dimecres, 17 de febrer de 2010

L'últim suspir



Agafam, si us plau. Tocam, si us plau. No deixis de fer-ho, necessito tocar-te i que em toquis, necessito el contacte de la teva pell amb la meva.

Ja ho se...no m'ho recordis!!!!

No tens nom, no tens referència, però ets la deesa de l'amor, ARA. Si us plau...dintre d'una estona no hi seràs, dintre d'una estona estaré sol, dintre d'una estona serà tot de color gris...dintre d'una estona moriré i no puc fer res.

Deixam el record aquest i que me'n vagi en pau. No tindré el teu nom, però tindré la sensació, l'olor, el tacte.

No em deixis ARA. Fes-ho més tard, quan, realment sigui tard.

Gràcies bella Dulcinea, vull imaginar-ho així. Don Quixot no la va trobar i jo si.

Gràcies...

Es el moment de que marxis.

- Doctor, doctor, doctor està tremolant, doctor té espasmes, doctoooooooooooooooor !!!!!!!!

Silenci

- Descansi en pau

- Sap si té família, coneguts, amics, algú a qui adreçar-se?

- No, no té a ningú, però fixis, a marxat amb un somriure. Crec que els últims moments ha estat feliç.

PEP

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada