No ho puc explicar.
Va ser prou intens com per no trobar les paraules adequades, probablement les hauria d'inventar.
En poc temps, riures, emocions, confidencialitat, mirada, gestos, carícies.
Passejant vora el mar, al costat dels vaixells, sense veure'ls.
Per carrers antics amb la història de tants amants fent la mateixa ruta, rient un al costat de l'altre.
Apagant-se el llum del dia, tocant-nos sense voler...volent
El color del vi negre canviava quan s'apropava la copa als teus llavis, es tornava més vermell.
Et veia els ulls negres, grans, amb la mirada tímida, tendre i alhora notava que baixaves la mirada als meus llavis.
Vas insistir en aquell ball, aquell ball que va fer que ens toquessim, que ens acaronem per primer cop, el propi ball ens portava. Què va passar? Els nostres llavis s'aproparen sense tocar-se.
Vas obrir la porta del teu cos i no van caler més paraules. L'idioma va ser amb les mans, la boca, la tendresa del nostre propi ball...sense saber un de l'altre, sense haver-ho parlat abans.
La teva mirada tendre em va captivar, m'ha captivat...
I pel matí vares marxar...amb la mateixa mirada, amb la delicadesa, caminant sabent que jo et seguia, et seguia mirant...
Si, ens va faltar un dia més, unes hores...el temps. Si, bonic, especial.
No calia fer cap paper, cap cara i creu. Tu tenies la teva creu, jo tenia la meva creu i les creus estaven calentes!!!
PEP
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada