres!!!!
    No la coneixia...que fort. m'ha encantat, de debó.
    Manzanita és especial perquè va ser el primer cop que la vaig sentir, però aquesta versió m'ha al.lucinat...
    Moltes gràcies per aquest regal i...per moltes coses més anònima

    PEP

    ResponElimina