Ha arribat a les meves mans aquest escrit. Sota està signat com a anònim, però jo si se qui és l'autor.
No puc fer res més que treure'm el barret quan parla de la vellesa amb tanta bellesa i imaginació en les descripcions.
Denota en l’autor un elevat grau de dolçor, delicadesa i creativitat. Tot combinat amb toc de maduresa de qui ha estat treballant fins l’últim detall en la narració.
No hi ha cap títol, però no seré jo qui el posi. Simplement posaré una imatge, espero que t’agradi el que he escollit.
Crec que ha arribat el moment de que calli i us deixi gaudir d’aquest text.
PEP
Oggi posso parlare di quello che è successo senza nemmeno un’emozione. Dopo tanti anni, posso perfino raccontare la storia come se fosse accaduta a un’altra persona. Oggi, vorrei raccontarla a te.
Forse non lo sai –perché non ve lo spiegano a scuola-, però Barcellona era davvero distrutta negli anni 50. Una guerra civile, che purtroppo perdemmo, e una dopoguerra che tolse ogni speranza a mio padre ed a tanti altri. Hai mai sentito menzionare lo sciopero dei tram del 51? Avevo 19 anni... guarda che anch’io sono stata giovane una volta. Magari credi che io sia nata già vecchia e col viso solcato di rughe! E invece no, nel 51 ero una bella ragazza dagli occhi verdi e vivaci e un sorriso che faceva che tutti gli sguardi si volgessero quando passeggiavo sulla Rambla. Tuttavia, adesso quando mi guardo nello specchio, non mi riconosco più. Gli occhi sono pieni di macchie giallastre, non resta niente della loro vivacità e il sorriso è piuttosto una smorfia. Non sai com’è difficile accettare la vecchiaia quando una si sente così viva... Dicono che accade a tutti... anche a te capiterà un giorno.
Beh, come ti dicevo, Barcellona era una città annientata : gli edifici in rovina, la popolazione disperata e scoraggiata. Per fortuna, i giovani non avevamo quasi vissuto la guerra, non conoscevamo né i bombardamenti né la paura né la morte.
In quel momento il mio miglior amico lavorava in una tipografia e non finiva fino a mezzanotte. Andavo spesso a cercarlo e poi cenavamo dalla sua nonna, una donna di Valladolid che, in 32 due anni, non aveva imparato neanche una parola di catalano... non che potessimo parlarlo in quei giorni!!!
Comunque, il fatto è che un giorno, credo che fosse in ottobre, sono arrivata alla tipografia e Giuseppe non aveva ancora finito. Mi sistemai in una delle sedie di plastica rossa che erano nell’ingresso e iniziai a chiacchierare con il guardiano del turno di notte. La tipografia era un luogo speciale per me: mi piaceva l’odore dell’inchiostro, il rumore delle stampe –che tutti giudicavano insopportabile- era per me una musica ipnotica. Erano quasi le due quando entrò l’uomo che avrebbe sconvolto la mia esistenza per sempre. Nonostante il tempo passato, il fascino che ho provato per quest’uomo si conserva intatto fino ad ora. Luca aveva 48 anni, i pochi capelli già grigi e lo sguardo stanco ma il più dolce che abbia mai visto.
...
Cosa succede? Mi guardi come se tu non potessi concepire che io abbia amato. Suppongo che tu non possa immaginare che queste mani, adesso tremanti a causa dell’età, abbiano fremito dal turbamento.
Oggi avrei voluto raccontarti tutta la storia ma non c’è più tempo. Vieni domani a trovarmi, ti parlerò di Luca e chissà se non mi vedrai più come una vecchietta un po’ decrepita ma semplicemente come una donna che cammina verso la fine della sua vita.
Anònim
I ara assegut en l'escriptori de la meva ment, deixo anar la fantasia. Planen en mi moments entre núvols inconsistents de memòria, d'anades i vingudes, de connexions neuronals que fan que un tros de paper virtual prengui vida, prengui sentiments i desperti en mi dolçors fins ara oblidades. La meva vida ha fet de mi el que sóc. No ho puc canviar. Una cosa és certa, he estat sincer amb tothom i a mi també. No tinc cap rancúnia. Josep
dijous, 27 de març del 2008
dimecres, 26 de març del 2008
divendres, 21 de març del 2008
A LA MERDA!!!
PRIMERA PART - ENCANTAMENT -
Com qualsevol altre dia vaig sortir de casa a una bona hora. Ni molt tard, ni molt aviat. Una hora en la qual, el sol fa una de les funcions per les quals va ser inventat; Escalfar.
La meva bici, la meva motxilla i la meva novia, la pilota de bàsquet.
En cap moment pensava en el que el destí em tenia preparat.
Vaig arribar a la pista. No hi havia ningú, com sempre. Quan entreno, entreno sol, no hi ha ningú. Estic acostumant-me a aquesta soledat.
Començo a fer els meus exercicis d'escalfament, tot pensant en les parts del meu cos que més atenció necessita. Bàsicament genolls i turmells.
Ara ja estic preparat per a “maxacar-me” davant d’un cercle de ferro sostingut per un pal a una alçada de 3,05 m.
No em vaig adonar fins al cap de mitja hora. Notava que algú em mirava, era una sensació. Vaig començar a perdre l’atenció en el que feia i a tenir més consciència del que pasava al meu voltant, fins que, vaig veure a un home amb vestit elegant al costat d’un arbre.
L’home s’apropà. Era alt, diria que aproximadament 1,95 m, vestit impecable, que a més li feia una esquena immensa. Mandíbula quadrada i caminar segur. Semblava que tenia uns 50 anys, però era d’aquelles persones que la vida no la maltractat gaire malament i podria ser que fins i tot arribes als 60, encara que no ho semblés. Em mirava fixament mentre s’apropava i somreia.
- Bon dia – digué.
- Bon dia – Vaig dir, sense deixar de fer el que estava fent.
- Veig que t’agrada molt el que fas.
- Si – No volia donar-li gaire corda.
- Jugues en algun equip?
- No – Semblava que ell si tenia ganes de corda.
- T’he observat i ets molt bo. Sembla que tens moltes qualitats. Es una llàstima que no juguis en cap equip.
- Be, m’agrada – vaig dir – m’entreno molt.
- Em presentaré, sóc entrenador d’un equip de primera i no es el primer cop que t’observo, visc molt a prop. M’agradaria portar-te al meu equip i que provessis. Em falta una peça i crec que tu ets l’home ideal. Tens les qualitats individuals necessàries i faltaria saber com t’integres en el grup. Què et sembla?
- No ho se – Evidentment la idea em va emocionar i afalagar.
Després d’una estona xerrant em va convèncer i vaig accedir a provar...
-----------------------------------------------------------------------
SEGONA PART - DECENSÍS -
Ja porto un mes a l’equip, la gent és increïble. M’entreno cada dia al pavelló, tant els dies d’entrenament, com els dies que no hi ha, a més pels matins, vaig com cada dia a les pistes de sempre. Estic molt il·lusionat, amb aquesta nova etapa de la meva vida. Encara no he entrat en les convocatòries, però haig de ser pacient.
Després de dos mesos vaig a parlar amb l’entrenador, perquè tenia moltes expectatives, i no es compleixen els meus somnis. M’entreno més que ningú, però l’oportunitat no arriba.
Aquell dia em vaig enfonsar, em vaig enfonsar un altre cop. Com pot ser que hagi tornat a ensopegar amb la meteixa pedra?
Pensava que aquest cop seria diferent, però la història de la meva vida es torna a repetir. Sóc un il·lús!!!
- Ho sento – va dir – Ja se que t’ho havia de dir abans, però es que no ha arribat el moment, a més ha d’arribar un nou jugador...
- Joder !!!!
- No et preocupis tens molt per demostrar al mon, tens qualitat, ets fantàstic amb el grup, amb l’entrenador, etc. A més com a persona...ets una gran persona. Potser en algun altre equip...Jo et puc donar referències.
No el vaig deixar acabar, no vaig dir res, vaig agafar les coses per marxar. L’entrenador em va aturar per parlar, però...
- Tranquil entrenador, ho entenc, sempre ho entenc tot. Estic be.
Vaig aixecar la ma lleument per acomiadar-me dels (fins aquells moments) companys.
Quan estava a la dutxa de casa vaig fer un crit sord, no volia que ningú em sentís.
- A LA MERDA, N’ESTIC FINS ELS COLLONS!!!!
Aquell entrenador em va dir el mateix que els altres, tampoc em va enganyar, potser si que em vaig il.lusionar, però no em va enganyar. Deia que tenia qualitats, que era bona persona, treballador, amb dedicació, que esperava que estés molt de temps en l’equip, etc. “A LA MERDA”.
Cada cop més penso que em quedaré sense equip.
De tant en tant, vindrà algú a les pistes i jugarem. Però serà un dia un, i un altre dia un altre.
Fins que un dia deixi de jugar.
Aleshores...No ho se!!! Provaré amb la petanca.
PEP
dimarts, 18 de març del 2008
diumenge, 16 de març del 2008
Un petó
Avui llegint un llibre he trobat un parell de frases, las quals m'han fet pensar. He trobat de moltes altres relacionades amb molts temes, però ara mateix i en aquest moment són les que més...be vosaltres mateixos.
No olvides nunca que el primer beso no se da con la boca, sino con los ojos. (O.K.Bernhardt).
En un beso, sabrás todo lo que he callado. (Pablo Neruda).
PEP
Subscriure's a:
Missatges (Atom)