Només t'he mirat, però m'has tornat la mirada, no ha fet falta res més, oi? Ho sabem. Sabem que en cadascuna de les nostres mirades hi ha un misstge, hi ha un poema, un vers perfecte.
He notat com una llum sortia dels teus ulls, una llum clara, neta, cristal.lina, d'un color...amb el teu nom. Aquest color té el teu nom, no hi ha cap altre color que pugui descriure la bellessa dels teus ulls, de la teva mirada.
T'he deixat anar mil paraules, en un segon. T'he dit, en un segon, en una mirada, el que sento, com m'ha anat el dia, com...et dessitjo, com és de bonic mirar-te, com necessito tacar-te, sentir-te, escoltar-te.
En un segon...en una mirada.
I m'has respós, si !!! No m'ho diguis...tranquila, no és impossible, recordes?
I un cop més surt Don Quixot buscant i imaginant la seva Dulcinea, un altre cop dorm despert, un altre cop l'estat de vigília, el fa tornar més boig.
Però una cosa si que us puc dir...és veritat està boig, però boig d'amor. Morirà, boig d'amor...
Una malatia crònica? un accident?
No, si el deixes escollir, voldria morir enamorat, voldria morir boig d'amor... amb tu senyora meva, amb tu Dulcinea, amb tu.
PEP
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada