Vaig alçar la vista en el moment just.
Vas passar per el meu costat.
Estava assegut en un banc contemplant el mar. Feia
vent, però en la justa mida, per que no fes gens de calor, ni fred. Era una sensació
agradable. És habitual en mi aquestes estones per agafar el punt de tranquil·litat
necessària. Els últims esdeveniments m’havien posat en un estat de desesperació
que, crec, no mereixia. Suposo que no estava habituat a aquestes maneres d’actuar,
però la brisa del mar m’ajuden a saber gestionar emocions. Aquella olor a salat
em dona el punt de serenor necessària per aprendre i, realment, aprenc.
I, allà estaves tu...quan feia? Mig any potser
que no ens veiem? Ni un sol missatge, res de res. No ho se, però sempre has
estat en els moments justos. Aquells que...bé, m’han fet falta.
Vam creuar les mirades, vaig aixecar-me i ens
vam fondre en una abraçada molt especial, com tants altres cops. Sense cap
paraula ens vam agafar de la ma i vam anar a un bar d’ambient marí, acollidor,
confortable, amb música suau...semblava tot preparat...
Entre riures i carícies vam estar ben ve una
hora, prenent algun licor dolç que feia que els nostres sentiments més
primitius sorgissin, sense cap tipus de fre.
Com d’altres vegades llogarem una habitació a
la part més antiga de la Vila. No vam parlar de res i de tot. Era el mateix. Jo
no sabia res de tu, no vaig preguntar. Tu no sabies res de mi, tampoc vas
preguntar. Com d’altres vegades...
Anaves lleugera de roba, una faldilla que, tot
just deixava veure els genolls i, una brusa fina que deixava entreveure quelcom
més que ja havia vist, però que la meva imaginació es va preocupar de tornar a
dibuixar.
Vaig voler saber si aquell dibuix de la meva
ment era real. Vaig començar acaronant-te des dels cabells, fins arribar a la
brusa. Vaig deixar que llisques fins els turmells pintat cada una de les corbes
del teu cos mentre baixava. Aleshores vaig descordar la faldilla i, amb toc
suau, resseguint la teva pell, va caure lentament...no m’equivocava, no has
canviat, si no tot el contrari. Aquells mesos et van procurar una pell fina,
sedosa de corbes perfectes, de mides justes.
Vas fer el mateix amb mi i, vas seguir tot el
meu cos, sense mans, amb la humitat dels teus llavis sensuals. Drets a mig de
la habitació et vaig agafar i girar. Les teves natges estaven lliscant per sota
del meu melic.
Va ser tota la tarda, però és el que volíem,
el que necessitàvem. Cap paraula, res...només aquella estona.
Ens vam acomiadar com dos amics que s’acaben
de conèixer. Tu vas seguir amb la teva vida i, jo amb la meva i, algun dia,
quan tu ho necessitis o, quan jo ho necessiti, ens tornarem a trobar. No calen
trucades, ni missatges, res...només la sensació de que estarem un altre cop en
el moment just i en el lloc just...
Un petó per a tu soledat per donar-me aquests
moments de pau i, imaginació sense límit
PEP
