dimarts, 22 de juny de 2010

L'ocellet




Aquell ocellet es va plantar sobre de la varana del meu balcó. El vaig mirar, i...va passar alguna cosa extraordinària.

Normalment, quan veus un ocell, una oreneta, un colom...te'l quedes mirant i et fixes en el seu caminar acompassat amb el ritmme del seu cap, com si per cada movimnet de cap ell pogués avançar un pas. Es increïble i graciós alhora. Que estaran pensant ells de nosaltres quan ens veuen passejar...

Allò, que va fer aquell ocell plantat al meu balcó, em va sobtar, va ser com una senyal. Res de mirar a un costat o un altre, amb aquell moviment característic de coll. Res de sortir volant, espantat per la aparició d'un altre animal 50 cops més gran que ell i lletg com un pecat als seus ulls.

No, no va fer res. Per molt increïble que sembli, va clavar la mirada en els meus ulls. Jo no vaig poder fer res, estava devant d'alguna cosa especial. Aquell ocell em volia transmetre alguna cosa i no sabia el que...

Vaig decidir seure, relaxar-me i seguir mirant-lo...La seva mirada humanitzada em va captivar. No vaig poder fer res més que deixar-me anar...

I aleshores va passar, vaig sentir un fort cop dins del meu cervell, no va ser un cop físic dels que acaven sortint un nyanyo, no!!!!

Va ser ben endins i...

Vaig començar a mirar al meu voltant. No era la meva visió normal. Era una visió panoràmica, no se, vaig tenir la sensació de que ho podia veure tot. Tot, ho veia tot, 180 graus. Era capaç de veure a la dreta i a la esquerra alhora. El meu cervell procesava ràpidament aquella informació. Quin espectacle.

Aleshores vaig començar a caure en picat cap a terra. Però, no al terra del balcó, sino al carrer, vaig tenir molts pensaments en dècimes de segon i...quan estava a punt de picar a terra, FLASH!!!!! Vaig obrir els braços i vaig remontar...

Cullons, estava volant.

I va ser en aquell moment quan em vaig adonar. Vaig girar el cap el balcó de casa meva i...allà estava jo, sentat, relaxat, mirant no se que. Amb la mirada perduda en l'infinit, sense fer res, com un cadàver en vida. Com un ànima en pena. Com una mort anunciada...

Jo volava i tenia prespectiva de les coses. Era la meva ànima, encara jove...volava i volava, habia sortit de la presó d'aquell cos inútil.

Aquell ocell m'habia donat l'oportunitat de veure les coses sota un altre prespectiva. Desde la seva prespectiva. Desde la prespectiva d'un animal, total ment lliure.

Lliure de treballar, lliure de responsabilitats, lliure d'hipoteques, de taxes, d'impostos...

Vaig tornar a mirar-me...EN QUE CULLERES M'HE CONVERTIT!!!!!!!!

Vull volar, vull viure, vull nedar, parlar, cantar, caminar...no vull tornar a aquell cos, no.

Però sabia que allò estava a punt d'acabar. Jo habia de tornar a ser home i agraïr a l'ocellet l'oportunitata que m'habia donat. He aprés la lliçò, ara he viscut la sensació, ara se que m'haig d'apartar una mica cap enrere i mirar a banda i banda. Hi ha més mon a un costat i a l'altre, no només davant.

PEP

2 comentaris:

  1. Faries content a més d'un si com dius, has après alguna lliçó de tot plegat. Seria magnífic!

    Flureta

    ResponElimina
  2. Si, ho he aprés flureta, tinc la teoria...ara toca la pràctica. Volar i estimar(me).

    Benvinguda, petits comentaris sempre encertats.

    ResponElimina