dissabte, 22 de setembre del 2012

Aturada



Diuen que en el camí està l'aprenentatge...
Masses passes donades, molt de camí fet...no cal caminar més, és el moment d'aturar-se.

Les cadenes de la soledat són fortes, pesades, llargues...

La il·lusió, l'alegria, l'esperança, el rellotge de sorra que deixa caure granet a granet el temps i que és finit. Tot tancat en una llauna que pocs han sabut obrir.

Aquella guitarra que tocava i es deixava tocar. Abraçada a ella sortien melodies que omplien les nits, les matinades, les llargues tardes d'hivern...els petits i grans moments.

Ara les guitarres no sonen igual...melodies estranyes, sense sensibilitat, sense emoció, només sons durs que acaben bruscos i es perden en la foscor de la nit i, que no han de tornar mai més.

És veritat...

Al cap i a la fi, sóc jo el principi i el final d'aquest camí.
Sóc jo qui el va començar, sóc jo qui s'ha d'aturar.


PEP

3 comentaris:

  1. ..De vegades va be aturar-se per mirar el present deixant un passat que no ens deixa avançar i esperant un futur que no arriba.. Com deia la nostra llum, el nostre mestre, el mes gran...el que Es, Es..la realitat s'imposa i, si l'acceptem, viurem en pau i gaudint l'aqui i l'ara..RES MES EXISTEIX EN AQUESTS INSTANTS.. Bona nit germanet..

    ResponElimina
  2. Potser millor un stand-by, processant, de fet, som màquines, amb l'engranatge més preciós que hi pot haver, el nostre cor.

    Clar que som lliures de triar els propis camins, de refer-los, de canviar-los, d'aturar-nos...

    Una abraçada, Pep

    ResponElimina
  3. Hola Josep.
    Aturar-me. Això intento fer a cada moment. Per ser conscient de l'única realitat que existeix: ARA. Però no sempre ho aconsegueixo...
    El camí ja es va fent de la suma de tots els instants,no cal pensar-hi. Si mirem el camí horitzontalment es fa feixuc, dolorós. Vénen records, enyorances i penediments d'un passat. Creem expectatives i desitjos per un futur. I la por a avançar no ens deixa viure el moment present.
    Aquí i ara. Sentint la Pau i l'Amor que som. Nosaltres creem el nostre mon. Si som Amor, rebrem Amor. Si alliberem les nostres cadenes, no tindrem límits, i el mon se'ns mostrarà davant nostre com el que Som.
    Una abraçada!
    Avui fa 7 mesos que físicament no està amb nosaltres. Però sempre està amb nosaltres. I si escoltem el nostre cor, sabrem el que ens diria ell.

    ResponElimina